Fa anys era un tema tabú, després va començar tímidament a treure el cap en algunes trames, però ara ja fa un temps que el tenim com a eix central d’algunes pel·lícules, novel·les i també -tot i que menys- obres de teatre. L’assetjament escolar es pot plantejar des de diferents tipus de vista, com qualsevol conflicte, i m’ha agradat que aquí s’expliqués a través de dos homes adults que el van viure de petits… encara que fos des de posicions enfrontades. El plantejament inicial, l’excusa de la trobada i el record dels anys d’infància funcionen molt bé i ens defineixen uns personatges que, de mica en mica, ens van mostrant més facetes i no es queden només en un arquetip. També m’ha agradat que tot passés en un mateix espai, l’habitació d’una casa de colònies que es converteix en refugi i que deixa fora de camp tota una sèrie de situacions que donarien per a una altra obra… també molt interessant. El que ja no m’ha convençut és tota la part final, on la trama esdevé un thriller i l’argument es complica amb unes situacions quasi improbables i excessivament rebuscades. Unes situacions que fins i tot desemboquen en una escena -no la revelaré per no fer spoiler– que perjudica la visió que tenim dels personatges i que està a un pas de carregar-se el missatge de la peça. Tot i així, és d’aplaudir que el tema arribi als escenaris, que actors i directors s’hi aboquin amb ganes i que el públic respongui tan bé a aquest tipus d’històries, ja que només el fet de visibilitzar-les pot ajudar a canviar comportaments.