Recomanacions

Tothom em va parlar molt d’aquest Vespres de la Beata Verge, i fins i tot ho van poder gaudir a Igualada amb els Dilluns Kabrota que es prepara a primers de mes. Però al final ha estat a l’espai Brossa on he gaudit t’aquesta obra. I ja és la segona vegada que veig una proposta del dramaturg Antonio Tarantino (i res a veure amb el director de cinema) Sense marxar del tema que porto aquest any en gran part de les obres, parlen de la mort, del dol o del suïcidi. Un text dur i difícil, segurament la petjada que deixa l’Oriol Genís fa molt per ser una obra rodona, ara mateix em sembla difícil veure a un altre actor […]

Un demà que parla de l’avui. La distopia del present. Un retrat del vers “si l’amor es paga, no és amor”. Però que passa si canviem la definició d’amor? Helena Tornero ens proposa una reconstrucció d’una història d’amor, un puzle que es completa a mesura que avança l’obra. Una peça que juga amb les aparences, o no. Hi ha conceptes que es reescriuren constantment, i Tornero aprofita per jugar amb les seves diverses cares. Apropa i allunya l’espectador, però aconsegueix captivar-lo en els moments de més “ciència-ficció” (ho posarem entre cometes, perquè hi ha més de real que altra cosa). Demà està interpretat per dos actors i dues actrius que juguen dins les regles d’Aleix Fauró. Moviments robòtics, i a […]

Tots els estudis de les tragèdies clàssiques han arribat a la conclusió que aquest estil de textos estan marcats per les aventures d’un heroi que s’ha d’enfrontar a algú amb idees oposades i que el desenllaç és incert. En el seu moment “La casa de nines” d’Ibsen va rebre l’etiqueta de “Tragèdia moderna”, ja que s’apropava als estàndards establerts dins de la societat del moment. Ara, “Sacarina” es vesteix de tragèdia moderna, on un heroi ha de sobreviure a les adversitats en una societat actual i corrompuda per la precarietat laboral. La Ruta 40 proposa un joc de mirades i anades i vingudes mil·limètriques on la naturalitat, el ritme i la realitat treuen el cap de la mà de les […]

LA CLEMENZA DI TITO de Wolfang Amadeus Mozart , òpera en dos actes sota la direcció escènica de David McVicar i la direcció musical de Philippe Auguin. LA CLEMENZA DI TITO, és una història de l’imperi romà, al segle I de la nostra era i ens explica la conjura de Vitellia (Myrtò Papatanasiu), i del seu amant Sesto (Stéphanie d’Oustrac) per assassinar i enderrocar Tito (Paolo Fanale) l’emperador. Un emperador que, un cop coneguda la conxorxa, preferirà mostrar clemència perdonant els conspiradors. McVicar ens presenta una posada en escena d’una sobrietat i foscor “monumentals”, tota l’escenografia amb tonalitats grises i el vestuari negre que anacrònicament no correspon a l’època que representa. Tan sols l’emperador i Servilia (Anne-Catherine Gillet) la germana […]

Avui em dirigeixo principalment a tots aquells que no han anat mai a veure un espectacle d’en Xavier Bobés. La resta estic del tot segura que els va passar com a mi, que des de que el vaig descobrir, en el meu cas a “Cosas que se olvidan fácilmente” , no m’he perdut cap dels seus espectacles. Xavier Bobés, fundador de la companyia Playground, és una de les figura més destacada del país en l’àmbit del teatre d’objectes. Els seus muntatges escènics, més que teatre, són experiències teatrals. Propostes diferents i trencadores, centralitzades en el joc escènic i en la investigació del món de l’objecte quotidià, per dotar-lo de nous discursos en contextos sorprenents que tenen cabuda en un món […]

Ara que ja portem un parell de dècades on el teatre català li ha perdut la por a la ciència-ficció (des dels inicis de Javier Daulte a una nova generació d’autors com Marc Angelet, Alejo Levis, Roc Esquius o Clàudia Cedó, entre d’altres), resulta evident que el gènere cada vegada focalitza més en temes concrets. En aquest Demà, per exemple, la dramaturga Helena Tornero ens parla de l’amor a través d’un nou i aparentment infalible sistema per trobar parella en un context de futur distòpic. Evidentment, aquest mecanisme social amaga una part molt fosca que, a poc a poc, anirem descobrint. Dirigida per Aleix Fauró, el muntatge resulta elegant i misteriós, i sap captar molt bé l’interés dels amants del […]

Hem vist moltes vegades les històries de persones que han aconseguit el seu somni d’arribar a ser estrelles en la música, el cinema o el teatre. En canvi, poques vegades es posa el focus en aquells que ho intenten, igual que la resta, i que es queden pel camí. I, de fet, això és el que passa a la majoria de persones que lluiten per treballar en el món de l’art, poques aconsegueixen arribar a l’èxit absolut. Aquesta és la base d’aquest espectacle de llums, colors, música i, sobretot, molt ball. El text mostra un càsting per forma part del cor d’un espectacle, la paret on s’acomodaran els protagonistes del l’obra. Durant tota la narració es parla de la importància […]

Estrenat a Broadway al 1975, originalment, A Chorus Line va suposar un trencament amb el tipus d’històries que portaven explicant els musicals al llarg de vàries dècades. Per primera vegada, no se seguia la trajectòria d’un aspirant a artista que acabava assolint l’èxit sinó que és posava el focus en aquells actors, ballarins i cantants que són imprescindibles en tota indústria però ningú es para a pensar que també ells tenen les seves vides i que, igualment, poden ser molt interessants, tot i que mai estiguin a primera línia. La tria d’aquest espectacle per a inaugurar el seu teatre ha estat tot un encert per part d’Antonio Banderas. No només per la qualitat del mateix, sinó pel seu valor simbòlic. […]

Una adaptació teatral del llibre de Luis María Pescetti,, realitzada en format unipersonal, de Cecilia Rodriguez i Verónica Aguada Bertea ha deixat, al nostre entendre, bona part de l’essència poètica del text original, en el camí. El llibre recull vint-i-dues cartes que escriu una joveníssima noia, Paloma al seu amor Antonio, que molt més gran que ella, l’ha deixat. Ell treballa a la cabina d’una grua. Per a ella és el seu primer desengany amorós. A través de les cartes que escriu, ella vol comprendre, vol saber, vol recuperar l’amor que ha perdut. L’adaptació teatral, realitzada en format unipersonal, de Cecilia Rodriguez i Verónica Aguada Bertea ha deixat, al nostre entendre, bona part de l’essència poètica del text original, en […]

Dissabte vam poder veure la segona proposta del díptic Greta & Friday, que segons va comentar el director artístic del teatre Escenari Joan Brossa, Marc Chornet (podeu veure aquí l’entrada de la roda de premsa), es va plantejar amb dues finalitats, d’una banda trobar en els dos autors “l’herència de Brossa” capaços de crear estètiques arriscades, i per l’altra, abordar des de la teatralitat el fenomen activista dels joves en un moviment global i compromès com és el Fridays for future liderat per la jove Greta Thunberg. El passat dia 24 de gener vam veure la primera de les propostes “Amor pur” obra escrita per Albert Mestres basada en dos personatges que es coneixen i s’enamoren durant la seva adolescència. […]

A CHORUS LINE es va estrenar a Broadway el 1975, concebut, dirigit i coreografiat originalment per Michael Bennett, amb llibret de James Kirkwood i Nicholas Dante, música de Marvin Hamlisch i cançons d’Edward Kleban, va guanyar 9 premis Tony i 1 Pulitzer. Ara ens arriba un revival de la producció original a càrrec de Baayork Lee (Chinatown, Nova York 1946), coreògrafa i directora que va interpretar a Connie Wong en la producció original. Un personatge inspirat en ella mateixa, una noia americana d’origen xinès que té problemes amb la seva reduïda alçada. A CHORUS LINE, es va estrenar el passat 15 de novembre al Teatro Soho CaixaBank de Màlaga, teatre d’Antonio Banderas que va inaugurar sota la direcció de Lluís […]

Hi ha dies en que el món és massa. En que tot sembla alineat a la contra. Dies en que et ficaries dins del llit, sota llençols i mantes, o més abaix encara, i no sortiries més. Germanes és un dels textos més intimistes del cèlebre escriptor i dramaturg canadenc, d’origen libanès, Wajdi Mouawad. El simbolisme i la poètica del seu teatre (que m’atreveixo a comparar amb la de Murakami, en gènere narratiu) li permet transgredir moltes de les normes bàsiques del gènere, com l’existència d’un conflicte. A Germanes, el conflicte és el món. Un conflicte més enllà de l’espai i el temps escènics. Més enllà dels personatges o de l’encontre entre ells. El conflicte és l’existència, la gestió de […]

Fa quatre anys vaig veure “Vespres de la Beata Verge” al Teatre Akadèmia. Per mi va ser una autèntica descoberta: un autor amb un estil totalment diferent a la resta , un text autènticament meravellós, d’una gran dificultat tècnica, només a l’abast de grans actors com ho és l’Oriol Genís. No sempre es te la oportunitat de tornar a veure, passats uns anys, la mateixa obra interpretada pel mateix actor. Així que quan vaig veure que l’Escenari Joan Brossa, la programava, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig reservar les entrades. Ha sigut genial tornar-la a veure. L’he gaudit i entès més que la primera vegada. Els que no la vau veure en el seu dia, no us la […]

Per res del món em volia perdre “A Chorus Line”. Sóc de la generació de “Fama” d’Alan Parker, de les pel·lícules “Flash Dance”, “Footloose” i “Dirty Dancing”. He vist infinitat de vegades “Street dance”. Mai em vaig perdre un capítol de “Un paso adelante” i entre Pedro (Pablo Puyol) i Roberto (Miguel Ángel Muñoz) sempre em vaig decantar per Pedro. He seguit des del primer dia el programa Fama, ¡a bailar! (2008) I encara tinc gravades aquestes paraules en la memòria “Teneis muchos sueños. Buscais la fama. Pero la Fama cuesta. Pués aquí es donde vais a empezar a pagar. Con sudor” M’encanta la dansa! M’emociona la dansa! M’apassiona la dansa! Flipo veient com algú és capaç d’expressar-se només ballant. […]

La Ruta 40, probablement la meva companyia de capçalera, està desatada. Han programat al Lliure i diria -elucubrar des de la ignorància és gratis-, que estan explorant llenguatges. Així, després dels clàssics El llarg dinar de Nadal (snif) o Pinter, han portat a escena textos escrits per a ells, teatre documental i fa no res una (auto)crítica un punt “serrana” sobre el turisme. Sacarina de Davide Carnivale és la tercera obra seva que veiem aquesta temporada, dirigida pel rutero Sergi Torrecilla (La nit d’Helver), que han adaptat tan i tan bé que sembla que hagi estat escrita per a ells. Una història de supervivència a una ciutat i professió que no ho posen fàcil: ser actor a la Barcelona del […]