Carles Armengol Gili

És indubtable que Laia Marull fa un gran esforç en aquest monòleg dirigit per l’actriu canadenca Allegra Fulton. No es pot negar tampoc que l’embolcall és perfecte, amb un acurat i delicat treball d’il·luminació, so i projeccions. El text també té una bona premissa i una idea que potser es podria haver desenvolupat millor, però que funciona a estones. Llavors, què és el que falla? Per què el monòleg no m’ha acabat de commoure? Per què la interpretació de Marull no arriba a traspassar? Després de donar-hi voltes, crec que un cop més en té la culpa aquesta febre, o passa, o moda passatgera de dotar a alguns monòlegs d’un moviment continu, extenuant, i molts cops inútil. No defenso la […]

La creació i l’evolució del musical Fang i setge ha estat curiosa i llarga. El desembre de 2014, just quan ja estava a punt d’acabar-se l’any del tricentenari, es va estrenar al Teatre de la Passió d’Olesa aquest musical compost per Salvador Brotons i escrit per Marc Rosich. Un musical que volia mostrar una història d’amor dins del setge al que va estar sotmesa la ciutat de Barcelona. Després d’aquella estrena dirigida per Joan Font l’obra s’ha representat en diverses ocasions, i ara arriba al Paral·lel barceloní amb alguns canvis i amb la nova direcció de Marc Angelet. Una obra que s’ha anat perfeccionant, però que va néixer com un enllaç entre el món professional, el pedagògic i el teatre […]

Haig de començar advertint que El professor Bernhardi no és una obra fàcil ni un entreteniment de diumenge a la tarda. Es tracta d’una obra densa, llarga (dues hores i mitja, amb un entreacte de vint minuts), on la dialèctica i les idees sobre la justícia, la política i la religió es converteixen en la única acció dramàtica. Tot i així, també s’ha de reconèixer que l’hàbil direcció de Xavier Albertí l’ha convertida en un veritable plaer teatral, ja sigui per haver escollit un dels millors repartiments que recordo –El rei Lear, a part- o per haver mimat un espai escènic que, en altres mans i amb un pressupost més petit, hagués pogut resultar un desastre. Només cal mencionar, en […]

Aquesta nova representació de Panorama des del pont és, com a mínim, desconcertant. Comença amb un cert to naturalista, per barrejar-hi de seguida un humor que no està pas tant present en la versió original d’Arthur Miller. I al final, realment dramàtic, es converteix al Romea en una mena de tragèdia grega que potser no calia. Les interpretacions també transiten amb dificultat, adaptant-se al difícil to que els hi imposa el muntatge. Fins i tot Eduard Fernández cau en el parany i ofereix una actuació que en el tram final es ressent amb gestos impostats i tics de manual. Realment és un paper difícil, dels més complexos del repertori, i no cal dir que la professionalitat de l’actor també ens […]

Infàmia és teatre dins del teatre, però també és una obra que parla de la il·lusió, de com és de fàcil perdre-la o retrobar-la en un no res. I sense il·lusió, ni veritat, ni sinceritat amb un mateix… no es pot fer teatre. Aquesta és la conclusió de Pere Riera, que tot i no ser nova ni original està embolcallada per un text molt ben escrit, que s’ajusta com un guant als quatre actors protagonistes. L’autor tria molt bé les paraules, dialoga com pocs autors ho fan en aquest país i estructura tan bé els seus textos que no saps mai si hi falta o hi sobra res. T’arrossega amb ell fins al final i no et fa perdre l’atenció […]