Recomanacions

Totes les parelles es plantegen en algun moment de la seva història el fet de tenir descendència. I, un cop decidit, totes veuen com els hi canvia la vida. Pulmons retrata precisament aquest moment de la història de dos personatges. Amb una direcció i unes interpretacions impecables, emocionants i carregades de matisos, sospito que al gran èxit del muntatge també ha contribuït el fet que Pulmons afronta un tema que molta gent pot fer seu. Un tema universal, amb un enfoc modern i una posada en escena excel·lent han estat els culpables de l’efecte boca-orella que ha convertit Pulmons en un dels èxits de la temporada. Un espectacle molt recomanable per a tots aquells que es plantejen les eternes preguntes […]

Dins del gran ventall de subgèneres que engloba la comèdia podríem diferenciar els que funcionen per contenció i els que funcionen per excés. Tu digues que l’estimes seria un bon exemple d’obra que pertany a aquest segon grup i que, més que una varietat còmica, seria tota una filosofia. Escrita i dirigida per Ivan Campillo, explica la història de dues parelles (una que està a punt de casar-se i una altra a punt de separar-se) i un jove i atractiu massatgista que trasbalsarà les seves vides. En termes argumentals, ni inventa res, ni li cal, ni ho pretén mentre que -això sí- s’esforça al màxim en oferir diversió ininterrompudament durant els 85 minuts que dura. Aquesta ànsia per entretenir és, […]

Tota obra de teatre amb aspiracions profundes té com a objectiu exposar, a través d’un o diversos personatges, algun dels misteris del món en què vivim. Apostant per una trama coral, si una cosa té clara Magnetismes és allò que ens explica: existeixen certes atraccions que són més fortes que la voluntat humana. La història, escrita per Elisenda Guiu, mostra tres situacions aparentment aïllades que, poc a poc, aniran desvetllant que tenen més punts en comú del que sembla a primera vista. L’espectacle està construït amb certs convencionalismes i, fins i tot, algun tòpic però té l’habilitat de portar els seus punts de partida a llocs més o menys inesperats, elevant el grau d’interès i els nivells d’originalitat. Els intèrprets […]

Segurament totes les famílies felices s’assemblen unes a les altres; però diu Tolstoi que cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se’n. Si apliquem aquest pensament a El loco y la camisa ens trobem xipollejant en un dubte fonamental: quin seria aquest motiu especial? La veritat o el seu contrari. Aleshores, és el boig i la seva bogeria acusadora l’ànima més pura? Hem d’obviar el dolor que causa malgrat el seu propi? Potser la bogeria sigui simulada o qui sap si els bojos són, en realitat, els que no ho semblen gens? Perquè, vejam, viure en una mentida constant és una bogeria devastadora? O pel contrari una arma eficaç per a la supervivència quotidiana? No és la família aquest […]

Ja fa temps que el teatre argentí ens sorprèn i aquesta vegada, amb El loco i la camisa, a més de més de divertir-nos i fer-nos riure molt, hem pogut gaudir de molt bon teatre que compta amb un text extraordinari d’un argument punyent i amb actuacions que ens han deixat bocabadats. Nelson Valente ens presenta un argument senzill, però que reflecteix la societat d’avui en dia, amb les seves falsedats i la doble cara que d’una o d’un altra manera tots nosaltres posseïm a la nostra vida diària dins de la família. Encara que l’autor és en realitat qui es mereix la màxima valoració, els aplaudiments del public entre els que m’incloc, es dirigeixen als actors de la Companyia […]

Kafka és complicat: soledat, frustració, angoixa… però també és un mestre tant per la seva manera d’escriure com pels temes que tocava i com els tocava. Doncs el duo Ivan Benet i Xavi Ricart penso que d’aquest petit monòleg n’han fet una creació, com dic al encapçalament, per caure de cul. Amb una escenografia falsament pelada Peter el Roig ens ha anat explicant una part de la seva vida, els últims cinc anys i els canvis que ha sofert des de que el van caçar a l’Àfrica. Ara és tot un personatge que dóna fins i tot conferències, però a la nit, quan arriba a casa… Llegir més.

Costa comprendre com, en els temps que corren, un text com el que signa Max Marieges pot haver arribat a estrenar-se a una sala professional de Barcelona. Costa imaginar que un grup de persones (amb experiència i criteri) hagin arribat a creure que això podia ser una comèdia d’èxit. Costa pair que s’hagin invertit milers i milers d’euros en un producte d’una qualitat tan inexplicable com aquest. Costa i fa mal. De l’obra, poca cosa a dir: un cúmul de tòpics que comença amb la interessant situació d’un matrimoni que adquireix una vivenda a un bloc de pisos on no hi ha més veïns (santa pau i silenci) i segueix amb un embolic de germans casats, mares adúlteres, pares absents […]

Sí, Tennessee Williams és el puto amo de la tensió, els ambients carregats, la xafogor… els retrats de gent complicada, famílies desestructurades, i tot això situat als anys següents del crac del 29. El zoo de vidre penso que és una de les seves millors obres de teatre. Si hi afegim quatre intèrprets en estat de gràcia gràcies (perdoneu la redundància) a un Josep M. Pou que com a director ha afinat al màxim, com si fes puntes de coixí… doncs és el que veureu al Teatre Goya, si hi aneu. Si no hi aneu i us ho perdeu, després no em vingueu plorant. Jo ja us he avisat, i el que avisa no és traïdor. Llegir més.

Homes i dones, què en som de diferents! i això ens ho explica el Jordi Martínez amb un monòleg que interpreta a l’escenari del Teatre Poliorama, en la adaptació que n’ha fet en Paco Mir del llibre de Paul Dewandre. Ja ho sabem que som diferents i és més que evident amb tots els aspectes de la vida, tant físics com mentals, el fart de riure està garantit sigueu de Mart o de Venus, no es parla de drets ni de igualtats si no de sentiments i sensacions, de sentir-nos valorats o desgraciats, de situacions quotidianes que segur que hem pogut viure en carn pròpia amb més d’una ocasió i aquesta és la proposta que ens fa, comprendre i peixar […]

Aquesta valoració l’he deixat al mig per prudència, la prudència del ignorant o el que no ha entès res. Confesso que Beckett no és el meu dramaturg preferit, però tinc clar que és molt important, un dels més importants. Això no priva que Els Dies Feliços se m’ha escapat i per això he adoptat l’actitud salomònica. L’Emma Vilarrasau ho ha fet molt bé, la posada en escena és quasi faraònica i… més enllà no hi puc anar, ho sento. Llegir més.

Fa de mal dir , però està clar que són complicades. ¿Perquè aquesta parella celebra el sopar de Nadal un dia abans? Ah, els armaris tancats. Hi ha relacions que són quasi impossibles per molt que faci temps i temps que duren. Quique Culebras ha bastit una obra impecable que Oriol Grau i Paco Romero han elevat a l’excel·lència sense caure en el melodrama llagrimós del Hollywood dels anys cinquanta. Una obra que ens fa reflexionar i veure que les coses no són senzilles, que entre el blanc i el negre hi ha una gamma de grisos pràcticament infinita. Autèntic teatre d’aquell que no s’acaba una vegada ha caigut el teló, l’autèntic teatre que ens fa pensar. Llegir més.

Als inicis de la seva carrera, Tennessee Williams treballava en una fàbrica de sabates durant el dia mentre que les nits les dedicava a l’escriptura. Eren els anys de la Gran Depressió. La seva família s’havia traslladat a St. Louis on l’adaptació a l’entorn urbà va ser molt difícil per a ell i per a la seva germana. Escrita el 1944, El zoo de vidre conté, en certa manera, molts trets autobiogràfics d’allò que el dramaturg va viure durant aquella època. L’obra, que va ser el seu primer èxit, implica, doncs, una mena d’exorcisme dels seus fantasmes familiars vistos amb una mirada tendra i plena de puresa. L’autor d’Un tramvia anomenat desig (1948) mostra ja en aquest text les seves […]

Penso que trencar la línea de Hélder Costa no ha sigut bona idea. Els Encontros de Costa eren amb gent desconnectada, que no s’havien vist mai i la “periodista entrevistadora” (magnífica Sílvia Ferrando) en treia suc d’aquest desconeixement, en canvi en aquest últim (escrit per Josep M. Benet i Jornet) l’elecció dels personatges ha perjudicat la dinàmica. Frederic Soler (Oriol Genís), Àngel Guimerà (Mercè Arànega) i Margarida Xirgu (Xavier Albertí), un a través de l’altra havien coincidit i això a portat els diàlegs a una mena de relats explicant “batalletes”. Ahir va haver-hi fi de festa amb un petit concert a càrrec d’alguns dels que van intervenir en altres Encontros. Llegir més.

D’aquest relat breu de Franz Kafka, d’escasses nou pàgines, se n’han fet multitud de posades en escena, d’alguna manera sedueix profundament actors, directors i públic. I és que aquest simi humanament evolucionat, anomenat Peter el Roig, exhibeix, de manera particularment grotesca i exultant, el que és la naturalesa humana. Una naturalesa que ve encarnada per imitació, vet aquí la història. L’informe d’aquesta evolució excepcional és el que Kafka exposa amb una naturalitat salvatge. Peter el Roig procedeix de la Costa d’Or, allà va ser capturat gràcies a una partida de caça de l’empresa Hagenbech, caçat quan s’acostava al riu a beure aigua. Dos escopetades van tombar-lo. L’una va encertar-li la galta, l’altra a sota el maluc. Després d’aquests trets incomprensibles, […]

Perquè la “meva” Marta Buchaca és la de Litus i en conya la de L’any que vé serà millor (escrita a vuit mans). La d’avui l’he trobat “facilona” i una mica de cara a la galeria, com si la peça l’hagués escrit perquè la histriònica Alba Florejachs es lluís amb l’ajut de Jordi Díaz com a secundari (i no és un desmèrit per a ell perquè la peça està escrita així). Una altra cosa que no m’ha convençut és el desenllaç final feliç tipus imposició Hollywood perquè es vengui millor. No és un final de perdedors. En fi, n’esperava més, però també vull dir que el públic s’ho ha passat molt bé a jutjar per les riallades que feia. No […]