Recomanacions

El més interessant de la dramatúrgia catalana dels darrers vint anys són totes les barreres que s’han anat trencant i els reptes que s’han assumit tant en l’àmbit temàtic com en el formal. Des d’aquest punt de vista, té molt de sentit que, en l’escriptura d’Angle mort, hagin col·laborat Roc Esquius i Sergi Belbel, dues generacions diferents d’autors que ja havien explorat anteriorment la barreja de gèneres (thriller, comèdia i ciència-ficció) i el món de les oficines (Likes i Després de la pluja, respectivament). A jutjar pel resultat, sembla que, després de Sàpiens, l’entesa dels dos creadors ha anat en augment. L’artefacte que proposen amb aquest text és una flamant i enrevessada maquinària narrativa que aconsegueix encaixar les seves peces […]

Aquest cop anem al Versus Glòries teatre, t per assistir aquesta nova obra d’en Roc. Com anteriorment fèiem amb la cartera, mòbil i les claus ara amb la nova normalitat hem d’agafar el certificat, la mascareta i el gel abans de sortir de casa. De nou una comèdia sobre un tema molt contemporani. Fer-nos fora de la feina en una petita empresa. Els “Angles morts” que fa referència l’obra són aquells que s’escapen de la nostra vista i que ens capgiren en un tres i no res. Un espectacle que sembla que pren una direcció i que posteriorment agafa embranzida cap a un camí diferent. Primer ens trobem amb un escenari dividit entre un despatx i una sala. La proposta […]

He de dir que ja he vist aquesta proposta, aquest cop al Teatre de l’Aurora. Uns dies més tard es presenta a Barcelona. És una obra de 1905 que va ser un fracàs absolut, amb 20 personatges (a escena veiem 10 personatges amb dos actors) i estructurat en dos actes i cinc quadres, que la companyia ha volgut realitzar amb un copet d’ullet deixant cinc quadres de Rusiñol. A més l’estructura s’ha respectat molt, les parts més arcaiques s’han modificat per posar-ho una mica més actualitzada. Moltes bromes i joc de paraules són de Rusiñol i funcionen correctament. La selecció d’aquesta obra no ha estat una tasca molt fàcil, segons ens ha comentat l’Arnau i Ricard en finalitzar la funció. […]

Des del minut zero i veient l’escenografia ja es pot intuir quina orientació mental tenen els dos personatges. Algú que s’ha deixat endur per les passions, sabent que és un mer passatger per la vida i algú altre que pretén ser alguna cosa més que un humà, tenir la vida organitzada i estructurada aparentment, però que l’inunda el caos mental. Aquesta és la presentació dels dos personatges i una trucada telefònica inusual farà que les seves vides es connectin. El director i dramaturg Iñaki Garz presenta dos personatges allunyats l’un de l’altre però que es complementen a la perfecció. Aquelles relacions amor-odi que tots tenim i que guardem al calaix. Arnau Marín i Andrea Portella firmen una producció esplèndida on […]

Absurd és com sovint gestionem les relacions de parella. Absurd és com els partits polítics redacten els seus programes, i com, després els porten a terme (per dir-ho d’alguna manera) Absurd és negar l’innegable. Absurd és estimar fent-se mal. Absurd és callar davant les injustícies. Absurd és… no acabaria mai. Però el que no és absurd és el teatre de Ionescu. No és absurd anar al teatre a veure un text, aparentment absurd, que llença a tort i a dret veritats com punys. Podem riure de l’aparentment absurd, però del que no podem riure és de tot allò que autor, directora i actors ens serveixen en safata per fer-nos trontollar les nostres seguretats. “No ens posarem mai d’acord”, mai, en […]

Un angle mort és, per definició, un espai que resta invisible des de la posició en la que ens trobem. Pertany sovint a l’àmbit de la conducció, des de la perspectiva del que controla el vehicle, però perfectament el podem extrapolar a la nostra vida quotidiana. Quan més ens pensem que tenim el control de la nostra vida, de les situacions que vivim, descobrim que allò que passa en un angle mort ens pot desmuntar la paradeta, pot descontrolar-ho tot. És el que li passa a l’Andreu, el propietari d’una empresa que, per acomiadar un dels seus treballadors i així apaivagar els efectes de la ferotge crisi (maleïda crisi, que afecta el teatre per fora i es tracta per dins), […]

En Ramon té la necessitat d’explicar la història d’un viatge que va fer amb el seu germà Martí, anys enrere, resseguint les passes que va fer el seu avi, a qui no van conèixer i de qui no sabien res. De fet, poc en saben, o més aviat res, de la seva família. No tenen ni idea de perquè els seus pares van marxar i els van deixar amb l’àvia al poble, qui era realment l’àvia o, en definitiva, qui són ells en el context de les seves vides. Aquest viatge per Europa, fent el mateix trajecte que als anys 40 el seu antecessor, els ha de connectar amb la història de la seva família i donar-hi sentit a tot. […]

Iniciar una startup pot semblar d’allò més fàcil. La il·lusió està present, creus en el projecte, l’equip està motivat i un llarg etcètera que tapen els mal de caps inicials. Però què passa si en comptes d’iniciar-la l’has de començar a apagar? Aquest és el problema que ha d’afrontar l’Andreu, el director d’una startup que pateix els efectes de la crisi i que ha de decidir de quin sou prescindeix. Una carrera d’obstacles per un director que no té prou força de voluntat. Una comèdia amb personatges de tots els tipus: hi ha líders, hi ha qui dubta, hi ha qui no sap gestionar la tensió en moments crítics i hi ha qui no sap entendre els moments seriosos. Tots […]

10 anys després del seu exitós pas per la Villarroel, tenim la sort de tornar a veure el mateix muntatge d’aquesta obra, ara al teatre Aquitània. Es tracta d’un text d’Edoardo Erba que destaca per una acurada estructura que confia plenament en el seu desenllaç (del qual més us val no saber absolutament res fins que el veieu), comportant un cert risc en el seu visionat fins que no s’arriba a ell, del qual s’en surt positivament. En aquest sentit, l’autor aposta per la fusió del realisme amb els continguts metafòrics, els quals esdevenen en un joc teatral amb una gran càrrega tan experiencial com discursiva. D’altra banda, en Joan Negrié i l’Albert Triola fan una gran feina actoral (i […]

Quins és el límit per poder viure dels records? La nostàlgia a les venes ens crea una falsa felicitat? Fa deu anys que dos amics ja es feien aquestes preguntes, fa deu anys que dos amics ja es preparaven per la Marató de Nova York. La Sala Trono era el temple dels 60 minuts més cansats sobre l’escenari. Aquests dies, triant de records, es torna a recuperar aquella mirada al passat, aquella sensació de no voler mirar enrere per saber la distància que portes. Els dos personatges tornen a entrenar-se per afrontar el repte de la Marató de Nova York. La proposta de l’Aquitània es vesteix senzilla, sense donar-li gaires aires filosòfics a una conversa intensa entre dos amics. Però […]

L’origen de la marató es remunta a l’any 490 a. C. i es situa a l’antiga Grècia. Filípedes, explica la història, fou un lleial soldat que va recórrer la distància que separava les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria dels seus sobre l’exèrcit persa. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors situen bastants interrogants sobre aquesta narrativa. Com acostuma a passar, també, la realitat acaba sent encara més èpica. Semblaria, doncs, que l’obedient soldat no va fer aquest trajecte per anunciar una victòria, sinó per demanar reforços perquè la batalla no anava bé. Tampoc no el va córrer, sinó que el va fer a peu; un fet que no empetiteix la gesta, perquè tampoc no va […]

Trenta anys no es fan cada dia. I menys trenta anys dins del sector cultural català. El que va començar sent un programa de ràdio s’ha convertit en un tot-terreny creatiu. L’èxit de la temporada obre el magatzem de records i els enfila l’un rere l’altre, mantenint l’estil còmic tan característic de la productora. Enric Cambray (l’home que miris on miris veuràs el seu nom) i Israel Solà es treuen del barret de copa una peça que dramatúrgicament segueix les passes de The play that goes wrong i que serveix de bàlsam per aquests temps on costa tant treure a passejar la rialla. Disfressada de vodevil i construïda a base del bagatge i les anècdotes de cada personatge de la […]

Les criatures abissals són aquelles que viuen en el més profund de mars i oceans. Més enllà dels 4.000 metres de profunditat. On la llum no arriba i, per tant, l’ambient és fred, inhòspit. Tanmateix, els éssers que habiten aquestes latituds, en una lliçó magistral d’adaptació, han desenvolupat propietats increïbles com la bioluminescència. Aquest sembla l’objectiu del Col·lectiu Abissal: posar llum allà on hi ha foscor. Il·luminar alguns passatges de la vida, de la infància amb l’objectiu de protegir els éssers més vulnerables i fràgils. Criatures abissals és una composició d’escenes amb temàtiques recurrents que no acaben de soscavar una història o arc narratiu: la infància n’és una i principal, però també l’èxode a través del Mediterrani, la violència, el […]

El club Bilderberg, en realitat, no és un club. És una reunió, oficial i documentada, que té lloc, cada any, des del 1954. Aquesta trobada, a la que només s’hi pot accedir a través d’invitació, reuneix caps d’estat, banquers, membres de la reialesa, grans empresaris i directors d’alguns dels mitjans de comunicació més importants del món. És real. Existeix. No és cap mite. El que, tal vegada, ha esdevingut un mite és el tipus de poder que s’hi manega o les decisions que s’hi prenen. Com a mite, és un fenomen del qual se n’han escrit llibres, pel·lícules i, fins i tot, alguna obra de teatre. La proposta que es pot veure aquests dies a l’Àtic 22 del Tantarantana va […]

La dramatització i el muntatge que Ivan Padilla ha dut a terme de la novel·la homònima d’Alessandro Baricco descansa sobre quatre potes, les que representen els quatre membres de la família política (o, millor dit, de la futura família política) de la protagonista, que arriba a Itàlia a casa del seu promès, que no hi és, però que se l’espera. Aquesta espera es convertirà en l’espai que la jove esposa anirà omplint amb experiències iniciàtiques de la mà dels habitants de la casa. El més interessant de la posada en escena de Padilla és, d’una banda, la fisicitat de les experiències, el paper protagonista del cos de la jove, i d’una altra, la visibilització del procés d’aprenentatge de la protagonista […]