La famosa novel·la de Francis Scott Fitzgerald ha inspirat diverses adaptacions, ja sigui amb versions cinematogràfiques (cinc que adapten directament la novel·la i una altra que l’extrapola a una altra època), una òpera, una versió teatral, un musical i un parell de ballets, a part d’alguns videojocs inspirats en el llibre. Ara arriba aquesta versió, que en principi es ven també com un espectacle de ball amb música en directe, però que al final acaba essent el concert d’una banda increïble amb ballarins que complementen el show. No vull desmerèixer en absolut la feina del cos de ball, ja que el problema seria més aviat de la idea i de la composició de l’espectacle. Però anem a pams…
Qui no conegui la novel·la o no en recordi l’argument, difícilment podrà seguir el fil d’aquest show. Les coreografies ens remeten a les festes, a la disbauxa sexual, a la presentació d’uns personatges que a vegades fins i tot ens confonen o bé a un seguit de relacions sentimentals que tampoc s’acaben d’entendre. La única unió a tot plegat és la banda que interpreta en directe stàndards de jazz, swing i blues, a més d’alguns temes atemporals que van des de Nina Simone a Jacques Brel, Nancy Sinatra, Queen o Meghan Trainor. Cinc músics magnífics i la gran Greta Marcolongo a la veu insuflen tota la vida i tot el ritme a un Gran Gatsby que, si no fos per ells, quedaria molt desmenjat.
El principal problema de la coreografia d’Enrique Gasa Valga, que també firma la direcció de l’espectacle, és que utilitza el clàssic com a base de tots els balls i això no sempre lliga amb unes músiques que requereixen altres tècniques. És cert que s’hi intenta introduir claqué, passos de swing, etc… però d’una forma tan delicada que no acaba de quallar del tot. Falta ànima, força i una mica més d’acting per poder comprendre als personatges, així com els seus desitjos i les seves frustracions.
De totes maneres, l’espectacle ofereix música de gran qualitat, uns ballarins competents i un embolcall que vol acostar-se a la fastuositat i el luxe en el que vivia Gatsby. Tot això hi és, i segur que fa les delícies del públic, però a nivell global hi he trobat a faltar més cohesió entre tot…