Recomanacions

Hem començat la temporada de teatre en un espai que ens agrada força d’anar-hi, al Círcol Maldà. Ens esperava Viure sota vidre, una obra escrita pel dramaturg austriac Ewald Palmetshofer, produïda per la jova companyia la Cosa i traduïda i dirigida per Sarah Bernardy. Des d’un principi la historia ens ha atrapat. Els diàlegs i frases a mig acabar del començament, crea una situació que t’ enganxa des d’un primer moment. Tres amics queden en retrobar-se en un hotel, dos anys després que cadascú triés un camí diferent. El que en un principi sembla una reunió de tres grans amics, acabarà convertint-se en una situació incòmoda. Tots tres es guarden coses que no es van dir en aquells moments… sentiments, […]

Iniciem temporada teatral del 2014-2015 amb la nova temporada del Círcol Maldà. Amb la presentació de Viure sota el vidre produïda per la companyia LaCosa i amb una obra del dramaturg Ewald Palmetshofer. Tenim en escena tres amics, Jordi Llovet, Miriam Escurriola i Mireia Pàmies. Que es retroben en un hotel. L’escena on es troben, on transcorre, al final és el de menys. Amb unes actuacions genials, on sobresurt el genial Jordi Llovet. Segur que sentirem a parlar molt d’ell. Al finalitzar la funció, ja es parlava d’un relleu generacional. Els primers 20-30 minuts ens deixa els diàlegs inacabats, on els mateixos espectadors (passats els minuts inicials) sabem com finalitzar-los i és on comença el joc d’aquesta obra. Aquest joc […]

Que apareguin musicals a la cartellera sempre és una bona notícia per als amants del gènere, però el fet que ens brindin l’oportunitat de descobrir obres que, fins ara, eren desconegudes per al gran públic de la nostra ciutat és del tot admirable en els temps difícils que corren. Així doncs, d’entrada, cal aplaudir a aquesta companyia per la seva tenacitat a l’hora portar a escena aquest gran musical, però també cal agraïr al teatre Gaudí per apostar-hi. A més, se’ls ha de felicitar pel resultat del projecte, el qual és del tot satisfactori, mereixent que l’espectacle tingui vida més enllà de l’estiu i que, d’aquesta forma, el pugui descobrir encara més gent. De fet, seria molt positiu per als […]

El millor del teatre contemporani és que ofereix la possibilitat de tractar problemàtiques actuals que han nascut de l’evolució mateixa de la nostra societat. Las cosas que faltan narra la història del Jaime i el Martín, una parella que, davant el desig irrefrenable de ser pares, ofereix una suma de diners a una dona a canvi del lloguer del seu ventre. Escrita i dirigida per José Pascual Abellán, l’obra es divideix en dues parts ben diferenciades: la primera, el conflicte que suposa la presa d’una decisió tan complicada i els motius que els empenyen a fer-ho de la forma més primària i clandestina. La segona, les conseqüències de la seva acció. L’espectacle planteja molt bé el dilema ètic dels personatges […]

Els mecanismes bàsics de la comèdia, en essència, no han canviat gaire al llarg dels segles tot i el que ens pugui semblar. L’autor i director Ivan Campillo, tot un especialista en la matèria, sorprèn aquesta vegada mostrant la seva vessant més clàssica en aquesta sàtira apta per tots els públics sobre el món del teatre inspirada en l’univers shakespearià. Curiosament, l’aire amable amb el qual s’ha construït l’obra, pensada per a un públic familiar, compensa aquí les exagerades composicions dels personatges, l’histerisme injustificat i el ritme frenètic tan propi del teatre de Campillo. Sembla que, d’alguna manera, l’energia desbordada de la companyia Apunta-Teatre ha guanyat en subtilesa i qualitat humorística prenent com a referent el teatre isabelí. Cal destacar […]

I penso que no ho és per culpa d’haver-la allargat, ja que aquesta història quan la van estrenat els de Pentateatre Atòmic durava 15 minuts i ara l’han passat a 80 de llargs, i és clar s’han hagut de buscar trames complementàries i, en una expressió molt catalana posar-hi “més pa que peix” (com hauria dit la meva àvia). Els actors Capdet i Terraza s’hi han deixat la pell, però alguna de les parts grinyolaven. Jo si fos d’ells la tornaria al format original. Al meu blog hi trobareu tota l’explicació.

Per ser gent nova a la professió, la majoria d’ells, s’ha de dir que els han tingut quadrats de fer aquest muntatge, i a més han sigut intel·ligents de triar com a director a Daniel Anglès. Bare, o aquest nom tan llarg que li han posat, és una obra molt interessant amb una música excel·lent, moderna, dins la línia del que es fa als “off” de Nova York o Londres. Tot i que possiblement els falti una mica de rodatge, ho han compensat amb unes ganes i una il·lusió destacables i pel que sembla el teatre s’omple cada dia… i en agost. Chapeau!

Sembla mentida, però ha passat. Un musical a la cartellera de Barcelona i no m’ha agradat gens. Tot i que l’anterior Pegados em va semblar fresca, amb bona coreografia i música. Va ser un èxit inesperat segurament per la proposta inicial. Ara s’ha volgut repetir de nou … Sense aprofitar l’argument, que podia ser una crítica a l’art en general;i amb números musicals (l’història de l’art) que millor oblidarem. Vaig sortir totalment decepcionat. Tot i que el públic no va parar amb les seves riallades. Com a mínim s’ha de dir que van poder gaudir-ne.

El musical és un gènere, segons s’ha demostrat en diverses ocasiones, que acostuma a funcionar comercialment bastant bé a la nostra ciutat. Malgrat això, poques vegades ens arriben adaptacions catalanes d’obres si no és que són molt conegudes per l’espectador mitjà. Daniel Anglès, director de versions nacionals d’èxits com Les miserables, La bella y la bestia, Rent, Mamma mia! o Hair, ha comès la meravellosa temeritat de portar a escena aquesta tràgica història d’amor adolescent gairebé desconeguda pel gran públic i, a més, fer-ho sense escatimar recursos tot i no tractar-se d’una gran producció. Així, amb un total de 20 actors i cinc músics a escena, Per sobre de totes les coses és una molt lloable aposta, feta amb gran […]

Sí, això m’ha semblat a mi: impressionant aquest Romance… un espectacle molt adequat pel Teatre Grec. Prop de trenta persones (o potser més) al escenari, músics, cantaores, ballarins, algun actor… Ha engegat un Antonio Canales amb el seu ball potent i apocalíptic, i la cosa ja no ha parat, doncs els que li venien al darrera no li han posat fàcil al mestre. Dues hores i mitja de qualitat en una escenografia molt adequada, un vestuari espectacular i una música… A Barcelona hi ha molt de talent en flamenco i gent com Eli Ayala (amb la idea) i Jaume Villanueva (a la direcció) ho han sabut encarrilar. Aquest espectacle no pot morir en tres dies de Grec!

L’obra mestre de la literatura francesa arriba al Liceu de Barcelona de forma magistral. Sense paraules… sabia que seria una funció especial per a mi. Miserables té una màgia especial que t’atrapa de principi a fi i et posa la pell de gallina en més d’una cançó (el repetori es excel·lent i els actors/actrius tenen una qualitat escènica de 10). Quan surts de Miserables tens la sensació que no han passat les tres hores i mitja que dura l’espectacle, vols més… vols continuar submergida en la trama. Ja vaig veure Miserables al BTM fa uns anys i us puc dir que en el Liceu s’han superat!! Ara s’han apropat més a la versió original de la novela de Victor Hugo, […]

Durant gran part d’aquest Festival Grec, la Sala Muntaner ha acollit aquesta simpàtica comèdia que, tot i no tenir grans pretensions, fa passar una estona agradable a l’espectador. Es tracta d’un text amb alguns altibaixos, però que gràcies al gran treball i a l’energia que desprenen els quatre actors aconsegueix tirar endevant. De fet, la interpretació i la direcció àgil de l’obra és el que resulta més destacable del seu conjunt, perdonant mancances com el fet de no aprofundir en un tema que resulta interessant de partida o el tenir un desenllaç construït per acontentar al gran públic. En la mateixa línea, podem dir que l’obra arrenca d’una forma interessant a nivell de contingut, però a mesura que aquesta avança […]

Això és el que m’ha semblat. Llàstima perquè és del mateix equip de Pegados, que em va encantar, però no totes s’endevinen. L’he trobat molt de cara a la galeria, amb una estètica antiquada tipus Revistes del Paral·lel final anys cinquanta. La música força bé i els trio musical molt bo, però la història i la manera d’explicar-la… Tot i així, un pública cridaner i escandalós en les riallades, sembla que s’ho ha passat molt bé. Enhorabona per a ells.

La incursió dramàtica de Sanchis Sinisterra en la tragèdia grega amb l’intent d’adaptar el canon clàssic als actuals problemes socials i polítics deixa un regust desigual. Potser és l’opció per la tragicomèdia que és més fàcil de digerir pel públic. Què sé jo! A mi se’m queda curta, però. I no per les notes d’humor, sinó per l’absència de profunditat dramàtica en els personatges. Sense això, l’obra corre el risc -i això és el que per moments vaig sentir- d’entrar en un terreny massa pamfletari i generalista. Fem sàtira; però quan la sàtira és a través de personatges sòlids i amb un conflicte personal fort, l’obra vola sola. Sense ales. Em va faltar això: profunditat en la història personal dels […]

Per sobre de totes les coses, l’adaptació catalana del musical de l’Off Broadway Bare a Pop Opera, es va estrenar el passat dimecres al Teatre Gaudí de Barcelona. Un musical en un format molt diferent al que estem acostumats a veure. Mai no has vist a vint actors i cinc musics vivint una història d’aquesta intensitat amb les possibilitats que dona la Sala gran del Gaudí, podent sentir la respiració d’un actor a mig metre teu. Una història difícil, situada als anys noranta però que tristament encara té molta vigència, una musica fantàstica interpretada en directe que recorda els mítics Rent o Spring Awakening i molt de talent concentrat en pocs metres quadrats. Dirigit per Daniel Anglès, aconsegueix fer un […]