Impactant acte de protesta
Oasis de la impunidad
Uns mesos abans de la pandèmia vam poder gaudir, aquell cop en el Lliure de Montjuïc, de l’espectacle Paisajes para no colorear, una obra que serviria per descobrir a la companyia xilena de dansa-teatre La Re-Sentida. Tot i que aquell muntatge donava més importància a la paraula i acabava amb un claríssim discurs feminista, és fàcil trobar algunes semblances amb el que ens ofereixen ara. La coincidència més important és l’esperit de lluita i de reivindicació, així com un lliurament absolut dels intèrprets… que a moments arriben a un punt que frega el paroxisme o la catarsi.
Oasis de la impunidad té com a teló de fons la revolta xilena del 2019 contra les rèmores que encara deixa l’antiga dictadura a la societat actual. Va ser una revolta que es va acabar, com moltes que reclamen llibertat o justícia en països sud-americans, amb molta violència i els militars al carrer. De fet, l’ombra de Pinochet és molt allargada i tenebrosa, i la societat xilena actual viu ofegada per unes condicions realment precàries. L’aigua, l’electricitat, la salut, l’educació i el sistema de pensions estan privatitzats, i persones de quasi vuitanta anys han de treballar per complementar una pensió de 200€ en ciutats que tenen un nivell de vida similar al de Barcelona. Al final de Paisajes para no colorear ja es parlava d’aquesta revolta (llavors molt recent) però a aquí es el motor de l’espectacle, encara que els protagonistes siguin uns éssers grotescos, amb orelles enormes i moviments sincopats, que segueixen els dictàmens d’un fantasma i adoren a un militar en calçotets que tenen tancat en una vitrina.
Oasis de la impunidad és rica en imatges que causen gran impacte i que posen a l’espectador contra les cordes. Recordo el moment de la barbacoa, el de la manifestació o el de la manipulació del cadàver. Moments durs, i no massa subtils, que no deixen indiferent a ningú. I si a sobre hi afegim ritmes de música folklòrica, ritmes de carnaval o fins i tot La Bomba, de King África, tot es torna més absurd i tètric. En tots aquest moments, i en molts d’altres, els i les intèrprets donen el cent per cent i viuen la representació fins a a les últimes conseqüències. Busquen incansablement la comunicació amb el públic, fins al punt que li acaben endossant literalment el mort. Un autèntic cop de puny sobre la taula, o a la boca de l’estómac. Un espectacle del que sortireu realment transformats… almenys per una estona.