Carles Armengol Gili

Aquest espectacle el podríem qualificar de radiografia, o millor dit de dissecció i desfragmentació de tot un gènere: el cabaret. Sol Picó ha volgut fer un homenatge al Paral·lel, i un cop passat pel seu estil li ha sortit un híbrid on no hi manquen plomes ni ritmes de revista… però tampoc reflexions amargues i nostàlgiques sobre el propi fet de ser artista o de resistir els embats de la vida. Aquestes interessants idees es sustenten en petites coreografies, moments musicals a càrrec de l’excel·lent Roger Julià i moltes parts parlades… que potser resulten el més difícil d’encaixar. I no pas perquè Sol Picó no les defensi amb solvència, sinó perquè penso que dramatúrgicament no acaben d’estar ben endreçades i […]

És curiós tot el que podem trobar en aquest divertit espectacle que ha arribat per fi a Barcelona, després de diversos ajornaments i una gira que el va fer viatjar per tot Catalunya. Tenim per una banda el ressò d’aquells primers espectacles musicals de Dagoll Dagom (Antaviana, Glups, Historietes) però també l’experiència còmica i satírica de les T de Teatre. Tot plegat amanit per la capacitat de La Brutal de crear èxits que connecten fàcilment amb el públic. Sense cap mena de dubte, aquest triumvirat teatral ha suposat tot un encert i també un èxit comercial que pot comportar aliances futures. A part de la qualitat dels tres grups teatrals, no cal oblidar que la base d’aquest espectacle són els […]

No paren de sortir propostes teatrals, sobretot de companyies joves, que parlen sobre l’assetjament i la violència masclista… però poques ho fan amb un debat incorporat en el que es poden compartir vivències, opinions i testimonis. Un plantejament de teatre fòrum tan interessant com necessari. De fet, l’espectacle porta quasi tres anys promovent el diàleg i essent un punt de trobada indispensable per a associacions amb perspectiva de gènere. L’espectacle en si ens ofereix la conversa -primer analítica i més tard tensa i violenta- entre una noia i un home. No sabem quina relació existeix entre ells ni què va passar temps enrera, i potser poc importa, perquè de fet el més important és l’actitud que acaben tenint l’un amb […]

Roberto G. Alonso està a punt d’arribar als trenta anys de carrera artística, i pel camí ha fet quasi de tot: coreògraf, ballarí, director teatral, actor… L’hem vist amb la seva companyia pròpia, que encara segueix en actiu, però també a les ordres de gent com Xavier Albertí o Josep Maria Portavella. Durant aquests anys ha anat evolucionant cap al gènere del cabaret, on sembla sentir-se molt còmode. Almenys així ho testimonia la seva faceta darrera del Cabaret 13 o el magnífic Laberint Streaptease, que es va poder veure fa unes temporades a l’Espai Brossa. El seu últim muntatge va en la mateixa línia, tot i que aquest cop dirigeix a un grup d’alumnes i exalumnes de l’Escola Eòlia que […]

Els que fa anys que seguim a Marta Carrasco sabem què ens podem trobrar quan ens acostem a un dels seus espectacles. El seu estil, ja sigui en gran producció o en espectacle de petit format, sempre té uns elements que conflueixen i que creen la marca de la casa. La peculiar i importantíssima utilització de les músiques, la relació amb els objectes o les teles (gasses, plàstics) o l’actuació quasi expressionista dels seus actors/ballarins són aspectes que tampoc falten a Jo, dona. En aquesta peça -un duet, similar al que ja va fer l’any 2011 a No sé si…– recupera, però, un personatge i una història reals. Si al principi de la seva carrera en solitari va fixar-se amb […]