Carles Armengol Gili

Uns mesos abans de la pandèmia vam poder gaudir, aquell cop en el Lliure de Montjuïc, de l’espectacle Paisajes para no colorear, una obra que serviria per descobrir a la companyia xilena de dansa-teatre La Re-Sentida. Tot i que aquell muntatge donava més importància a la paraula i acabava amb un claríssim discurs feminista, és fàcil trobar algunes semblances amb el que ens ofereixen ara. La coincidència més important és l’esperit de lluita i de reivindicació, així com un lliurament absolut dels intèrprets… que a moments arriben a un punt que frega el paroxisme o la catarsi. Oasis de la impunidad té com a teló de fons la revolta xilena del 2019 contra les rèmores que encara deixa l’antiga dictadura […]

Ja fa uns anys que Carme Portaceli posa la seva atenció en títols famosos de la literatura universal i els porta a escena, a vegades amb gran èxit i en d’altres amb resultats més irregulars. Recordo ara Jane Eyre, Frankenstein, Mrs. Dalloway o La casa de los espíritus, per posar només uns exemples. Ara toca el torn de Madame Bovary, la cèlebre novel·la de Gustave Flaubert que assentaria les bases del realisme i que descriuria com ningú el tedi, l’encotillament i la posterior rebel·lia d’algunes dones dins de la societat burgesa del segle XIX. Un tema que posteriorment desenvoluparien molts altres autors realistes o naturalistes en obres tant o més famoses que el referent original: Ana Karenina, La desheredada, La […]

Apareix Rafaela Aparicio a la televisió anunciant les comoditats d’un matalàs, o Josele Román i Gracita Morales vestides de minyones. Dones i actrius, destinades a fer de secundàries i a defensar personatges que vivien per servir, netejar o cuinar. I amb això que apareix l’actriu d’aquest monòleg, baixant per una escala que la porta al soterrani, on tot d’estris de neteja l’esperen per seguir fent la seva feina. Ella, però, assaja un personatge impossible i repeteix una i mil vegades les quatre frases que ha de defensar davant dels protagonistes. Uns protagonistes que segueixen a dalt, festejant ves a saber què i oblidant-la per complet fins que la tornin a necessitar… La vida com a teatre cruel, i el teatre […]

Pot algú inventar-se una vida de dalt a baix? És possible viure de mentides durant anys? I conviure amb dues famílies a la vegada? Un guionista tindria problemes per fer d’això una història versemblant i sense cap forat, però en el 1993 el ciutadà francès Jean Claude Roman va ser detingut per haver fet tot això… i un munt de barbaritats que van anar derivant-se de la seva farsa. L’escriptor Emmanuel Carrère es va obsessionar amb el tema i va realitzar una novel·la basada en les converses que va tenir amb el protagonista, una mena de llibre basat en crims reals… a l’estil de la popular A sang freda, de Truman Capote. Una mica després també es va rodar una […]

Trobar un personatge paraplègic o tetraplègic en una obra de teatre és realment difícil, tot i que hagi exemples més o menys coneguts: El dret d’escollir, L’alegria, etc. A Cost de vida -obra guanyadora del Pulitzer el 2018- hi trobem dos personatges amb aquesta condició, tot i que el tema principal sigui alguna cosa més abstracte que no pas el problema físic. De fet, a l’obra es parla de com una diferència pot acabar unint-nos i fer que estiguem connectats a l’altre, per sobre de barreres i de prejudicis. També parla dels cuidadors, dels vincles que s’estableixen, de l’ajuda mútua, de com remuntar unes vides trencades… De l’amor, en definitiva. I a sobre ho fa amb humor, perquè Martyna Majok […]