Carles Armengol Gili

Las Glorias es van gestar ja fa més de deu anys als passadissos del metro i des de llavors han estat un trio, després un duet, i ara un duet amb convidada especial. Han passat per petites sales, per molts bars –massa bars-, i també per teatres importants… que no les han tractat com es mereixien. Fan un cabaret indescriptible, basat sobretot en la catàstrofe, en el paper de la vedette que ni sap cantar ni ballar… però sí que sap criticar. I en això tenen la mà trencada! Critiquen a la professió, al públic… i també es critiquen entre elles. Però tenen tanta gràcia al fer-ho que tothom repeteix i participa d’una mena de catarsi col·lectiva, on la complicitat […]

Neil Labute és un dels autors nord-americans contemporanis que més es representa a casa nostra. La seva especialitat són les relacions de parella, o millor dit la guerra de sexes. Serveix quasi sempre les seves històries sota l’embolcall de comèdia, però en el fons són històries amargues, dures i els personatges tenen reaccions imprevisibles que poden fer molt de mal… Per tant, dirigir una obra de Labute és perillós i arriscat, i si no es troba el punt just es pot caure fàcilment en alguns vicis del teatre de boulevard. En el seu moment, Julio Manrique la va encertar de ple amb les modèliques i tan recordades La forma de les coses o Coses que dèiem avui. En aquest cas, […]

Un refugi antiaeri, un cabaret de mala mort a Pigalle i una sèrie de records o fantasies sobre un temps que se’n va. Aquesta és la base sobre la que es construeix aquest espectacle que ja fa temps que roda, però que ara, finalment, fa temporada estable a Barcelona. Seria una llàstima que el públic barceloní es perdés un espectacle que combina amb gran encert un argument senzill -però contundent- sobre unes cabareteres jueves refugiades a Paris, amb una sèrie de meravelloses cançons d’entreguerres. Trobem, doncs, des de temes que van popularitzar Josephine Baker, Marlene Dietrich o Edith Piaf fins a melodies de Charles Trenet o els Comedian Harmonists. Tots ells, artistes que van haver de sobreviure a la guerra […]

Entre finals del segle XX i començaments de l’actual, la dramatúrgia catalana va tenir una especial predilecció per arguments situats dins del món laboral. Després de la pluja o El mètode Grönholm són les dos més emblemàtiques, tot i que també n’hi ha d’altres com L’efecte 2000, guanyadora en el seu moment del premi Ciutat d’Alcoi. Ara el seu autor, Toni Cabré, ha actualitzat una mica alguns aspectes de l’obra -especialment els que es refereixen a qüestions informàtiques- i l’ha rebatejada amb el nom de La peixera. Una bona oportunitat per veure una obra que, malgrat el premi i la trajectòria de l’autor, mai s’havia vist representada professionalment. L’argument ens presenta un grup de persones que treballen al departament d’informàtica […]

La primera obra que vaig veure de Llàtzer Garcia va ser Ens hauríem d’haver quedat a casa, una comèdia esbojarrada sobre una companyia de teatre abocada al fracàs… Aquell text metateatral poc té a veure amb la seva obra posterior, tot i que Sota la ciutat torna al tema de la mediocritat, de l’èxit fugisser… i sobretot, al tema del teatre com a exemple claríssim de la fira de vanitats a la que es veuen immersos els personatges. Però és un text que, amb un to dramàtic similar al de La terra oblidada o La pols, ens endinsa en moltes altres capes de contingut. Alguns hi han volgut veure també un homenatge encobert al director Jordi Mesalles, i per extensió, […]