Carles Armengol Gili

Una habitació d’hospital; una mare i una filla que passen comptes després de cinc anys de no parlar-se. No és que sigui una premissa molt original, però sí prometedora. I és que les relacions familiars extremes, amb una malaltia de fons, acostumen a donar situacions interessants i diàlegs punyents. Si a sobre ho amanim amb ironia, sentit de l’humor i un personatge potent, d’aquells que sentencien a cada rèplica, tindrem una obra que funcionarà i que pot acabar convencent als més reticents. Paco Mir coneix molt bé els ressorts de la comèdia i sap com arribar a bon port amb el material que té entre mans. Només li podríem retreure una certa sensibleria cap al final, i un excés amb […]

Darrera d’un títol com el d’aquest espectacle, un pot esperar un exercici pedant o autocomplaent que divagui sobre la mort, la vida… i tantes altres experiències humanes que tant agraden als intel·lectuals. Res a veure, però, amb la realitat. És cert que es parla de filosofia, d’economia i que hi ha unes quantes cites i uns quants referents cultes (el protagonista, de fet, és un professor universitari), però la senzillesa i la transparència emocional són les grans estrelles de l’espectacle. Tot va començar com una proposta de la Sala Beckett al director Àlex Rigola per tractar el tema de la mort. El que ningú sabia, ni el mateix director, és que la font d’inspiració del projecte seria el pare d’una […]

Desconec quin va ser l’origen principal d’aquest espectacle, però estic quasi convençut que va ser l’amor cap a un estil musical que va fer furor a la dècada dels seixanta: la bossa nova. José Luis Sánchez, autor i un dels protagonistes de la peça, es posa en la pell de Vinicius de Moraes per explicar la relació que va tenir amb la jove Nelita Abreu Rocha. Segons es diu a l’obra, Nelita va ser la secreta inspiració de la famosa Garota de Ipaema i també un dels molts amors que De Moraes va tenir en aquella època. Estant encara casat va conèixer a aquesta noia trenta any més jove que ell, i després de diversos intents per casar-s’hi va acabar […]

Retre homenatge a Xavier Cugat és més complicat del que sembla. Es fàcil caure en llocs comuns, en la caricatura o en una mena de collage inofensiu que passi de puntetes per un dels personatges més fascinants i controvertits de la nostra història recent. El text d’Helena Tornero no ha salvat del tot aquests esculls, però està clar que almenys l’ha encertat en explicar l’artista a través de les dones que el van envoltar. Una mena de retrat indirecte que, a la vegada, serveix d’excusa per a un concert de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. I és que la música és l’element essencial, i també l’excusa, de tot l’espectacle. Rita Montaner, Rita Hayworth, Lina Romay, Carmen Miranda o […]

Es diu que Pere Faura ha anunciat la seva retirada del món de la dansa, i que Rèquiem nocturn és el seu testament artístic. No ens ho acabem de creure gaire, atenent sobretot a l’humor i a la ironia del coreògraf, però en tot cas està clar que l’espectacle es presenta com un rèquiem per la professió de ballarí, tan precària com anònima. Per tal de portar-ho a terme, Faura recorre a Bob Fosse i al seu imaginari sobre la mort (All That Jazz), el cabaret i l’espectacle en general. Fosse és sinònim d’esforç i d’empremta pròpia, a més de ser una ombra allargada i molt influent per a generacions posteriors. Tota la primera part de Rèquiem nocturn està dedicada […]