Carles Armengol Gili

L’obra comença amb el diàleg de la protagonista -una astrònoma que treballa en un planetari- amb la seva filla, una nena que escoltarem diverses vegades al llarg de l’obra però que no veurem mai… Aquest presagi, que de mica en mica s’anirà convertint en un fet constatable, és el motor que fa moure aquesta història. Una commovedora història sobre una persona que pel seu ofici sap veure fins a la més recòndita estrella, però que en el terreny personal està desenvolupant una malaltia que aviat la deixarà cega. Les dades científiques, les vivències domèstiques i els neguits més íntims van donant forma a un relat que a vegades cau en repeticions, però que es gaudeix per la seva honestedat i […]

El teatre de Jordi Sánchez sempre ha estat un teatre popular, on no hi falta un rerefons dramàtic o una certa reflexió sobre temes que en altres mans haurien derivat cap el drama. Des de Mareig o Fum, fum, fum fins a El eunuco, Sánchez ha navegat per un teatre aparentment costumista però amb un aire trencador i una vena humorística molt clara. Pertany a una generació d’autors (Sergi Pompermayer, Pep Anton Gómez o David Plana) que van apostar fort per un nou estil de comèdia i que mai van fer fàstics a la televisió, on van desenvolupar diverses sitcoms. El cas de la famosa Plats bruts va superar totes les expectatives i va marcar, potser amb escreix, un estil […]

No es pot obviar que el darrer espectacle de Miquel Barcelona té al darrera un treball d’investigació important, que l’ha portat a inspirar-se en el Costumari català, el Calendari de pagès o llibres com La sardana i la religió de les bruixes i Fins aquí hem arribat. La idea és parlar de la violència i la mort a través de les tradicions populars catalanes. És a dir, un tema complex i profund que malauradament no s’acaba d’entendre si no ve explicat en el programa de mà. Dona la sensació que l’excés de material recollit no ha acabat de filtrar bé, que necessitava respirar i exposar-se de forma més clara i diàfana. Crec que a l’espectacle, que visualment resulta elegant i […]

Quan un s’acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s’ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes– en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l’esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d’aquestes premisses segur que podrem gaudir d’un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent […]

Tornem a parlar d’Agatha Christie, un cop més. Sembla que en els darrers anys és una autora recurrent, tant en escenaris de Barcelona com de Madrid. És cert que les seves trames entretenen i que per a molta gent l’autora britànica suposa un retrobament amb les novel·les de butxaca que llegien a la seva joventut… Amb l’univers de l’autora tornem també a imatges recurrents, a textos allargats en excés, a estructures molt rígides (presentació de personatges, assassinat, explicació de coartades i resolució, a ser possible en una escena coral) i a posades en escena molt conservadores i fins i tot antiquades. És per tot això que aquesta versió de Muerte en el Nilo té el seu mèrit i el seu […]