Carles Armengol Gili

Diu Roberto Romei en el programa de mà que “Àfrica és aquí i Àfrica som nosaltres”. Segons ell, aquesta obra escrita per Bernard-Marie Koltès el 1979 segueix reflectint actualment l’opressió i explotació del nostre món, així com la incapacitat per prendre responsabilitats com a societat. A Combat de negre i de gossos tenim tres maneres diferents de viure el continent africà, o qualsevol altre continent -real o metafòric- que sigui objecte de submissió: a través de la violència, a través d’un diàleg ple de mentides i paranys, i a través de la pena i la malentesa commiseració. Es tracta d’un text que, com en molts altres de l’autor, sobrepassa el realisme i s’endinsa cap a la veritat amb un llenguatge […]

De tant en tant ens trobem a la nostra cartellera alguna “comèdia” romàntica, o més ben dit alguna obra que ens parla de l’inici d’una relació o de l’evolució d’una parella. Quasi sempre ve d’autors anglosaxons i el resultat acostuma a ser atractiu i exitós. Recordem ara Aquella nit, Pulmons, Un cop l’any… A aquesta última, precisament, hi teníem la mateixa parella protagonista que ara ens regala aquest encontre entre dues persones que saben molt bé el que volen o el que no volen… però que no acaben de trobar l’encaix perquè la seva possible relació comenci a funcionar. L’obra ens explica la primera nit entre aquests personatges, amb alguns petits avanços i, sobretot, amb molts retrocessos. Aquest anar i […]

Encara que pugui semblar estrany, l’adaptació al teatre de Cantando bajo la lluvia no es va fer fins el 1983. Suposo que ningú era tan agosarat com per convertir una pel·lícula emblemàtica -per a molts, el millor musical cinèfil de la història- en una obra teatral que no comptaria, evidentment, amb el talent inigualable de Gene Kelly. Com fer que el públic oblidés un referent tant important? Com representar a l’escenari escenes mítiques com la de la pluja, i tantes d’altres? Com aconseguir que uns actors ballessin, cantessin i anessin sobrats de carisma? Doncs bé, el West End de Londres va ser el lloc que va veure la primera versió als anys vuitanta. Una versió que no va voler arriscar […]

Ja fa uns anys que els autors catalans han optat per un tipus de comèdia costumista que presenta una sèrie de llocs comuns força interessants. Ho trobem a Instruccions per enterrar un pare, Rita, 53 diumenges, Avui no sopem… i fins i tot Els Brugarol. A totes elles la família és el nucli central de tots els problemes, i els pares (presents o absents) acaben esdevenint un dels motors principals de totes les històries. També són comèdies, en general, que toquen de peus a terra i amb les que és fàcil identificar-se. Els problemes tractats (la mort, les herències, la cura dels pares) són quasi sempre qüestions que per a un públic entre els quaranta i els cinquanta anys resulten […]

Sílvia Munt i Pau Miró tornen a coincidir després de l’adaptació de Dogville, ara fa unes poques temporades. I ho fan amb la suposada adaptació d’un altre clàssic del cinema, concretament d’Eva al desnudo. Dic “suposada” perquè està clar que el guió de Joseph L. Mankiewicz ha servit més aviat com a inspiració. S’ha partit de la idea principal (una actriu jove que intenta aprofitar la decadència d’una actriu madura) i d’alguns trets dels personatges originals, però la peripècia argumental, les decisions dels protagonistes o el mateix final no tenen res a veure. Aquí s’ha optat per una certa ambigüitat, més que pel triomf amarg d’aquella ambiciosa Eva Carrington que feia Anna Baxter. Els personatges de Miró tenen més matisos […]