Carles Armengol Gili

Lapònia segueix les regles habituals de les comèdies de boulevard, i fins i tot el que podria semblar una premissa original parteix d’altres trames amb nens absents de l’escena, però absolutament protagonistes: El nom, La pell fina, Un Déu salvatge. Aquí, una nena de quatre anys li espatlla la nit de Nadal al seu cosí, que ha vingut a Finlàndia des de Catalunya amb els seus pares. Com era d’esperar, la nit s’espatllarà també pels adults, que aviat començaran a treure una llarga llista de retrets i petits secrets que ho poden capgirar tot. Com és habitual també en aquest tipus de comèdies, les situacions compromeses es van sumant i van apareixent de totes bandes, encara que sigui a costa […]

The Cibels comença com una entrevista i acaba amb un diàleg entre dos ous, literalment. Enmig de tot això, un viatge –a estones divertit, a estones psicodèlic- d’un grup de música que va triomfar als setanta, quan va actuar al Madison Square Garden entre els Rolling Stones i Pink Floyd. L’èxit inesperat, la difícil adaptació a la música dels vuitanta, els orígens incerts, el primer fracàs, la retirada forçosa… Tot forma part de la llegenda d’un grup –inventat, està clar- que va triomfar mundialment però que va néixer a Sant Fruitós del Bages. Aquesta creació col·lectiva, amb producció d’El Maldà, juga amb el fals documental i recrea amb força gràcia i imaginació l’estètica dels setanta i vuitanta, amb números musicals […]

Aquesta és una obra sobre el consentiment, i la veritat és que el propi títol ho deixa ja molt clar des del principi. És una més d’aquestes obres testimonials o semidocumentals en les que s’aborda un tema social important, ja sigui l’anorgàsmia (Els dies mentits), l’intersexualitat (Hermafrodites a cavall), la transsexualitat (Cavallet de mar) o el càncer de mama (Adéu Jane!, 360 grams). Una obra amb una part de testimonis reals, una altra part de representació i una última d’interacció amb el públic. Parts o ingredients necessaris perquè funcioni la fórmula i el públic rebi d’una forma més o menys fàcil uns continguts que acostumen a ser durs i poc amables. L’obra parteix d’un text de les neozelandeses Eleanor Bishop […]

Guillem Clua és un dels autors més reconeguts de la dramatúrgia catalana més recent, un d’aquests dels que precisament no vol parlar el personatge central de l’obra que ens ocupa. Clua és un autor que es mou bé en el drama (La pell en flames, Marburg, Justícia, L’oreneta) però que també ha tocat la comèdia amb les dues parts d’Smiley o amb aquesta Mort d’un comediant, que flirteja amb diferents tons però que no deixa de banda la ironia i fins i tot el sarcasme. Es tracta d’un text brillant, sobretot en la primera part, quan a través d’un joc molt teatral assistim a una mena de Pigmalió on un veterà actor ensenya l’amor pel teatre a un jove que […]

Què hi té a veure l’argument de Fígaro amb Aquí no hay quien viva? És possible ajuntar un clàssic argument d’embolics amb Marisol o Manolo Escobar? Algú s’havia atrevit a relacionar algun cop a Mozart amb Massiel? Suposem que no, i és per això que aquesta versió totalment lliure de Les noces de Fígaro que ha fet Epidèmia Teatre resulta tan atrevida, divertida i esbojarrada. De l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart es conserven algunes melodies, però de seguida es barregen amb música espanyola dels seixanta, amb Rossini i amb moltes altres llicències que la companyia s’ha permès. Respecte a l’argument de Beaumarchais és cert que es conserva la base i també els personatges principals –amagats aquí darrera d’altres personalitats- però […]