De la barreja de dues obres tan dispars com Les bruixes de Salem i Dotze homes sense pietat surt aquest petit miracle de Lucy Kirkwood (Els fills), una visió femenina i feminista dels jurats populars i dels abusos dels homes, a diversos nivells. La història ens parla d’una dona condemnada a la forca per haver comès un infanticidi. El problema és que ella diu estar embarassada, i tocarà a les dones del poble aclarir l’assumpte i disposar sobre la vida de la noia… Un text bell i tremendament humà que potser carrega les tintes cap al final, però que aconsegueix moments de gran profunditat i de gran comunió amb el públic.
De totes formes, crec que el text de Kirkwood ha trobat una gran aliada en Gara Roda. La direcció de la també coreògrafa i intèrpret és d’una brillantor absoluta, tant pels recursos formals que troba com per la direcció d’actrius, totes superbes, de la pimera a la última. És cert que Sílvia Abril i Anna Castells destaquen per tenir els papers més compromesos de la funció, tot i que no es pot obviar el treball de veteranes roba-escenes com Teresa Vallicrosa, Mont Plans o Montse Esteve. Un autèntic festival interpretatiu que farà les delícies de qualsevol amant del teatre.
El fet que la directora vingui sobretot del camp del musical (Ànima, Golfus de Roma, Ella era Anita, Un amor particular) fa que el muntatge tingui un ritme i una sèrie de recursos que resulten molt imaginatius i juganers. És cert que a la segona part es prenen decisions un pèl discutibles (el personatge del doctor, l’aparició de la mare de la víctima o la tan comentada cançó de Mecano) però ningú podrà negar que El firmament és una de les grans sorpreses d’aquesta temporada. Un exemple de com es pot fer bon teatre amb un domini complet dels actors i de l’espai escènic, encara que sigui amb decisions senzilles i eminentment teatrals.