Tot el que necessites per anar al teatre

Moustache, The Rhythm Musical: Eclèctica i desconcertant

Moustache, The Rhythm Musical
14/12/2016

Ningú sabia massa bé que ens depararia l’últim musical de Coco Comín, i el cert és que el resultat ha estat encara més desconcertant i eclèctic que qualsevol previsió. Hi ha cançons originals, cançons versionades, coreografies de molts estils… però totes passades pel claqué o tap dance. Hi ha un personatge principal a l’estil de Pee-Wee Herman i una ambientació -i més d’una picada d’ullet- que ens acosta al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Tot plegat, una barreja curiosa amanida amb un humor simple i de traç gruixut.

És cert que Moustache pot convèncer pel seu ritme trepidant, per l’excel·lent producció, per uns bons cantants i, sobretot, per unes coreografies i uns ballarins que ho donen tot i més. El problema principal, almenys pel meu gust, és la manca de dramatúrgia. Sí que hi ha una història i un començament a l’estil de Flor de nit o El fantasma de l’òpera, amb un teatre derruït que aviat veurem ressorgir de les cendres. El que passa és que de seguida ens oblidem de la història i no és fins a la segona part -una hora i mitja després- que comencem a veure els conflictes reals dels personatges. Uns diàlegs poc creïbles i una resolució precipitada tampoc ajuden al conjunt, tot i que a estones trobem moments de gran musical, com el número ambientat a l’Àfrica o la llarga paròdia de la Reina Victòria. De fet, Moustache funciona més com una d’aquelles revistes o musicals antics, on el més important era la successió de números potents… i no tant la història ni l’argument. Si aneu amb aquesta idea, la podreu gaudir bastant i no tindreu cap desengany.

← Tornar a Moustache, The Rhythm Musical