Fa vuit anys, Smiley, una història d’amor ens va sorprendre per ser un producte que en aquell moment no es podia comparar amb cap altre de la cartellera. Fer una comèdia romàntica amb personatges homosexuals era una combinació poc explotada, potser perquè Barcelona (a diferència de Madrid) no era, ni encara és, una ciutat on s’estreni gaire producció teatral de temàtica LGTBI. A això s’hi va sumar un text fresc i unes vigoroses interpretacions, cosa que va generar un èxit immediat.
Després dels anys, els personatges encara segueixen vius a la memòria de molts espectadors. Tot i aixó, aquesta seqüela -es pot veure independentment de la primera, no patiu- s’ha tornat un pèl més fosca i desencantada. Aquí els personatges ja han tastat l’amor romàntic i ja han conviscut en parella, tot i que també han provat el desengany i el desamor. Crec que en aquesta segona part, igual que a la primera, li sobren tòpics que no farien cap falta i s’hi barregen diversos estils d’humor, fent que en algun cas es trepitgin entre ells. Però sigui com sigui, la màgia ha tornat a funcionar. El públic segueix enganxat a Àlex i Bruno, que tornen a estar interpretats -amb les mateixes ganes i la mateixa empenta- per Albert Triola i Ramon Pujol.