La Calòrica és una companyia jove, tot i que en els temps que corren portar deu anys resistint i encadenant espectacles interessants (El profeta, Fairfly, Els ocells, etc.) té un mèrit que bé calia celebrar. I què millor que celebrar-ho fent una mirada enrere i tornant als orígens, a aquell primer espectacle que va servir de pont entre l’Institut del Teatre i el món professional. La transició no va ser senzilla i La Calòrica ha estat molts anys recorrent totes les sales petites de la ciutat… fins arribar ara a l’escenari del Lliure de Gràcia, un espai que sembla fet a mida per a aquest espectacle que connecta irremeiablement amb l’esperit de la casa. I és que estic segur que a Puigserver li hauria encantat.
Feísima enfermedad… vol ser un exercici d’estil al voltant dels drames monàrquics de Shakespeare, però acostant-se a la realitat de les monarquies espanyoles. Com no podia ser d’altra manera, el drama es converteix en una mena de farsa castissa que parlar de la mort, de les conxorxes del poder i dels estaments (i també dels valors) que han mogut Espanya durant segles, i fins i tot ara mateix. Una sàtira molt ben escrita, magníficament estructurada i amb un regust de teatre clàssic, d’aquell que dona gust de veure quan notes que està fet amb ganes, intel·ligència i una abundant motxilla de recursos teatrals.
La posada en escena d’aquesta obra -segurament polida i millorada respecte a l’original de fa deu anys- és un altre dels grans encerts del muntatge. La idea del retaule, del llit enorme on passa tot o de la palla que suporta aquesta cort de porcs són brillants i van molt ben acompanyades d’un vestuari i una banda sonora molt encertades. Però res tindria sentit sense el treball interpretatiu de tot l’equip, en el que sí es nota l’experiència guanyada en tot aquest temps. La veritat és que el repartiment és immillorable, sense una sola fissura, tot i que crida molt l’atenció la Reina Isabel d’Aitor Galisteo-Rocher, un dels millors actors de la seva generació… sense cap mena de dubte ni de titubeig.