És realment temptador ficar mà en els textos de Shakespeare, treure’n un personatge recurrent però secundari i donar-li una història protagonista sumant totes les peces. El problema és que jugar a ser Shakespeare és perillós i tremendament agosarat. Orson Welles ja havia jugat amb Falstaff i altres personatges de la saga dels Enrics a la mítica Campanades a mitjanit. Ara, Pau Carrió ha fet quelcom similar amb el personatge de Margaret d’Anjou, però també val a dir que no és el primer a intentar-ho (Jeanie O’Hare, Sara Reimers, Toby Vera i Dan Morbyrne ja ho van provar amb anterioritat).
Després d’un breu pròleg, l’obra comença explicant la joventut de Margaret, just quan és captada pel duc de Suffolk per casar-se amb Enric VI d’Anglaterra. A partir d’aquí, el text sembla entossudit en explicar amb pèls i senyals les ambicions dels personatges, les intrigues de la cort i les traïcions dels uns cap els altres. De fet, la narració és tan detallista i fidel amb els fets que a vegades sembla abandonar l’emoció i l’essència del que explica. Hi tenim de tot (acusacions de bruixeria, desterraments, assassinats, batalles i amors prohibits) però falta una estructura que ho lligui tot i faci traspassar totes les baixes passions de l’escenari cap al pati de butaques. Potser en té part de culpa una escenografia freda, realitzada a base de maniquins, cavalls de fusta i llums de neó per tot arreu… però bàsicament penso que la principal dificultat d’aquesta adaptació és enfrontar-se a personatges que semblen ja intocables fora de les paraules del dramaturg anglès: Warwick, el Duc de York, Ricard III, etc.
La interpretació de Maria Rodríguez Soto és realment apassionada, lliurada al màxim a la causa i a estones potser fins i tot sobrepassada per uns diàlegs i unes situacions que la forcen al màxim. També l’acompanyen amb encert Xavi Ricart, Pau Roca, Queralt Casasayas i un desdoblat Quim Ávila, que fins i tot mostra en escena els seus salts de personatge sense cap rubor i amb una picada d’ullet metateatral (molts no oblidem que el seu debut va ser amb Ricard de Tercer). Tot plegat, un conjunt bigarrat i curiós que no resulta rodó però que ofereix moments interessants.