De tots els espectacles que Peeping Tom ha estrenat a Barcelona, aquest potser és un dels més opacs i difícils de comprendre. Chroniques desperta moltes preguntes al públic ja des del principi. I és que l’escenari ens mostra un espai que no sabem si és el principi d’alguna cosa o la ruïna d’algun paisatge anterior. En ell hi trobem cinc homes que semblen haver-hi arribat sense triar-ho… Una mena de purgatori, potser. O un forat temporal en el que hi cap tot, i a la vegada sembla que no pot albergar cap forma de vida. Si llegim el programa de mà veurem que la directora (Gabriela Carrizo) ens vol parlar de la immortalitat, passant pel sedàs de Jorge Luis Borges i altres referents culturals. Una immortalitat que sembla més aviat un punt suspès a l’espai, un punt en el que tot es fa i es desfà, com si la única solució fos tornar a començar una vegada i una altra… Una manera de veure la història de la humanitat i la seva seqüenciació inevitable i incomprensible d’errors ja comesos.
En la part més purament formal, Chroniques torna a ser un allau d’idees visuals potents i estèticament bellíssimes. Les roques, els telons pintats, la idea d’una caverna atàvica i atemporal… Tot ens transporta a un espai on hi apareixen monjos orientals, robots, lluitadors i fins i tot un astronauta. La il·luminació és de nou un element importantíssim, aconseguint donar al conjunt una sensació hipnòtica i onírica. Potser s’abusa massa del tenebrisme, que en ocasions impedeix veure amb claredat algunes escenes, però no podem deixar de dir que el treball és realment admirable.
La part coreogràfica, com no podia ser d’altra manera, ens retorna els moviments sincopats i anatòmicament impossibles que han fet tan famosa a la companyia. Uns moviments que concentren totes les possibilitats de la dansa contemporània, per arribar finalment al públic triplicant les revolucions i la velocitat. Els cinc ballarins executen la peça amb una precisió absoluta i també amb un humor inesperat que Carrizo juga amb gust i cert distanciament.
En definitiva, un altre espectacle impressionant de Peeping Tom. Possiblement un dels més difícils conceptualment, però també un dels més contemporanis i moderns de la companyia.