Carles Armengol Gili

Veure André y Dorine com a espectador és un plaer de principi a fi. És teatre de màscares, teatre gestual… però sobretot és teatre de les emocions, gestionades sempre amb la tècnica, l’humor i la tendresa necessàries per acabar atorgant a l’espectacle una qualitat i una factura impecables. És curiós que algunes de les millors aproximacions al món de la vellesa que he vist en els darrers anys, a banda de la pel·lícula Amor de Haneke, provinguin del còmic o del món de l’animació. En aquest sentit, Arrugas o el principi d’Up -clara inspiració per a alguna escena d’André y Dorine– contenien les mateixes dosis de sensibilitat que l’obra que ara ens ocupa. Suposo que no utilitzar actors reals, o […]

Després d’Operetta, aquell invent que consistia en reunir un cor musical i dotar-lo d’un argument humorístic a base d’esquetxos, arriba aquest Allegro, que com el seu nom indica és un espectacle fresc, efervescent, alegre… En definitiva, una repetició de la fórmula que busca igualar o superar l’èxit de l’anterior producció, ara dirigida per Paco Mir. Una alenada d’aire fresc en aquest difícil començament de temporada, tot i que potser és un aire que pot passar sense deixar pòsit ni cap gran record. L’humor blanc i inofensiu que s’ha donat a tot el conjunt vol acontentar a massa públics, i al final acaba resultant innocu. Alguns gags, a més, semblen rescatats del vell bagul del Tricicle i res sorprèn, ni per […]

Els vodevils o les comèdies de boulevard com a tals són un gènere que a França sempre ha tingut molt bona salut, des de les peces clàssiques de Labiche o Feydeau fins a les més contemporànies de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Des de fa anys, l’actor i autor Sébastien Thiéry també s’ha incorporat a aquesta notable galeria d’autors de comèdia, amb la particularitat de que ell uneix el vodevil clàssic amb la tradició del teatre de l’absurd. La barreja és peculiar, i no del gust de tothom, però al seu país és sovint nominat i premiat als premis Molière i, a més, gaudeix d’un gran reconeixement popular. A casa nostra, però, la seva carta de presentació serà aquest Caiguts […]

La Zaranda és un grup andalús de gran prestigi internacional i un llenguatge teatral inconfusible. De totes maneres, en els 37 anys de carrera que el grup porta a l’esquena, aquesta és només la quarta vegada que aterra a Barcelona per oferir-nos un dels seus expressius i sensibles espectacles. I ho fa amb aquest homenatge a la vellesa, en el que la malaltia, la decadència i la mort esdevenen protagonistes. Tot i així, l’obra traspua humor i un estrany optimisme que fan més digerible tot el conjunt. També hi ajuda el lirisme -marca de la casa- que trobem en moltes escenes, principalment en l’emotiu final a ritme del Cor dels Peregrins de Tanhäuser. És cert que El grito en el […]

Parlar de grans temes -l’exili, el racisme, la llibertat, etc.- no vol dir fer-ho des de la transcendència, l’estranyesa i l’ampul·lositat. Això sovint espanta el públic actual, i el cert és que als deus minuts de començar aquesta obra de Teatro de lo Inestable molta gent està realment perplexa. Més tard es defineixen una mica més els personatges i les històries, però no és gairebé fins al final de tot que sorgeix algun text interessant (els que interpreta l’actriu María José Guisado) i unes idees que permeten connectar amb l’espectacle. La culpa de tot això potser resideix en que l’obra s’ha creat a partir de cinc autors, un director i un coreògraf, a part d’una cantant que va una mica […]