Enfrontar-se a una obra de Thomas Bernhard requereix un esforç per part de tot l’equip artístic que hi participa -començant pel director i acabant per uns preparadíssims actors- però també requereix un esforç per part del públic. Aquest autor austríac, que renegava de ser-ho, sovint va escriure obres que són llargs monòlegs puntejats per les rèpliques de personatges molt secundaris, meres comparses que acompanyen al personatge o personatges centrals. El seu teatre és sec, dens i farcit de complexitats que, a simple vista, poden passar desapercebudes. Tot i així, les seves paraules no són en va, i els seus diàlegs no cauen en l’oblit de l’espectador, sinó que l’hipnotitzen amb un estrany magnetisme i unes repeticions que, amb l’actor adequat, poden esdevenir autèntics mantres.
A l’igual que ja li va passar a Lluís Homar amb L’home de teatre, dirigida per Xavier Albertí el 2005, Francesc Orella i Rosa Renom tenen aquí dues grans oportunitats per demostrar tota la tècnica i tota la saviesa teatral apresa durant anys. El primer apura tots els recursos que han fet d’ell un dels més grans del nostre teatre, però la segona executa una Presidenta que segurament quedarà a la retina dels espectadors per ser una de les performances més delirants i millor resoltes que s’hagin vist en anys en el TNC. I lligant aquestes grans interpretacions hi ha Carme Portacelli, en un dels seus millors treballs dels últims anys. Gràcies a una intel·ligent escenografia de Paco Azorín i una il·luminació tenebrosa de Maria Domènech aconsegueix crear un clima tan dens i tan pertorbador com el del text que es presenta. Un gran muntatge, al que cal anar preparat i disposat…