Recomanacions

Si fa unes setmanes dèiem que Hermann Bonínn havia tret la pols a tot un clàssic com és La dama de les camèlies, ara veiem que Flotats ha preferit deixar a Marivaux tancat a la vitrina… del museu. És cert que la seva proposta és preciosista, impecable i delicada, però la posada en escena no es distingeix gaire de les que es feien al segle XVIII. A més, això no és la comédie française, encara que el repartiment s’esforci i aconsegueixi interpretacions més que solvents. El problema principal del muntatge és que ja no estem al XVIII, i el públic reclama alguna cosa més dels clàssics… i també dels directors. Si una cosa tinc clara és que si hi ha espectadors que s’avorreixen […]

Tots els grans autors tenen aquella peça íntima, diferent. Una peça delicada, que potser no està entre les seves obres més conegudes o exitoses, però que guarda tota l’essència del mestre. En el cas de Shakespeare alguns citarien Nit de reis o La tempesta; en el cas de Txékhov potser parlaríem de L’hort dels cirerers, i per a Lorca El público seria una obra única, absolutament personal. Del que n’estic segur, sense por a equivocar-me, és que en el cas de Williams aquesta obra és El zoo de vidre. Fràgil, sincera i aparentment senzilla, guarda totes les claus per entendre l’obra posterior de l’autor. Una petita joia. Josep Maria Pou ha optat per ser fidel a l’obra original, però dotant-la d’uns tocs màgics que […]

Voler parlar de grans temes com la religió, la política, les relacions internacionals, l’amor o el sentit de la vida en una obra de teatre és un risc que no sempre obté bons resultats. El mèrit de Gust de cendra de Guillem Clua és, precisament, el d’apuntar alt al mateix temps que aconsegueix esquivar qualsevol temptació de convertir-se en un pamflet inquisidor o la tesi reduccionista d’un conflicte molt complex. Tot el contrari, amb la honestedat més gran i sense pretendre abastar més enllà d’on arriba la història dels seus personatges, el text parteix del més senzill i reconeixible per assolir un lloable caràcter d’universalitat. La trama presenta a un matrimoni de turistes novaiorquesos que viatgen a Israel per alliberar-se […]

En un moment en què triomfa l’adaptació teatral de l’esperit de la comèdia romàntica cinematogràfica amb muntatges com Losers de Marta Buchaca o, l’any passat, Smiley de Guillem Clua, resulta molt sa i necessari l’existència d’altres obres que donin el seu fosc contrapunt dramàtic. Ara que ho tenim tot, escrita pel nord-americà Lee Blessing, és una pessimista visió de les relacions de parella madures que proposa un truculent viatge des de la insatisfacció a la violència física. Tot i que el text no és del tot rodó, conté moments i frases impactants carregades de veritat i emoció. La història ens mostra la nit de celebració del vint-i-unè aniversari d’una parella benestant al mateix hotel on van passar la nit de […]

Aquesta és una proposta difícil, tant en el seu concepte com en la seva resolució. No és Lynch ni tampoc és Beckett, però el punt de partida podria estar-hi ben a prop. Si més no, aquesta dona tancada a la cabina d’un peatge pot recordar aquella altra que divaga semienterrada a la sorra… en el Lliure de Gràcia. No esperen el mateix, tampoc pensen el mateix ni comparteixen les mateixes cabòries, però el temps passa per sobre de les dues inexorablement, dràsticament. Si alguna cosa t’emportes a casa d’aquesta experiència, per no dir-li experiment, és l’indiscutible esforç de l’actriu Carla Torres. El seu és un d’aquells treballs que requereix alguna cosa més que la interpretació. Tancada en un minúscul espai, […]

Algunes històries tenen certs matissos que, només explicades amb intimitat, es poden sentir: somriures que són somriures per compromís, llagrimes callades, entapissats de vellut i pintallavis a les dents d’una boca pintada. Detalls, tonalitats i riquesa que només el teatre i uns actors com els de Boquitas pintadas aconsegueixen transmetre i fer-nos empatitzar. La voldreu veure de ben a prop, doncs té aquesta complexitat disfressada de senzillesa, aquesta  màscara d’història simple i quotidiana que és, en realitat, l’acumulació d’emocions i passions (callades o no) molt complexa que és la vida. Una estètica retro de serial dels anys 50, amb picades d’ullet en forma de números musicals, però amb un text molt teatral, amb la poesia propia de les cançons (en aquest cas amb imatges i metafores de bolero i tango), i uns diàlegs […]

El text mordaç de Cervantes sobre l’estupidesa humana que es fa evident quan dos gossos aprenen a parlar ha quedat fluix en aquesta adaptació de l’obra, que no ha sabut adaptar-se al nostre temps i perd força amb un humor fàcil, buit. L’intenció és mostrar els humans com els autèntics animals, però fora de les màscares (que salven els que fan d’humans), falta solidesa en el total, i la caricaturització que se’n fa ens queda llunyana. L’escenografia, l’il·luminació i, sobretot, les interpretacions de Fontseré i Saenz, que han fet un gran treball amb la gestualitat animal, són els grans encerts del muntatge.

El tiempo inmóvil o la dificultat de fer entretinguda una obra el tema de la qual és el tedi, l’avorriment. Una dona ficada a una garita d’autopista. Una dona que parla sola -quin remei. La reflexió més lúcida que fa, al cap de pocs minuts de començar l’espectacle: “Es que aquí no pasa nada.” Malauradament, aquesta premonició es reitera des del principi fins al final de l’obra. Cotxes que passen, cançons de banda sonora de road-movie americana i la nostra protagonista que imagina escenes en veu alta amb un llenguatge que desprèn certa poètica urbana. Unes escenes que, si es decidís a escriure, tal vegada podria arribar a publicar una novel·la d’èxit que li permetés canviar de feina; abandonar, finalment, […]

Després de Posavasos, que narrava l’ascens i els descens d’aquest duet musicòmic dins el món de la música, els germans Martínez es reinventen en detectius i, la veritat, no deceben gens. A Detectives Martínez hi conviuen perfectament dos gèneres tan antagònics com ho són el thriller i la comèdia musical. Aquesta barreja tan original t’atrapa des del primer instant. Amb aquest nou show, es superen: és divertit, farcit de gags, molt dinàmic i amb un gran suport audiovisual. Un musical d’assassins en sèrie, prostitutes i aura vintage, narrat per la típica veu omnipresent del món de la novel·la negra magníficament interpretada pel còmic Berto Romero, amb cameos de luxe com ho són el YouTuber Loulogio, l’Enzo Vizcaíno, o l’inclassificable Toni Nievas. Tot l’espectacle arrodonit per […]

Els grans textos teatrals, com hem vist moltes vegades, no necessiten gaires trucs ni parafernàlies més enllà de la pròpia paraula i uns bons actors. Amb només un llit com a escenografia, Pulmons ens presenta una anàlisi exhaustiva del procés emocional que suposa la decisió de portar una nova vida al món. A través de la bona química dels actors Pau Roca i Carlota Olcina, la interpretació dels quals és pura naturalitat, assistim a les diferents fases, dubtes, obstacles i discussions d’una parella qualsevol enfrontada amb la responsabilitat més gran que pot assumir una persona. Escrita per l’escriptor anglès Duncan Macmillan, l’estructura de l’obra és intel·ligent, dinàmica, fresca i no té por de res; transcorre sense problemes del drama més dolorós […]

Barcelona és la base central de grans còmics nacionals que han revolucionat el panorama d’humoristes (on hi regnaven els típics de “Yo tengo un amigo que… / El otro dia me pasó…”) amb propostes originals i de gran qualitat artística, que t’asseguren una dosi de riures fins reventar el llagrimal. Només cal que mirem la cartellera per trobar còmics de la talla de Godoy, Carlos Latre, Miguel Noguera o Berto Romero. Un veritable luxe! A la llista d’aquests humoristes, ja consagrats, cal afegir JA al talentós duet musicòmic Los Martínez, que fins l’any passat van omplir el Teatreneu amb el concert teatralitzat Posavasos. Ara es reinventen per acostar-se al gènere de la comèdia musical amb Detectives Martínez, on dos detectius molt vintage, dignes de la setmana […]

Avui he tingut l’immens plaer de prendre una relaxada cervesa mentre assistia d’amagat a una més que interessant -necessària- conversa entre el dictador portuguès Sidónio Pais, la ballarina i coreògrafa nord-americana Isadora Duncan i el director espanyol Luis Buñuel. He pogut conèixer, a través de les seves paraules, anècdotes i detalls de les seves vides, així com gaudir de la brillant dialèctica imaginada pel dramaturg Hélder Costa que va composar aquest encontre com una fantasia escènica per conèixer les idees i aportacions -enfrontar els seus discursos- d’aquests personatges tan heterogenis com transcendents. Que les seves veus hagin estat encarnades per tres grans de l’escena com són el Xavier Pujolràs, el Pep Tosar i la Vicky Penya només afegeix interès a […]

Si a Posavasos ja apuntaven maneres, amb Detectives Martínez aquest duet musicòmic es consolida com una de les propostes més originals i inclassificables del panorama humorístic. Vestits com autèntics detectius dels anys 50, tirants inclosos, els carismàtics Los Martínez ens presenten un espectacle hilarant a cavall entre el musical i el thriller. Qui és l’assassí? Aquesta és la premissa que dóna el tret de sortida a un no parar de gags i versions de cançons on l’enginy i el surrealisme més extrem en són els protagonistes. Més enllà del seu principal objectiu –fer riure com si no existís un demà–, Detectives Martínez inclou recursos escènics d’allò més interessants i poc freqüents en aquest tipus de gènere. La veu en off -imprescindible- del televisiu Berto […]

L’austríac Peter Handke és un escriptor, poeta i director de cinema molt reconegut, especialment, per les seves obres de teatre d’avantguarda dels anys seixanta. Entre elles, Insults al públic(1966) va despertar una controvertida polèmica per la seva vocació anti-teatral que va motivar a admiradors i detractors a aplaudir-lo i atacar-lo amb el mateix èmfasi. A causa del seu minimalisme, sense efectes ni escenografia, la posada en escena d’Incerta Companyia és, bàsicament, funcional, ja que el text no deixa gaire marge de maniobra ni tampoc s’ha sabut superar aquest obstacle. En realitat, el veritable objectiu de l’espectacle és, des d’un plantejament conceptual, deconstruir l’acte teatral i qüestionar el seu llenguatge i les seves imposicions. El problema és que el públic de […]

Si us agrada l’Ivan Benet actor, no podeu deixar d’anar a veure Informe per a una acadèmia. Aquest monòleg de Kafka és el millor aparador per a gaudir de les seves habilitats interpretatives. Pel que fa al muntatge en sí, en canvi, crec que no l’encerta tant. Informe per a un acadèmia és un text interessant i vigent, amb un estil directe i sobri. Una sobrietat que la posada en escena sembla voler compensar. Amb interludis musicals, actuacions de circ, sorpreses escenogràfiques, transicions ben dilatades i, en general, molt d’artifici, sembla que s’intenti vestir un text que, en la meva opinió, no ho necessita. Una llàstima. Més informació