Tot el que necessites per anar al teatre

Per un sí o per un no: Dialèctica encarcarada

Per un sí o per un no
12/06/2016

Aquesta obra és un exemple prou clar de gran part del teatre francès que s’ha escrit en les darreres dècades, i que ha acabat evolucionant cap a les comèdies de Yasmina Reza i companyia. Un teatre preocupat per la dialèctica, el poder de les paraules no dites i de les accions no realitzades. Un teatre discursiu i de saló, pretesament intel·lectual i arrapat a l’immobilisme. En el cas de Per un sí o  per un no, val a dir que va néixer el 1982 com a guió radiofònic (això explica, en part, la manca d’acció dramàtica i la seva curta durada) i que va ser adaptat posteriorment al teatre. El 1986 es va estrenar a casa nostra la famosa versió interpretada per Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé, que va ser tot un èxit i que va encaixar molt bé amb els gustos de l’època. Anys més tard, concretament la temporada 2013-2014, es va presentar la versió actual de Ramon Simó, que tot i comptar amb actors de primera ja no ha gaudit de la mateixa resposta popular…

Tot i que fa anys que es fan representacions i temporades esporàdiques d’aquesta nova versió, cal reconèixer que l’interès pel text ha decrescut. En part, per ser una versió poc vistosa i amb poca ànima, però també perquè el text original tracta el tema principal de forma abstracta, general i una mica inconcreta. Sé que encara podem compartir moltes de les premisses que es llancen des de l’escenari, però l’espectador actual busca la concreció, el detall i sobretot una gran dosi d’identificació. Lluís Soler i Manel Barceló defensen la proposta com els grans professionals que són i treballen per  aconseguir la complicitat del públic, però ja sabem que a vegades amb això no n’hi ha prou…

← Tornar a Per un sí o per un no