Carles Armengol Gili

La trilogia rural de Federico García Lorca, formada per Yerma, Bodas de sangre i La casa de Bernarda Alba, té alguna cosa de tel·lúrica i ancestral. Aquest és el secret i també el gran parany de tots els muntatges teatrals que volen acostar-se a aquests textos. Si no es té en compte, acaben apareixent híbrids sense ànima i productes descafeïnats que poc tenen a veure amb Lorca. Juan Carlos Martel Bayod ho ha tingut present des del primer minut, i és per això que aquesta Yerma surt de l’entranya, de les passions més primàries. És una Yerma que beu de la tradició, però la transforma. Una Yerma que olora a Lorca, perquè el porta impregnat en el seu ADN malgrat […]

Ja fa uns anys que l’actriu Eu Manzanares va començar a provar la seva vessant de dramaturga. Potser la seva obra més coneguda és Lo nuestro, que va passar per diverses sales i va ser finalista als Butaca com a espectacle de petit format. Ara ens regala un text que parla de la impostada felicitat a la que ens aboca la societat de consum, de la precarietat laboral, de les crisis d’ansietat o del mobbing immobiliari, entre d’altres. Un retrat àcid i crític, servit amb humor a través de dos únics personatges: l’animador que fa de mascota en un parc temàtic infantil i la responsable de RRHH. L’obra comença després d’un conflicte. Intuïm que ha passat alguna cosa entre la […]

Anthony McCarten és un dramaturg i guionista neozelandès especialitzat en biopics. És conegut, sobretot, per haver escrit pel·lícules com La teoria del tot, sobre la joventut d’Stephen Hawking, L’hora més fosca, sobre Winston Churchil, o Bohemian Rhapsody, que explicava la història de Freddie Mercury i el grup Queen. En el 2019 va estrenar Els dos papes, on confrontava les figures del Papa Benet XVI i el Papa Francesc poc abans de l’elecció del segon. La vam veure al cinema amb els rostres d’Anthony Hopkins i Jonathan Pryce, i ara ens arriba en una versió teatral que es pren les seves llicències respecte al guió però que bàsicament explica el mateix i manté les converses més recordades: la dels jardins de […]

El 1667 el poeta anglès John Milton va escriure el que seria el seu poema més memorable, Paradís perdut. Més de 10.000 versos blancs, o sense rima, en el que es parlava d’Adam i Eva, però sobretot de Déu i el Diable. Una reflexió sobre la creació i els camins de Déu que va generar un fort debat i que va influenciar més endavant tant als il·lustrats alemanys com a molts escriptors i pensadors del romanticisme europeu. Ara Helena Tornero l’ha adaptat pel teatre, en un d’aquells exercicis impossibles que veiem de tant en tant en el teatre actual. El començament es fa feixuc i evidencia la naturalesa del text original, que no està pensat per ser dramatitzat. De totes […]

És curiós que tinguem a la cartellera un espectacle que parla de la importància del silenci en escena (el de la Portillo al TNC) i que per altra banda la Biblioteca de Catalunya ens ofereixi un exemple tan interessant amb aquest text de Dostoievski. Orgull parla de moltes coses, però fa del silenci un element tècnic molt interessant que Andreu Benito utilitza amb una perfecció absoluta. De fet, es tracta d’un text inquietant i intimista, també conegut com Krótkaia, Una noia dòcil o La sumisa. En ell, un home gran (prestamista de professió) explica la relació que va tenir amb una noia jove que va començar demanant els seus serveis i que va acabar convertint-se en la seva dona. La […]