Carles Armengol Gili

No és habitual trobar musicals sobre temes tan sòrdids, però no es tracta pas d’un cas aïllat (Assassins, Sweenney Todd, American Psicho, Killer, etc) ni tampoc d’un fet que ens sigui del tot desconegut. El cas de Leopold i Loeb ja va ser adaptat molt lliurement per Alfred Hitchcock a La soga, i ara fa uns dotze anys que el compositor Stephen Dolginoff va estrenar a l’Off Broadway la seva versió musical. El muntatge ha tingut múltiples adaptacions a tot el món, i aquesta que ara ens ocupa ve de la mà d’una companyia madrilenya que ja ha triomfat en el Nuevo Teatro Alcalá. La versió que n’ha sortit funciona, però es perd una mica en un escenari gran. Sembla […]

Sense cap mena de dubte, aquest és l’espectacle del moment. Quasi des del primer dia, el teatre s’està omplint funció a funció, i no és gens fàcil veure plenes les més de 800 localitats de la Sala Gran del TNC. El cert és que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabut crear un espectacle que diverteix, et fa feliç durant un parell d’hores i t’enganxa amb les cançons d’un compositor tan saquejat, però sempre tan efectiu, com és Cole Porter. Tota la part escenogràfica i de vestuari, així com la maquinària del teatre, funcionen a les mil meravelles… I quan sembla que ja no es pot demanar res més, resulta que es posen a recitar Shakespeare en un suposat plató […]

Tenia por que una obra com aquesta acabés resultant, a dia d’avui, una peça de museu. Al final, però, he arribat a la conclusió que els dramaturgs clàssics del teatre nord-americà, com ara Wilder, Hellman, Williams, Miller o Albee, mai em deceben. Els seus textos, per més anys que els hi caiguin al damunt, són sòlids i estan molt ben escrits. En aquest cas, a més, la posada en escena de Juan José Afonso és rigorosa i elegant. S’ha optat per un minimalisme que li escau molt bé i s’ha potenciat al màxim la part interpretativa, aconseguint treballs molt interessants. Uns treballs que van des del naturalisme de Mario Gas, que demostra estar en plena forma com a actor, fins […]

La col·lecció s’inscriu en la primera etapa de l’obra de Pinter, per la qual cosa sembla que encara s’estaven assajant alguns dels trets més característics del seu estil: els diàlegs inconclusos, els silencis, el joc entre veritat i mentida… En obres posteriors, com La traïció o Vells temps, apareixeria de nou el tema de la infidelitat però sempre com un element que en fa disparar d’altres. A l’obra que ens ocupa, en canvi, no s’acaben de veure els danys colaterals del suposat engany, i suposo que la direcció d’Albert Prat no ha acabat d’extreure tot el suc a una peça tan etèria i esmunyedissa com aquesta. La interpretació és un altre dels esculls, ja que no tothom sap omplir els […]

Pel que estem veient els temes favorits d’aquesta temporada estan sent les relacions de parella i “el teatre dins del teatre”. You say tomato reuneix els dos temes i construeix una comèdia romàntica amb petits tocs dramàtics i de reflexió. Joan Yago ha aconseguit, precisament, que ens creiem a aquesta parella de cantants que recorren les festes majors de Catalunya amb insatisfacció i amb la desesperança de que mai sortiran d’allà on són. La situació personal es barreja amb la professional, i per l’escenari desfilen una rastellera de retrets i somnis incomplets que acabaran amb el número musical que la parella ha vingut a representar. “The show must go on”, sense cap mena de dubte. L’espectacle resulta a estones encantador […]