1994: JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados)
2010: JESP (Jóvenes Emigrantes Sobradamente Preparados)
2013: GM (Generació de Merda)
L’any 1994 una casa de cotxes va fer servir el primer acrònim en una campanya publicitària per definir una tongada, la dels 70-80, que es perfilava com la gran promesa que lideraria un país (el que fos), en un moment d’exaltat creixement, cap a l’èxtasi humà i tecnològic. El moment era únic: un paradigma social de llibertats inèdit que oferia l’oportunitat a les noves riuades juvenils de viure i formar-se tècnica i humanament com mai abans s’havia vist, en universitats, escoles d’idiomes i de postgrau, amb beques i programes internacionals. Un futur prometedor. Érem a les portes de la societat del súper-benestar.
Quina és, a dia d’avui, la realitat d’aquests joves? En Xavi Morató (erigit representant per pròpia voluntat) ens ho explica amb un musical que no estalvia pólvora a l’hora de desquarterar, amb humor analític i corrosiu, temes actuals com l’accés d’aquests joves al mercat laboral, l’estat del sistema educatiu o d’altres qüestions socials com la colonització d’alguns bars de barri per la comunitat xinesa o el fenomen badulake. La qualitat més destacable, però, d’aquest dramaturg és la seva habilitat a l’hora de reflexionar també a l’altra banda de la xarxa: la resposta d’aquests joves davant dels fenòmens presentats i com, al segle XXI, la revolució es du a terme a cops de Twitter.
Tot i una posada en escena un xic mancada de ritme (alguns actors semblaven tan empanats com els personatges que interpretaven -segurament per haver arribat a l’estrena verds d’assajos), la trama i la música (llàstima d’un sol músic a escena) són brillants i esbojarrades i mereixen, és clar que sí, una oportunitat. Doncs ha de ser aquest, de ben segur, un espectacle que agafarà velocitat i consistència a mida que l’engranatge acobli les moltes i magnífiques peces que el componen.
Un espectacle cínic i intel·ligent recomanat per a tots aquells que vulguin conèixer de ben aprop (narrat pels seus propis protagonistes) com intenta, aquesta generació de merda, aixecar-se i renéixer després de la caiguda de l’Olimp. No recomanant per a integrants del col·lectiu xinès, pakistanès, o persones que valorin grans recursos tècnics en escena per sobre de l’enginy i el valor d’uns joves que segueixen estan àmpliament preparats com aquí demostren.