Carles Armengol Gili

Stephan Zweig va ser un escriptor austríac molt popular durant els anys 20 i 30 del segle passat, però tot i haver tingut una vida plena d’èxits literaris el seu final va ser molt trist. L’any 1942, un cop exiliat a Petròpolis (Brasil) va decidir suïcidar-se juntament amb la seva parella, desesperats pel futur d’Europa i temorosos de que el nazisme s’acabés estenent per tot el món. L’obra que ara ens ocupa es centra en aquest últim tram de la seva vida, concretament a la tarda en que tots dos van prendre la decisió final. Ho fa, però, amb l’afegit d’un tercer personatge, un petit misteri i unes circumstàncies que més que aclarir acaben aportant nous interrogants. És evident que […]

L’any 1972 Jule Styne i Bob Merril van estrenar al Majestic Theatre de Nova York el musical Sugar, basat en la famosa pel·lícula de Billy Wilder Somelike it hot. Ara és la primera vegada que es representa en català, però no el primer cop que s’adapta al petit format. Sigui com sigui, a la Sala Gaudí hi trobem quinze actors i cinc músics que actuen en un espai pràcticament buit. El cert és que a vegades sembla que l’obra demani una mica més d’espectacularitat i un reforç musical més ampli, però si ens cenyim a la producció i a l’espai triat crec que el conjunt és més que notable. Un altre dels handicaps de Sugar és que segueix fil per […]

La Peleona és un grup de teatre relativament nou, però amb una producció frenètica… almenys en els últims mesos. Si la temporada passada els vam veure a Sota zero, a partir de l’estiu els hem vist a Una paret blau-cel, ara a La Podrida i dins de poc a L’efecte perfecte. Carla Torres, autora i directora de molts dels textos, ens endinsa gairebé sempre en una tempesta de relacions personals i familiars que contemplen sempre una situació extraordinària o fora del que és normal. A La Podrida, trobem un petit drama de família amb tota una sèrie d’elements comuns força reconeixibles en aquest tipus de trames: una àvia que la palma, una herència dubtosa, una cunyada insuportable, dos germans que […]

Ha tornat el musical de les 75 cançons, i ho ha fet per reestrenar un teatre que en els últims anys ha passat per moltes vicissituds. Amb el nom d’Eixample Teatre, aquest espai ben conegut pel públic familiar té la intenció d’oferir també una programació d’adults que engresqui a un nou tipus d’espectador. Lo tuyo y lo mío és, sense cap mena de dubte, una bona aposta. Aquest espectacle de la Cia. ConUnCantoEnLosDientes uneix comercialitat i qualitat a parts iguals, partint d’una idea relativament original -la idea genèrica no és nova, però sí la forma de dur-la a terme- i força ben executada. Potser a moments costa encaixar-hi una història, però tampoc es poden demanar miracles a un exercici que […]

Les relacions de parella -o fins i tot familiars o d’amistat- en un entorn urbà s’han convertit gairebé en una mena de subgènere dins del teatre musical. Obres com T’estimo, ets perfecte…, Dies normals o Guapos & pobres, per posar un altre exemple autòcton, compleixen amb una sèrie de premisses imprescindibles: personatges propers i reconeixibles, situacions quotidianes, un context sobradament conegut pel públic (l’entorn laboral, la crisi o el 15M) i unes cançons que parlin de coses aparentment banals o poc glamouroses, com ara les parades del metro de la Línia Verda. Els espectadors coneixen ja molt bé aquest tipus de musical i no crec que ningú esperi una altra cosa. 73 raons per deixar-te promet tot això que he […]