Recomanacions

Sempre és agraït presenciar un teatre transgredor com el que ofereix The zombie company a “Peceras”. En aquesta ocasió, Carlos Be experimenta amb el llenguatge teatral per fer reflexionar l’espectador, el qual es partícep de l’acció que es desenvolupa. No li calen grans escenografies, per no dir que aquesta és inexistent, i en canvi potencia el fet d’incomodar a l’espectador a través d’una temàtica i unes actuacions potents. A més, un element extern que juga a favor de l’obra és l’espai de l’Àtic 22, el qual és un lloc perfecte per a aquest tipus de format. “Peceras” ens mostra una realitat fictícia, però que en cap moment ens sembla irreal. Ens fa posicionar i, fins i tot, ens permet decidir […]

D’històries de la movida, qui més qui menys n’ha vist alguna i això, a priori, pot ser un punt feble. Elepé, no enganya, és això: un homenatge musical a la movida (i la seva gent), i a les pel·lícules d’Almódovar i, en aquest sentit, ho aconsegueix. Molt destacable la part més còmica de l’obra, amb un Fran Arráez immens en el paper de Toñi, una actriu i cantant que ens dóna els moments més divertits de l’obra. Després d’un gran inici humorístic, l’obra decau una mica en la trama més dramàtica però val molt la pena veure The Zombie Company en acció i deixar-se en dur per la seva passió i entusiasme i la manera de construir de Carlos Be. […]

A la sinopsi Peceras es presenta com un futur (no gaire llunyà) on el paper de la dona haurà superat el punt de reflexió històric, nous espais de recreació. I, tu, hi entres confiat,… i reps un cop tan impressionant que et quedes estabornit fins que tornes a casa. Si sol ser difícil parlar d’un espectacle sense desvetllar-ne l’essència, en aquest cas, encara més. El teatre s’ha de viure i, aquest cas, n’és el millor exemple. Un teatre que, per alertar-nos i fer-nos pensar, necessàriament ens ha d’incomodar, colpir i sacsejar. Anoteu el nom de Carlos Be i de la companyia The Zombie Company, un autor jove a qui crec que li espera un gran futur. Almenys, així li ho desitjo, pels […]

Fa gairebé un any, vaig poder veure l’espectacle al seu espai originari, las Naves del Español de Madrid, no sense certes pors per les bones crítiques i per pensar trobar-hi un discurs massa tendenciós de l’autor del text, Juan Diego Botto (a qui, d’altra banda, admiro dins i fora de l’escenari), però no. La ideologia i el discurs fàcil deixen pas a un missatge sobre el qual l’espectador haurà de reflexionar, valorar i resoldre per ell mateix. Com a la vida. Botto ens situa davant cinc històries crues i doloroses sobre la immigració, l’abús de poder, la injustícia o la nostàlgia. Destacaria l’impactant l’esforç interpretatiu d’un Botto que et mira directe als ulls, que t’atrapa i de qui ja no […]

Us enganyaria si jutgés aquesta peça de Jordi Casanovas només com espectacle teatral. Evidentment hi ha teatre en el seu interior, com en tants altres muntatges que a vegades ens semblen més d’un altre gènere, però val a dir que la seva forma originària és la d’un espectacle d’inauguració. I com tot espectacle d’inauguració obeeix a un encàrrec, que deu haver estat ple de condicionants, començant per l’espai i acabant per la naturalesa dels fets que s’exposen. Per tant, estem davant d’una obra que no neix de forma lliure i espontània, i que es cenyeix un “corsé” massa estret i tibant. Tampoc hem d’oblidar que el gran protagonista de tota aquesta excusa és el rehabilitat espai del Born Centre Cultural, […]

Presentar l’adaptació teatral d’una novel·la d’Alessandro Baricco ja suposa un repte prou arriscat com per valorar positivament el treball d’Ivan Padilla i el seu particular Oceà. L’obra és un compendi de personatges emocionalment extravagants que habiten a una fonda a la vora del mar i allunyada del món. Com l’oceà mateix, immens, inabastable, temible i bell, és l’univers personal de totes aquestes persones més o menys turmentades que s’ofeguen en les seves pors, misteris i insatisfaccions. La bona feina de tots els actors i les actrius salven l’espectacle, aconseguint realment commoure l’espectador en moments puntuals de gran intensitat interpretativa. L’altra punt fort d’Oceà és la música en directe del pianista Cels Campos que atorga l’atmosfera perfecta per un viatge tan […]

Presentar l’adaptació teatral d’una novel·la d’Alessandro Baricco ja suposa un repte prou arriscat com per valorar positivament el treball d’Ivan Padilla i el seu particular Oceà. L’obra és un compendi de personatges emocionalment extravagants que habiten a una fonda a la vora del mar i allunyada del món. Com l’oceà mateix, immens, inabastable, temible i bell, és l’univers personal de totes aquestes persones més o menys turmentades que s’ofeguen en les seves pors, misteris i insatisfaccions. La bona feina de tots els actors i les actrius salven l’espectacle, aconseguint realment commoure l’espectador en moments puntuals de gran intensitat interpretativa. L’altra punt fort d’Oceà és la música en directe del pianista Cels Campos que atorga l’atmosfera perfecta per un viatge tan […]

El Teatre Romea torna a acollir aquesta comèdia francesa d’èxit nou anys després que es representés sota el títol de “Como en las mejores familias” amb Javier Cámara, Blanca Portillo i Pau Durà, entre d’altres. Precisament, aquest últim és el director de l’actual muntatge a on, inevitablement, recull l’experiència prèvia com a actor, fet que es reflecteix directament en el treball minuciós dels personatges. Així doncs, Durà ens presenta una obra que conté ritmes contrastats, mostrant molta agilitat en la interacció actoral, però alentint-se especialment en trams on els personatges es troben més sols. Tot i això, l’obra és força correcta en tots els aspectes i està ben defensada pels sis actors a través d’unes interpretacions matissades i enèrgiques. A […]

No es fa en un teatre, però és teatre. També té part de recreació històrica. I és una auca, sí, amb les seves vinyetes i narrada en vers. És simplement el que diu que és una Auca del Born. I endemés, suposa el punt de partida de celebració dels actes del tricentenari de 1714 per part de l’Ajuntament de Barcelona. Jordi Casanovas l’encerta de ple al donar resposta a aquest encàrrec de Toni Soler: aconsegueix respectar l’espai i fer-lo lluir, posant-lo al servei de la dramatúrgia per treure’n el màxim partit amb l’ajuda d’una colla de bons actors. Així, aquest muntatge pensat específicament per representar-se aquests dies en el remodelat mercat del born, en concret sobre les ruïnes del barri de […]

Ja tenim l’Auca del Born a punt d’estrenar, i a començament de setembre vaig poder gaudir-ne uns dels assajos previs. El protagonista principal és l’espai. Amb la disculpa de tots els actors i la gent que ho ha fet possible, és el que arrencarà més aplaudiments de l’obra. El fet de poder gaudir-ne del jaciment arqueològic que hi tenim al centre de Barcelona, i poder veure-ho des d’uns pocs metres més amunt …. tot un luxe. Jordi Casanovas ha estat el dramaturg que ha escrit i dirigit l’espectacle del Tricentenari. I com ja s’ha comentat és la història del setge de Barcelona explicada en 48 petites escenes. Entre aquestes escenes hi ha la història d’amor per poder tenir un fil […]

Porta 4 engega la temporada amb un espectacle que li va com anell al dit. Gracies a les caracteristiques de la sala i amb ajuda de l’escenografia ens colem al menjador del pis dels protagonismes per presenciar en primera linia com es complica el present de’n Manuel amb la Sofia pel seu passat amb la Juana i la seva inesperada aparició en el present. És la darrera proposta de Gabriel Beck. L’acció transcòrrer en una nit. El drama és bestia i accelerat. En certa manera, és com contemplar el pas d’un huracà pel menjador d’una casa. Deu ser aquesta acceleració el que fa que les referències a les qüestions socials que afecten als personatges siguin tractades de forma molt tangencial. […]

Dos argentins, un basc i tres madrilenys (els Ron Lalá) ens transporten al Segle d’Or espanyol… però no del tot. Calderón, Cervantes, Lope passats pel cedaç d’aquests monstres de l’espectacle que tan reciten, com canten, com toquen diversos instruments, sense oblidar que són els autors del text, la música, l’escenografia… Talent per donar i per vendre. Això és el que hem vist al Poliorama i al final tot el públic dret escalfant-se les mans per agrair una nit inolvidable. Òndia, com és que no els havíem vist abans? LLEGIR MÉS

Smiley s’ha convertit en el seu any de vida en una de les obres imprescindibles del teatre contemporani català. Es tracta d’una peça amb una aparença moderna, gràcies a recursos encertats com aturar l’obra i dirigir-se a l’espectador, però que es presenta amb una efectiva estructura clàssica que apropa la representació a tots els públics. A més, un altre gran encert de Guillem Clua es tractar la història amb naturalitat i sense que l’orientació sexual dels personatges exclogui cap persona a l’hora de gaudir i de sentir-se identificat amb aquestos. Així doncs, l’obra no pretén ser ni valenta, ni defensar cap orientació sexual o forma de vida, sinó explicar una cosa tan simple (i complexa alhora) com és una història d’amor […]

Havent vist l’anterior proposta fins a tres cops, ja podeu pensar que anava disposada a passar-ho bé amb el nou espectacle de la Companyia Apunta Teatre i aquest nou text d’Ivan Campillo, i així va ser, no em van decebre gens ni mica, estem davant d’una comèdia àgil, fresca i efectiva que combina personatges extrems que busquen el seu equilibri personal o de parella, també hi podem trobar referents cinematogràfics i un moviment escenogràfic constant, sense cap moment per la pausa, que manté la atenció de l’espectador durant tota la peça, el desgast  físic és un In Crescendo que ens fa arribar al clímax final, rient sense complexes, per acabar només puc dir que me’ls estimo per la manera que tenen de viure el Teatre.

Obra que es veu a si mateixa fent l’obra, com l’acció es permet subratllar amb picades d’ullet del tipus de fer marxa enrere (talment si els personatges fossin gravats en vídeo) o quan es rectifica el que els actors acaben de dir per introduir-hi un passatge pretesament saltat, etc. En realitat, el que busquen aquests recursos és remarcar el caràcter absolutament fix i guionitzat del text per col·loquial que sembli, cosa que no hauria de dubtar ningú tenint en compte que Els guapos són els raros es construeix sobre munts d’ecos de les lletres del grup musical Manel. Fascinació per les cançons o el grup? Potser també, però sobretot identificació amb una veu que ha triomfat pels esquitxos que ofereix […]