Carles Armengol Gili

Fa vuit anys, Smiley, una història d’amor ens va sorprendre per ser un producte que en aquell moment no es podia comparar amb cap altre de la cartellera. Fer una comèdia romàntica amb personatges homosexuals era una combinació poc explotada, potser perquè Barcelona (a diferència de Madrid) no era, ni encara és, una ciutat on s’estreni gaire producció teatral de temàtica LGTBI. A això s’hi va sumar un text fresc i unes vigoroses interpretacions, cosa que va generar un èxit immediat. Després dels anys, els personatges encara segueixen vius a la memòria de molts espectadors. Tot i aixó, aquesta seqüela -es pot veure independentment de la primera, no patiu- s’ha tornat un pèl més fosca i desencantada. Aquí els personatges […]

Convertir un dels melodrames estel·lars del cinema dels vuitanta en una mena de vodevil té el seu mèrit, encara que sigui un mèrit dubtós. És cert que l’original de James L. Brooks té tocs de comèdia i algun que altre personatge extravagant, però tota la primera part d’aquesta versió teatral s’excedeix amb les anades i vingudes, les trucades telefòniques creuades, els malabarismes sexuals i algun que altre personatge excessivament estereotipat. Podríem pensar que s’ha fet per complaure el públic de Lolita Flores, però crec que seria menystenir un públic que l’ha seguida igualment quan ha fet La plaça del diamant o Fedra. A més, l’actriu és la que més es centra en el tipus d’interpretació que l’obra requereix, aconseguint una […]

Potser no es tracta d’un tema massa original ni d’una forma d’explicar l’argument excessivament novedosa, però hi ha alguna cosa dels autors argentins que sempre ens enganxa i ens convenç. Crec que té molt a veure amb el lloc on posen la mirada, amb la implicació de l’autor (però també dels actors) en la història i en el relat. Molts arguments teatrals ens venen explicats des de fora, però el teatre argentí sovint et fa partícip i còmplice dels esdeveniments des del minut zero. A Els gossos, precisament, es comença amb una conversa de sobretaula que resulta altament incòmoda… i el més curiós és que el que acaba patint més aquesta incomoditat és el propi espectador. A partir d’aquí els […]

Design for living és una obra que Noël Coward va estrenar el 1933, i que sota la imatge de l’alta comèdia amagava un dels primers menage a trois que va passar per Broadway. Ernst Lubitsch en va fer la versió cinematogràfica, molt més endolcida, amb tres grans noms del firmament de Hollywood: Gary Cooper, Fredric March i Miriam Hopkins. Ara ens arriba una versió que Llàtzer Garcia ha fet seva, intentant acostar els personatges al moment actual, canviant algunes situacions i no censurant-se davant de cap de les possibilitats que dona aquest triangle amorós. I la veritat és que funciona! Es nota encara el llenguatge florit de Coward pel darrera, però s’agraeix veure com conviuen i com casen els dos […]

Fa anys era un tema tabú, després va començar tímidament a treure el cap en algunes trames, però ara ja fa un temps que el tenim com a eix central d’algunes pel·lícules, novel·les i també -tot i que menys- obres de teatre. L’assetjament escolar es pot plantejar des de diferents tipus de vista, com qualsevol conflicte, i m’ha agradat que aquí s’expliqués a través de dos homes adults que el van viure de petits… encara que fos des de posicions enfrontades. El plantejament inicial, l’excusa de la trobada i el record dels anys d’infància funcionen molt bé i ens defineixen uns personatges que, de mica en mica, ens van mostrant més facetes i no es queden només en un arquetip. […]