Carles Armengol Gili

Aquest és un monòleg-trampa, però val a dir que ha estat concebut així des del principi. De fet, Dennis Kelly comença el seu text amb un to pretesament còmic… per mostrar-nos normalitat, per confiar-nos i també per etzibar-nos un cop de puny a l’estómac ja ben entrada l’obra. És aquest cop de puny el que ens fa replantejar-nos tot allò que potser ens ha fet riure, tot allò que ens ha entretingut frívolament en algun moment. Ara bé, crec que la decisió de Joel Joan de donar a tota aquesta primera part l’estètica -i una mica el to- dels monòlegs d’Stand Up no és precisament la millor idea. Predisposa el públic més en contra que a favor, i tampoc aconsegueix […]

No he llegit el llibre de Jame Rhodes on denuncia i explica els abusos sexuals que va patir de petit. No coneixia tampoc molts dels detalls de la seva dura trajectòria vital, ni soc un seguidor habitual de la seva carrera com a pianista. Suposo que com jo hi haurà més espectadors als que els hi passarà el mateix, però val a dir que l’espectacle va més enllà de la figura de Rhodes i fins i tot del tema dels abusos. L’espectacle parla de com enfrontar-se als dimonis personals i de com sortir del pou, ja sigui aferrant-se a la música o a qualsevol estímul esperançador. És per això que el protagonista és a vegades el mateix Rhodes i a […]

Màtria és un espectacle que barreja el teatre-documental amb el testimonial i l’experimental. Un híbrid que diu molt de la seva creadora, Carla Rovira, una actriu, autora i directora que ja va ser responsable d’Aüc, amb la companyia Les Impuxibles. Des d’un bon començament sabem que tot és fruït d’una investigació particular que va portar a l’autora fins al seu avantpassat Enrique Isart Alonso, afusellat a la Guerra Civil pel bàndol franquista. Les cartes, les fotografies i els documents del judici s’acaben barrejant amb testimonis reals, com el de la mare de Rovira. Un moment en que es trenca el fil narratiu -com en tantes altres ocasions en aquest muntatge- per avançar cap a un objectiu final: passar comptes amb […]

Tosca és una d’aquelles òperes que et pot agradar per motius ben diversos: les seves famoses àries (“Recondita armonia“, “Vissi d’arte” i “E lucevan le stelle“), el seu cor emblemàtic (“Te Deum“), el seu dramatisme exacerbat, etc. Però per a mi el que la distingeix d’altres peces del mateix estil és el seu tenebrisme, la seva crueltat i el seu aire pervers i tèrbol. El segon acte, amb la llarga escena de seducció entre el baró Scarpia i Floria Tosca alternada amb la tortura al pintor Cavaradossi, és un exemple claríssim de tot plegat. I si a això li sumem un final d’obra que sembla més aviat una broma macabra, ja tenim una peça única i teatralment molt interessant. La […]

Malauradament, espectacles com aquest segueixen vigents avui en dia, ja que la homofòbia no s’ha erradicat encara en molts països i està revifant inesperadament en molts d’altres. Parlar de discriminació i d’exclusió per temes d’orientació sexual ens pots semblar a molts, a aquestes alçades del segle XXI, un tema superat… però sempre ens mirem el melic i no fem una mirada global, potser perquè espanta o perquè la veiem excessivament llunyana. Ara bé, els terribles fets que passen a Txetxènia o atacs puntuals com el de Londres o altres capitals europees ens haurien de fer pensar. I tot això, sense tenir en compte a països d’altres continents, com ara Brasil, on aquesta obra va ser cancel·lada perquè no es podia […]