Carles Armengol Gili

Adaptar el guió d’una pel·lícula coneguda és prou complicat. Però si el guió és d’un autor amb una personalitat tan marcada com la de Woody Allen, la cosa es pot convertir en un desastre… sobretot si l’adaptador i director és un home de teatre del que s’esperen resultats per sobre de la mitjana. Ara bé, sempre hi ha excepcions. En aquest cas, Rigola ha aconseguit portar l’univers d’Allen al seu terreny i crear una obra que no el traeix ni a ell mateix ni tampoc al geni novaiorquès. Ens trobem, per tant, amb una hàbil utilització de l’escenari i de l’espai sonor, així com un tempo que dóna a la peça identitat pròpia. També el veiem treballar amb actors i […]

Veiem sovint moltes obres on es parla del teatre o dels actors, però és la primera que veig on es parla de les tècniques d’interpretació. I aquesta és la premissa i el desenvolupament, ja que Premis i càstigs és un mostrari d’exercicis teatrals -alguns de força divertits- i poca cosa més. Comença l’obra amb un grup d’actors que, vestits com si haguessin d’interpretar una peça de Txékhov, surten a l’escenari per explicar-nos i mostrar-nos tot el que es pot expressar amb les mans, amb el rostre, amb tot el cos… La idea és original i permet gaudir de moment únics, poc vistos, i molt agraïts. Però quan un veu que amb allò no s’anirà enlloc comença la inquietud i un […]

Medea és un dels personatges més rellevants de la història del teatre, un personatge de quasi 2500 anys però amb una passió i una energia que perdura fins a dia d’avui. Medea és el germen de tot i també la causa. És per aquest motiu que ha tingut mil versions, mil cares… i és també per això que ara pot reaparèixer sota el nom de Pepa i no transfigurar per res la seva essència. Medea, tot i estar recluïda en una mena de sanatori, segueix essent la dona torturada pels remordiments, la gelosia i la traïció. Ara Jason és Paco, un actor que ha triomfat del no res i que és perseguit per la premsa del cor, però que en […]

Agafar tres comèdies de Shakespeare i barrejar-les en un sòl espectacle és agosarat i fins i tot temerari. En aquest sentit, val a dir que Guillem-Jordi Graells ha aconseguit crear -amb l’excusa de la representació dins de la representació i el recurs del presentador- una obra més o menys coherent que funciona per si sola. Ara bé, al final és inevitable que ens acabem fent la gran pregunta: ¿valia la pena aquest esforç o hagués estat millor desenvolupar del tot una de les tres peces? Sembla com si no es confiés en cap de les obres per separat, com si s’hagués fet un recull dels millors moments… La veritat és que raons no en faltarien a l’hora de defensar aquest […]

La tradició de musicals freaks dins de la cultura anglosaxona és força comuna, amb títols com The Rocky Horror Picture Show, Bad Boy o Evil Dead, entre d’altres. Els germans Olivé en són conscients i és per això que han escrit i dirigit una obra lliure, descarada i gamberra, a l’estil de les ja citades. La diferència és que en aquest cas no es tria una temàtica de gènere fantàstic sinó la biografia d’un dels pintors més coneguts de la història de l’art, tot i que veient l’obra t’adones de que haguessin pogut triar la vida d’un pintor de parets i tot hagués funcionat igual. Realment no interessa el personatge, sinó quatre referents reals que ens el situen a la […]