Jordi Casanovas va escriure aquesta obra ja fa onze anys, abans d’alguns dels èxits que el farien més popular (Un home amb ulleres de pasta, Una història catalana, Vilafranca, etc.) De fet, es tracta d’una comèdia salvatge, d’un humor negre molt pujat de to, que l’emparenta amb textos posteriors com Idiota o Mala broma. Aquí, concretament, tenim una colla d’amics que han quedat per sopar, tot i que la vetllada acabarà amb una batalla campal en la que cadascú defensarà les seves raons sense saber que pel camí perdrà moltes més coses.
Com en tota comèdia estripada i un pèl grotesca (s’hi arriba a poc a poc, no us espanteu), les situacions i també alguns personatges perden la versemblança en un determinat moment per passar a una altra fase. Són les regles del joc, i en aquest joc hi val tot. Per tant, no busqueu una coherència a tot ni una visió realista de la situació, perquè si no serà impossible gaudir-ho. I en realitat aquesta és una obra per riure, per passar-ho bé i per evadir-se durant quasi dues hores.
Els actors mereixen, com no, un punt i a part. El repartiment està format per intèrprets joves, però que ja hem vist en moltes altres batalles… mai millor dit. Tots tenen el seu moment de lluïment i tots empasten molt bé amb els demés, ja que per sobre de tot estem davant d’una obra eminentment coral. Tot i així, seria injust no destacar la difícil tasca de Francesc Ferrer -ell està enmig de totes les trames i també de les situacions més complicades-, de la grata sorpresa que ens ha donat Jordi Coll o de la vena humorística -i ben porteña– de Majo Cordonet.