Seria excessiu insinuar que Eduardo De Filippo és gairebé un dramaturg català, però sí que és cert que la seva manera d’entendre la família, la fragilitat humana i la comèdia troba en les nostres contrades un mirall ajustat. Potser per això Natale in casa Cupiello arrela a Barcelona amb una naturalitat encomanadissa. La Perla 29 i Oriol Broggi van oferir-nos l’adaptació del títol per primer cop el 2010 i el van recuperar el 2012; enguany torna convertida en un reclam de Nadal, tot un comodí de repertori.
Ciutat d’excessos i de bellesa atrotinada, Nàpols comparteix amb Barcelona una manera d’entendre el caos domèstic i la tendresa que amaguen les famílies imperfectes. Estrenada el 1931, Natale in casa Cupiello arrenca com un sainet tradicional: una llar modesta, les seves misèries i un pare obsessionat amb la perfecció del seu pessebre, un ritual napolità però també una tradició ben viva en la cultura catalana. No és estrany, per tant, que aquesta obra ens resulti propera pel seu caràcter popular netament mediterrani. La construcció de Luca, el patriarca tendre i maldestre, exigeix un actor que domini un registre còmic entre la farsa i la vulnerabilitat —com Pep Cruz sap brodar en la versió de La Perla—, un arquetip que encaixaria com un guant en la millor tradició del nostre humor, el que va de Josep Santpere fins a Capri, i que el mateix Joan Pera representa encara als nostres dies.
La proximitat del costumari permet imaginar l’acció traslladada fàcilment a qualsevol menjador català de mitjan segle XX: pares aferrats a tradicions immutables, fills que aspiren a un ascens social i una llar que esdevé un vodevil de portes que s’obren i es tanquen sense treva. Es tracta d’una obra primerenca, sí, però que va catapultar la companyia dels germans De Filippo cap al reconeixement massiu. La comèdia s’escriu amb una senzillesa aparent que ja conté les constants de l’estil filippià: precisió psicològica, humanisme i una sensibilitat social que no cau mai en el sermó. L’autor va depurar el seu teatre fins a convertir-lo en un referent internacional sense renunciar mai al localisme, a la llengua viva ni a la potència emocional. En són exemples altres obres famoses com Questi fantasmi! (1946) —també en el repertori de La Perla— i L’arte della commedia (1964), que el TNC va muntar fa una dècada.
Per què ens resulta tan familiar el sopar dels Cupiello? Perquè hi intuïm el rastre d’allò que podria haver estat la nostra pròpia tradició escènica de no haver estat interrompuda, la de Santiago Rusiñol i Ignasi Iglésias. Si pensem en la Barcelona d’abans de la Guerra —amb un teatre de personatges i públic populars— entendrem encara més aquesta afinitat. Segons Broggi, l’obra no s’ha “catalanitzat” i “tampoc es troba a faltar”, perquè ens interpel·la igual des del seu marc original. No debades, la versió de la companyia valenciana del Teatre Micalet atresora sis temporades nadalenques consecutives. València també és bastant napolitana.
Potser per això, quan assistim a Natale in casa Cupiello tenim la sensació que la llarga via Spaccanapoli continua i connecta amb el carrer Nou de la Rambla o la carretera de Sants. Que, malgrat la distància, compartim una manera quasi idèntica de fer enrenou, de muntar el pessebre.
Més informació, imatges i entrades:
