Carles Armengol Gili

Vaig tenir la sort de veure Mar i cel en la seva primera temporada, ara fa 26 anys, i des de llavors no havia tornat a veure una representació sencera del musical. És cert que la primera vegada que veus aquest muntatge impacta més que en posteriors ocasions, i també és cert que trobar un repartiment com l’original (Carlos Gramaje, Àngels Gonyalons, Pep Cruz, Joan Crosas, Isabel Soriano, Òscar Mas, Carme Cuesta, Muntsa Rius, Roser Batalla…) és força difícil, per no dir quasi impossible. Però deixant de banda les nostàlgies, val a dir que estem davant del primer gran musical que es va fer a casa nostra, un musical que s’ha anat polint i millorant tècnicament en les diferents reestrenes […]

Després d’uns primers anys erràtics, el Teatre del Raval ha trobat finalment el seu camí amb el teatre musical de petit format. Tot va començar amb una idea arriscada i compromesa, La vampira del Raval, i el seu èxit va ser tan notable que des de llavors han desfilat per aquest espai les interessants Goodbye Barcelona i Germans de sang. I a l’espera de l’anunciada La Monyos, arriba ara aquest esbudellador… que finalment ha resultat més entusiasta que no pas efectiu. No es pot passar per alt que muntar un musical a dia d’avui, amb la que està caient, és una tasca enorme i d’entrada molt meritòria. Però un cop deixem aparcada aquesta consideració, val a dir que la proposta […]

M.A.R.I.L.U.L.A. ens mostra la vida d’una dona que, tot i tenir una sèrie de mínims establerts, sap que la seva vida ha tocat sostre. El present no l’estimula i el futur es presenta invariable, cosa que l’impulsa a reflexionar sobre l’existència i a prendre dràstiques decisions. Aquesta obra, escrita per l’autora grega Lena Kitsopoulou, no deixa de tenir paral·lelismes amb la Grècia actual, devastada per la crisi i amb un futur igual d’incert… I crec que és precisament en aquesta doble lectura on radica el valor de la peça. És cert que el text ha estat adaptat a la situació de Catalunya, però també aquí patim un moment singular, d’incertesa absoluta, que encaixa amb la proposta original sense desvirtuar-la. Comentari […]

Potser calia ser un coneixedor o un expert en Lou Reed, cosa que jo no sóc, per gaudir al cent per cent de l’espectacle… però crec que no hauria de fer falta aquesta condició. La música del novaiorquès, i concretament la del mític disc “Berlin“, s’entén ràpidament i conté la força d’uns personatges marginals que de seguida es reconeixen. Per tant, ¿què falla en el muntatge o “poema visual” que ha dirigit Andrés Lima en el Romea? Al meu entendre, la coartada dels textos pren massa força i finalment s’acaba forçant una història quan en realitat només tenim retalls, esbossos de personatges, sensacions… Crec que si s’haguessin quedat aquí, si el muntatge fos més obert a interpretacions i una mica […]

He llegit últimament que Cheek by Jowl és una de les millors companyies de teatre del món i que Declan Donnellan, més que un director, és una llegenda. Evidentment, tot això està sotmès a gustos i qüestions subjectives, però del que un pot estar segur quan surt de veure Ubu Roi és que ho fa consternat i amb una estranya sensació d’haver estat remogut per dins. Suposo que hi té molt a veure el tractament que Donnellan dóna a l’obra d’Alfred Harris, aconseguint que veiem la grotesca història d’Ubu per sota d’una altra realitat que ens és molt més propera. Crec que la troballa és excepcional, sobretot per la forma que té d’aportar diverses capes de contingut a l’espectacle, però […]