Aquesta versió teatral d’El discurso del rey comença amb un home nu que de mica en mica van vestint -o disfressant- de rei. Una bona i encertada metàfora per a una obra en la que un dels personatges arriba a dir: “El rei només és un actor, i la família reial una companyia de teatre.” Si tenim en compte que aquest actor principal no pot escollir govern, ni fer lleis, ni decidir si porta o no el seu país a la guerra, ens adonarem que tot plegat queda supeditat a una qüestió d’imatge i oratòria. Fins aquí tot entra dins del que es considera acceptable, però… ¿què passa si l’oratòria és l’única cosa que aquest personatge no pot aportar? ¿Què es fa amb una persona que només serveix per a una cosa… i no la pot dur a terme?
La idea del rei tartamut que es veu obligat a fer un discurs per animar a la nació era, sense cap mena de dubte, un tema del que es podia treure molt de suc. Primer va ser en forma de guió per a la famosa pel·lícula de Tom Hooper, i ara arriba en una versió teatral que respecta molt l’original però que posa el focus en altres parts de la història. En aquest sentit, el personatge de Jorge VI -magníficament interpretat per Adrián Lastra– i les intrigues polítiques que l’envolten acaparen tota l’atenció, en detriment de les sessions de logopèdia que tant de joc donaven al film. És cert que la durada de l’espectacle és excessiva i que algunes escenes prèvies a la coronació es fan eternes, però no es pot negar a Magüi Mira la voluntat de distanciar-se de la versió cinematogràfica i utilitzar elements diversos i força efectius -els balls, la gestualitat d’alguns moments, la decisió de mantenir a tots els actors en escena- per tal de teatralitzar una història en la que molts no deixem de veure els rostres de Colin Firth i Geoffrey Rush.