Recomanacions

Res no presagiava el mal final d’aquest Somni americà. Tant les companyies implicades (La Kompanyia del Lliure i Les Antonietes) com els textos de partida semblaven, a priori, garantia de qualitat. En canvi, en la meva opinió, el muntatge no dóna la talla. Oriol Tarrasón, l’autor del text, opta per donar moltes coses per sobreenteses i acaba signant un text amb personatges esquemàtics, situacions arquetípiques i llocs comuns que només adquireixen significat si l’espectador domina totes les referències implícites que l’autor té al cap. Un text que no funciona bé per si mateix i que només es salva per les entregades interpretacions d’un excel·lent repartiment que transmet aquest aire de decadència i fracàs que acaba sent l’únic missatge. Una llàstima. […]

Aquesta és una comèdia distòpica que ens parla d’un futur, potser no massa llunyà, en el que la vida i tot el que l’envolta està dominat per la Xarxa i el món tecnològic. Les aplicacions ho han suplantat tot, i les persones no s’atreveixen a mirar-se o a tocar-se, perquè no ho han fet mai o gairebé no ho recorden. Originals i prometedores premisses per a una comèdia que no decep, sinó que sorprèn per com va desenvolupant una trama gens senzilla i uns personatges molt interessants. La veritat és que Roc Esquius -autor i director de la peça- porta el seu material a bon port, tot i algunes contradiccions internes i alguns girs de guió un pèl forçats. El […]

Està feta en clau de comèdia, per fer més atractiva la representació, però es viuen a escena alguns drames personals, amors no correspostos, complexos guardats en secret i traumes infantils que t’han marcat de per vida. Realment el text és molt profund, però ens ho mostra com un divertimento sense caure en astracanades, una comèdia que utilitza el Teatre com a teràpia de grup i que aconseguirà en tan sols sis setmanes, canviar la seva personalitat i la seva vida per sempre. La meva crònica aqui.

La inspiració per crear una bona obra de teatre, afortunadament, i la diversitat de la dramatúrgia catalana ho demostra, pot tenir fonts ben variades. En el cas que ens ocupa, Joan Yago ha escrit una sàtira amb mirada grotesca basada en un quadre de El Bosch que serveix com a vehicle per fer una al·legoria sobre l’existència humana i l’optimisme, l’esperança i la vitalitat en temps adversos. Dirigida de forma excepcional per Israel Solà, l’obra reuneix un grup de personatges pintorescs (un bufó retirat, un bisbe, una vella dama amnèsica, una noia vital o un jove que encara conserva l’esperança) que naveguen a la recerca d’una ciutat on diuen que encara es pot viure. A jutjar per la posada en […]

Malgrat aparèixer sovint a la televisió i normalitzar-ne la presència a la nostra societat, un procés de canvi de sexe segueix sent un tabú. La decisió tan íntima d’assumir que el teu cos i la teva ànima van per camins oposats, i voler corregir-ho, és difícil d’entendre per a molta gent. Per a mi, que no he viscut cap cas de prop, ho és. Limbo aborda amb sensibilitat i delicadesa la transformació de la Berta en l’Albert. Si bé la realitat d’un transgènere ens pot quedar llunyana, tots ens hem sentit desplaçats, diferents, desconcertats o fora de lloc en algun moment de la vida. Per tant, els problemes d’un protagonista a cavall entre dos sexes, que lluita contra la tirania […]

Si haguéssim d’incloure aquesta obra en algun gènere segur que seria el de comèdia, però concretament el de comèdia negra, negríssima, i també amb un toc d’absurd i bogeria. Tenim un cadàver a escena des del minut u, i aviat es veuran involucrats en el crim tots els personatges de la peça. Tot i així, no és un thriller convencional perquè el tipus d’humor i de teatre que ens ofereix la companyia La Peleona esdevé protagonista. En aquest sentit, destaca el ritme frenètic en el que succeeixen els esdeveniments, la precisió meticulosa en que els personatges accionen a escena i també l’espai sonor, que acaba essent un personatge més, segurament el més important. La direcció de Carla Torres -autora també […]

Com si fos sortit d’una pel·lícula muda dels anys vint, d’aquelles on un actor polifacètic passa per un munt de periples acompanyat per la música d’una pianola, Felipe Cabezas composa un repàs per la vida de l’il·lustre Harry Houdini, il·lusionista i mestre de l’art de l’escapada. El viatge et portarà des de l’infantesa del mag, quan treballava al carrer netejant sabates, fins a la seva mort als Estats Units, on va emigrar buscant millor fortuna i va fer-se etern amb els seus sorprenents espectacles de fugida. Houdini és un espectacle tan personal que brilla amb llum pròpia. Es nota la complicitat de Felipe Cabezas amb Berty Tobías, qui ja l’ha dirigit en els seus darrers muntatges en solitari. A través […]

… que no m’ha agradat. No m’he cregut quasi res, encara no sé si perquè aquests romàntics no són els meus preferits, o per culpa de l’enfocament que hi ha donat la directora Natalia Menéndez, que he trobat banal i amb un munt d’afegits que a mi no m’han aportat res —xarxa, acròbates, coses peludes…—, excepte una escenografia luxosa. Part dels personatges han actuat de manera exagerada; dit clar i català: han fet el ruc, i penso que això ha perjudicat l’obra, ja de per si molt carrinclona —i per favor que ningú s’ofengui—. No podia parar de pensar en Martínez i Pérez fent l’Encarregat de Pinter —del millor dels últims anys— i aquí…

Doncs massa no ho sé, però si sé que la María Jerez ens ha divertit amb el seu espectacle fresc i desinhibit de titells barbie. No coneixíeu aquesta especialitat? Doncs existeix, i a més ho ha fet combinant a la vegada un llenguatge teatral i cinematogràfic. Ens ha interpretat diverses escenes de novel·la negre per acabar amb l’Home Invisible de Wells, i hem vist com el ganivet s’enlairava sol, amunt, amunt, fins a descarregar-se damunt la víctima; el xiscle ha sigut esgarrifós. Si a un espectacle com aquest no hi aneu nets de pensament i hi voleu buscar segones i terceres lectures, vosaltres mateixos. Ara, us puc jurar que no us ho passareu ni la meitat de bé, per excés […]

Cada actor, te el seu moment important dins d’aquesta borratxera fascinant de “Teatre dins del Teatre”, encara que a vegades els papers que interpreten són molt curts i alguns d’ells saben a ben poc, com és el cas de la doble interpretació de Victòria Pagès. Quan acaba la representació tots continuarem tenint serioses dubtes de si realment eren personatges del poble que visiten al “prefecte” o bé, son actors de la troupe, que substitueixen a aquests d’amagatotis. La meva crónica clicant aqui.

Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, sembla que els adolescents han anat agafant una presència a la nostra societat cada vegada més destacada. Potenciats per fenòmens com la MTV, a poc a poc, el cinema, la literatura, la música i la televisió han dedicat més espai als productes dirigits a aquesta franja d’edat potencialment tan consumista. Al mateix temps, de forma intencionada o no, aquests mateixos mitjans han anat mostrant una imatge cada vegada més superficial i frívola dels joves. Teenage dream juga amb aquesta idea de forma intel·ligent, barrejant estètica kitsch, música pop i humor absurd, per fer una crítica mordaç de la banalitat dels seus valors i la hipocresia de certs patrons de comportament. L’entorn artificial de […]

Val a dir que la direcció de Natalia Menéndez, és com a mínim agosarada, per la seva posada en escena que juga amb la farsa del teatre de text, amb d’altres facetes de les arts escèniques com poden ser el circ, la mímica, la música i la dansa; segurament la vistosa posada en escena és el millor d’aquesta proposta teatral; no penso el mateix però, respecte a la direcció de les interpretacions. Una representació que pot arribar a ser divertida per un determinat públic que recerca passar una bona estona; a nosaltres no ens va acabar de fer el pes, potser per la seva comicitat massa exagerada i un text que en pocs moments ens va interessar. La meva crónica […]

Anunciat a bombo i platerets, ha tornat el format que fa, aproximadament, 10 anys va tenir un cert èxit a la cartellera barcelonina. Com d’altres comèdies comercials que també s’han reestrenat recentment intentant repetir el seu bon succés, Pels pèls és, en realitat, una obra que aporta més soroll que diversió. L’espectacle parteix d’una forçada primera part on es presenten tot un seguit de personatges estereotipats reunits en una perruqueria del barri de l’Eixample (en aquesta adaptació). Com si es tractés d’una versió infantil d’una obra d’Agatha Christie, la proposta col·loca una sèrie de pistes per fer sospitosos a cadascun d’ells, de manera òbvia i poc treballada, d’un assassinat que es cometrà més tard. L’originalitat del muntatge roman en el […]

He llegit els darrers dies a diversos llocs que L’art de la comèdia és una obra popular i divertida però amb una important càrrega política. No es poden negar cap d’aquestes categories, tot i que el que més m’ha arribat és la carta d’amor que Eduardo De Filippo -i ara també Lluís Homar– fan al seu estimat teatre. El magnífic pròleg de l’obra, amb el personatge d’Oreste Campese sorgint de la penombra i agafant mides de l’escenari on ha d’actuar, és un dels moments més bells del teatre del segle XX. Homar, amb tota la picardia i l’experiència que li donen els anys i les taules, aprofita el moment i el sobredimensiona fins a posar-nos els pèls de punta. També […]

El concepte de “somni americà”, tan instal·lat i universalitzat avui en dia, va néixer als Estats Units durant l’esplendor econòmic i social dels anys 20. Basat en l’èxit individual assolit amb el treball dur i l’escalada social, no va trigar a tenir una cara fosca quan, a partir del crac borsari de 1929, va començar el que es denomina com la Gran Depressió, convertint tot el triomfalisme ianqui en un llast psicològic massa pesat per a milers de persones. Construït a partir de textos d’autors nord-americans com Arthur Miller, Eugene O’Neill, John Steinbeck o Tennessee Williams, entre d’altres, Oriol Tarrasón ha creat un univers força decadent recopilant testimonis de personatges que representen aquesta frustració vital i laboral. El dolorós pas […]