Un angle mort és, per definició, un espai que resta invisible des de la posició en la que ens trobem. Pertany sovint a l’àmbit de la conducció, des de la perspectiva del que controla el vehicle, però perfectament el podem extrapolar a la nostra vida quotidiana. Quan més ens pensem que tenim el control de la nostra vida, de les situacions que vivim, descobrim que allò que passa en un angle mort ens pot desmuntar la paradeta, pot descontrolar-ho tot.
És el que li passa a l’Andreu, el propietari d’una empresa que, per acomiadar un dels seus treballadors i així apaivagar els efectes de la ferotge crisi (maleïda crisi, que afecta el teatre per fora i es tracta per dins), els cita a la sala d’espera del seu despatx. Aquesta es converteix en un angle mort per a ell, i el sotrac l’agafa realment a contrapeu.
La comèdia, produïda per Apunta Teatre, funciona perquè és àgil i divertida, sorprenent, distesa. Té dues parts ben diferenciades, i això li aporta la gràcia, en definitiva. El text és una col·laboració de Roc Esquius i Sergi Belbel, i la direcció corre a càrrec de Lluís Elías. A la primera part, localitzada al despatx del propietari, intueixes que el silenci de la sala d’espera, amb els personatges interactuant com si res, tindrà un paper clau en algun moment. La conversa, però, és nerviosa, activa, però no avança. Un cop superada la sorpresa en el ritme, n’abusa, en certa forma. La segona part t’ho fa mirar diferent. Amb molts més matisos, aprofitant el coneixement dels personatges i els recursos que dona l’espai, agafa volada, i et deixa un bon regust. Els actors, fantàstics. Les actrius, massa desiguals. Mentre l’una podria amb tot, l’altra es queda en el clixé del seu personatge, i no li aporta més. Però el conjunt té una gran qualitat.
Quina meravella, anar al teatre. La cultura és un refugi que no es pot malmetre quan tot sembla que trontolla. On ens aferrem, si no? La cultura, no només és segura… és imprescindible. Qui no la protegeix, no mereix el nostre suport.