Carles Armengol Gili

Des de ja fa uns quants anys, el nom de Sergi Pompermayer s’ha associat a la ficció televisiva (Porca Miseria, La Riera) i especialment a la comèdia de situació (Plats bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà, La Sagrada Família, etc.) No cal oblidar, però, que la seva irrupció en el món del teatre comença el 1997 amb Zowie, que obté un gran reconeixement. Després vindrien Refugiats, New Order, Sacrifici o Blues, entre moltes altres. Fins i tot l’hem vist últimament com a director d’algunes peces de proximitat a la Sala Fènix. Amb tot aquest repàs damunt de la taula, potser podríem dir que Amèrica és un dels seus projectes més ambiciosos i reeixits. És una obra amb les eixures de peces […]

Hi ha grups que saben fusionar molt bé música i teatre, sense la necessitat de fer musicals a l’ús. Són grups que creen espectacles a cavall entre el concert, el recital i la performance. La copla de Wisconsin és un d’ells, igual que ho foren en el seu moment Las Divinas o fins i tot Le Croupier amb el seu Esperança Dinamita. A La Copla els vam conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta! i van continuar més tard amb El mal del jazz. Ara canvien el ritme i s’aboquen a la música dels vuitanta per tal de reivindicar un determinat tipus de cançons, però no les de La Movida o la contracultura sinó les d’artistes com Rocío Jurado, Mari […]

Hi ha històries que cal que siguin explicades, que mereixen el seu lloc als escenaris o allà on faci falta. La història que explica Una llum tímida va sortir d’una notícia real, d’aquelles que les veus al diari i se’t queden arrapades a la memòria. Una història que posava sobre la taula la repressió de la homosexualitat –en aquest cas, femenina- durant l’època franquista, així com els cruels tractaments que s’estilaven a l’època. Aquesta segona part, precisament, porta l’obra cap a una altra dimensió diferent… una mica desconnectada de la primera, però decisiva per al seu desenllaç. Àfrica Alonso, actriu i autora del text, aposta per una narració que va de la quotidianitat al drama. No escatima els moments que […]

Darrera de Pares normals es barregen conceptes o idees del món de l’espectacle que poden semblar antagòniques o potser contradictòries: la producció de Minoria Absoluta, la música d’Els Amics de les Arts, la direcció de Sergi Belbel… Si a això hi sumem una autoria a moltes mans, a més de les idees de la productora, ja ens adonem que el que s’ha volgut crear és un producte de despatx, que pugui satisfer a un públic molt ampli i on tothom es senti representat. El resultat evidencia, però, que a vegades les fórmules magistrals no funcionen en el teatre… L’obra comença com una comèdia nostàlgica, amb una premissa que amaga alguns secrets i anticipa sorpreses. Segueix com una comèdia de situació […]

Abans de res cal advertir que no estem davant d’un musical a l’ús, sinó d’una mena de concert escenificat sobre un dels grups de pop més famosos en llengua espanyola. Podríem dir que és una mena de tribut, tan habituals últimament en sales de festes i de concerts, però potser hauríem d’anar una mica més enllà… Les cançons de Mecano van succeint-se una darrera l’altra, i cadascuna dóna peu a un número diferent, a un petit espectacle per si mateix. No hi ha una línia argumental –i potser millor-, només una llarga desfilada de hits interrompuda, de tant en tant, per alguna broma interna, alguna exhibició de beatbox o un homenatge a la música internacional dels vuitanta i noranta (un […]