Nora és potser el primer personatge femení empoderat i feminista del teatre modern. El seu cop de porta al final de l’obra va marcar un abans i un després a la dramatúrgia europea, i també nord-americana, de finals del XIX. El camí seria llarg i molt lent, però ja havia començat. Tot i no tenir una voluntat feminista, els autors nòrdics i russos (Ibsen, Strindberg, Txèkhov, etc.) van poblar els escenaris de dones decidides, fortes i independents, tot i les limitacions de l’època. Però què ens aporta aquesta Casa de nines en el segle XXI? Quin pot ser el paper de la Nora en aquesta època? I com podem entendre el seu monòleg final?
Tot i els més de 140 anys que separen la primera Nora de l’actual, s’ha de dir que encara hi ha Nores pel món, i Torvalds, i Kristines Linde… Amb diferències i amb circumstàncies molt diferents, i també -per sort- en un àmbit molt més limitat. Ara l’obra ens mostra un missatge feminista més restringit i més concentrat. Podríem dir que ara potser ens fixem més en les relacions de parella que planteja la peça; unes relacions complexes, emmascaradament tòxiques, supeditades al poder i als diners. I d’això sí que podem trobar molts exemples a l’actualitat… i no pas gaire satisfactoris.
Raimon Molins opta per una posada en escena senzilla que potser es complica amb l’innecessari tancament de la segona part. I pel que fa al to de l’obra potser sí que he notat una certa crispació que es concentra, especialment, en el personatge de la protagonista. Això fa que hi hagi excessiu contrast entre la major part de la seva interpretació i la part final, on realment veiem la veritable essència de la Nora. Una essència que fins aquell moment queda excessivament soterrada.
Potser no serà la millor versió que hem vist d’aquest clàssic, però sempre val la pena tornar a aquesta història i a aquests personatges. És història del teatre, i això es percep des de les primeres rèpliques.