Mentre veia L’últim àtom em venia el cap el teatre de Javier Daulte, sobretot el d’aquelles obres on barrejava ciència i joc teatral (4D Òptic o La felicitat). De totes formes, Jordi Oriol té un estil ja molt definit i aporta al subgènere tota la seva obsessió pel llenguatge i la màgia de les paraules. Finalment obtenim un text amb moltes capes que potser no acaben de quallar del tot al final, però que obren un ventall extraordinari de grans possibilitats escèniques. Per una banda tenim la comèdia política (i apocalíptica) i per l’alta conviuen el drama personal del matemàtic, el thriller sobre la desaparició de la noia i la realització d’un musical sobre la tragèdia d’Èdip. Totes les branques van juntant-se i allunyant-se segons convingui a la trama, fins a arribar a un final inoblidable… i molt divertit, encara que es tiri d’humor negre.
L’últim àtom ens parla de moltes coses, però sobretot ens centra en el moment actual i ens posa davant del principi d’incertesa. I és que en un món com l’actual ningú està segur ni pot intuir què li depararà el futur, sobretot si està en mans d’incompetents. A partir d’aquí també apareixen els personatges que prefereixen no encarar allò que està per venir, i que afronten el futur a cegues o amb una incapacitat total per expressar-se. Amb tot això sobre la taula, les situacions còmiques no paren de succeir-se. Ja des del mateix començament, un avís sobre un canvi en el repartiment alertarà a tota la platea… I és que el joc continu forma part de la proposta, i aquí es juga amb tot, fins i tot amb els entrebancs…
Davant de l’escena hi tenim a cinc magnífics actors: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i una sorpresa que deixarem en mans dels espectadors. Tots ells es lliuren a la causa amb una convicció absoluta, abraçant l’absurd i transformant-lo amb drama o comèdia, segons convingui. En definitiva, una petita filigrana que traspua un humor intel·ligent i carregat de contingut.