Carles Armengol Gili

Quan La Virgueria encarrega a Helena Tornero escriure el seu proper projecte teatral li planteja el tema de la indigència. Segons la mateixa autora, es van donar moltes voltes al tema fins que finalment l’obra va acabar tenint com a eix central l’amor, tot i que també apareix amb força la qüestió de la indigència emocional. El que està clar és que Demà és una peça que juga amb la distòpia i la intriga, i que té com protagonistes a dues parelles aparentment oposades en quant a comportament i forma de veure la vida. Una d’elles busca l’amor a través d’un sofisticat programa de contactes, mentre que l’altra s’encarrega de fer de gurús a congressos on es posa preu a […]

Quan un va al teatre pot anar amb unes expectatives prèvies que sovint poden defraudar-lo. Acostuma a ser un problema de l’espectador, o fins i tot dels programes de mà o les informacions que alimenten una fantasia que després no es compleix. Darrerament ens trobem amb una altra variant: les obres que comencen oferint unes expectatives i les acaben abandonant a la poca estona, a vegades per voler tractar massa temes i a vegades per no voler mullar-se en excés. A Justícia li passen les dues coses, ja que comença amb una interessant radiografia d’una família de l’alta burgesia catalana, d’aquelles de missa diària, aspiracions polítiques de dretes, caseta d’estiueig a l’Empordà i peregrinacions a Montserrat cada cert temps. Per […]

Hi ha textos que tenen les seves particularitats, la seva poesia interna. L’obra de Jean-Luc Lagarce és, sense cap mena de dubte, un d’aquests casos. Només la fi del món està plena de repeticions, de frases que no acaben, d’expressions redundants, però també d’una estranya lírica que ho impregna tot. A estones dona la sensació que estem davant d’un text més literari que teatral, tot i que no es pot negar que els personatges que hi apareixen estan ben vius. Costa no rendir-se a aquesta família que es debat tota l’estona entre l’enfrontament i la tendresa, com si hagués quedat suspesa en un punt intermedi del que no pot escapar. Oriol Broggi ha optat, com en altres ocasions, per un […]

Aquest nou treball del ballarí i coreògraf basc Isaac Erdoiza parteix d’una idea sorgida el 2007 durant un Màster de Pràctica escènica i cultura visual. Aquella idea volia treballar sobre l’eròtica de l’home, en un intent de relectura del cos masculí. Anys més tard, Erdoiza va ajuntar a tres ballarins més i entre tots quatre van començar aquest “exercici estètic i de percepció”, tal com diu ell mateix. Això els va portar més enllà, cap a una part més física que intel·lectual, ja que segons Erdoiza “hem acabat creant un cos de cossos, on l’individu es perd, es difumina”. Masa és, per tant, un treball basat en l’experimentació i la recerca. Qui busqui un espectacle de dansa més convencional no […]

Fer una mena de festival d’Eurovisió amb cançons escrites per filòsofs és una idea original i ocurrent. Aquest espectacle, de fet, viu d’aquesta única idea i la intenta explotar tot el que pot, malgrat que les bases que s’ha posat -tot concurs necessita unes bases- fa que es vegi encotillat i limitat. Hauria estat bé partir d’aquí i acabar teatralitzant la proposta, fer que el concurs traspassés els seus límits i ens mostrés el seu caràcter filosòfic amb fets, no amb comentaris. Les deu cançons interpretades, totes representants d’algun país europeu, han estat encarregades a diferents filòsofs i pensadors del continent. Totes tenen la seva particular posada en escena, la seva música en directe i les veus dels polifacètics Dominique […]