Carles Armengol Gili

Deu anys abans de morir, Antonio Gades va crear la seva última gran producció, Fuenteovejuna. Tot i que va quedar pendent un projecte sobre Don Quixot, crec que aquesta va ser una obra culminant, en la que va trobar la mesura justa per dramatitzar un ballet i conservar alhora l’esperit del text teatral. Es tracta d’una coreografia que barreja gèneres (flamenc, danses populars espanyoles, ballet clàssic…) i moments molt descriptius amb d’altres d’autèntica festa flamenca, com ja passava a la Carmen creada juntament amb Carlos Saura. Però aquí tot està molt més lligat i tant el vestuari com la música triada ens aporten una visió més homogènia de tot el conjunt. A l’igual que al muntatge de Carmen, la música […]

Si tenim en compte que el fragment d’Home i Senyor és només un aperitiu, segur que podem deixar-nos anar per la màgia de l’autor napolità i gaudir de La gran il·lusió de la manera que es mereix. Alguns diuen que no s’haurien d’haver ajuntat les dues peces, però el que està clar és que l’encant de la segona és innegable. Es tracta d’un text més proper a L’art de la comèdia que a Dissabte, diumenge, dilluns. Concretament, estem davant d’un De Filippo més pirandellià que mai, que escriu amb senzillesa -i un rerefons desolador- sobre l’afilada frontera entre ficció i realitat. De fet, no és gens innocent la història del pobre Calogero Di Spelta, que prefereix viure en la mentida […]

Antonio Tarantino és un artista italià que va començar pintant i que ha acabat convertint-se en un dels autors teatrals més peculiars i talentosos en llengua italiana. La seva escriptura és més abstracta que figurativa i és per això que la poesia envaeix tota la seva obra i la fa encara més universal. A Vespres de la Beata Verge ens mostra el dolor d’un home que plora al seu fill mentre li estan fent l’autòpsia. El text és enrevessat i a estones una mica críptic, però està dotat d’una humanitat que va més enllà de les paraules. La dignificació del fill per part d’un pare que no l’ha entès mai posa la pell de gallina, sobretot si aquest pare l’interpreta […]

Ja fa uns anys que el projecte televisiu Mars One, que pretén establir una colònia humana permanent al Planeta Mart, està fent càstings arreu del món. Molta gent està interessada en fer aquest viatge, encara que suposi només un viatge d’anada… A partir d’aquesta premissa, que resulta segurament el més polèmic, sorgeix el nou espectacle de la Companyia Dara. Després de la fantasia distòpica iMe, Roc Esquius ha volgut tornar a parlar en to de comèdia d’un futur més o menys proper. Però, sobretot, ha volgut tornar a parlar de relacions humanes i de personatges inadaptats o amb greus problemes de comunicació. El punt de partida de l’obra és brillant i hi ha un munt d’idees interessants que desemboquen en […]

Després d’haver col·laborat junts a Bodas de sangre, Antonio Gades i Carlos Saura es van atrevir a muntar una Carmen que combinava el flamenc i la música tradicional espanyola (pasodoble inclòs) amb l’òpera de Bizet. El resultat va ser un espectacle fascinant i una pel·lícula que va promocionar amb èxit el ball espanyol arreu del món. Tancarien la trilogia uns anys més tard amb El amor brujo, però les seves coreografies ja constituïen un gran patrimoni i eren interpretades a infinitat de teatres i països. Ara és la Companyia Antonio Gades la que presenta de nou el muntatge original amb una bona colla de joves ballarins i cantants. Tot i que a l’escenari no estan ni Gades ni Cristina Hoyos, […]