És ben bé allò de les expectatives generades el que, de vegades, no fa possible gaudir del tot el que veus. És el que ens ha passat amb aquesta proposta
VESPRES DE LA BEATA VERGE que no havíem pogut veure anteriorment i que esperàvem amb moltes ganes. Dimecres dia 19 era nit d'estrena a
l'Escenari Joan Brossa.
Un text d’
Antonio Tarantino que forma part dels “
Quatre actes profans” juntament amb “
Stabat Mater” (que hem vist recentment a La Gleva), “La Passió segons Joan” i “Lluentons”.
Basada en un fet real que el mateix Tarantino va viure de prop, un noi del seu edifici que es prostituïa transvestit va ser rebutjat pels seus pares i va marxar de casa. Poc després es va assabentar que el noi s'havia suïcidat, llençant-se per la finestra.
Aquesta peça amb traducció d'
Albert Arribas, direcció de
Jordi Prat i Coll i interpretada per
Oriol Genís i
Roger Vilà, ha tornat a l'Escenari Joan Brossa després del seu pas per la Sala Beckett, on es va estrenar en 2012, i pel Teatre Akadèmia.
Un pare espera en un dipòsit de cadàvers per identificar el cos del seu fill que s'ha suïcidat. El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en una conversa que, sota la forma d'una trucada telefònica entre pare i fill, és una forma de reinterpretació de la realitat, el pare converteix el suïcidi del fill en un viatge al més enllà i li dóna consells per fer el millor viatge possible, al mateix temps que divaga sobre les seves vides, els seus records, les seves experiències, el seu entorn familiar...
Una conversa que es mou en una dimensió poètica a una velocitat verbal de vertigen. Una autèntica mostra de
la mestria de l'Oriol Genís que ens aclapara amb aquesta conversa críptica amb la que el pare intenta apaivagar el buit enorme de l'absència del fill.
Tarantino planteja
un monòleg intencionadament plagat d'idees inconnexes, de descripció d'escenes que no veiem, de diàlegs amb personatges absents i que
ha provocat en nosaltres una necessitat d'atenció constant per intentar lligar tot el que el pare ens va desgranant des de la sala d’espera del dipòsit. Un pare que no ha sabut entendre el seu fill o que senzillament es va desentendre d’ell.
Magnific Oriol Genís que ha estat el viu reflex del dolor per la pèrdua, un dolor que ha deixat buida la seva ànima i ha esdevingut motor de la seva verborrea. No menys difícil el paper que ha interpretat
Roger Vilà que, en bona part de l’obra, ha d'ocupar immòbil i despullat la llitera del dipòsit. Pren vida en la ment del seu pare i amb la seva gestualitat i les seves paraules, ens mostra la innocència del seu transvestisme i la fe absoluta en el seu pare.
L'espai escènic i el vestuari de
Ricard Prat i Coll, la il·luminació de
David Bofarull i el so de
Damien Bazin, aconsegueixen transmetre la fredor del lloc i el dolor de l'absència, creant una atmosfera gairebé irreal.
Una posada en escena molt estàtica que contrasta amb la complexitat del text que ens porta,
a una enorme velocitat, d’una banda a l’altra de la ment del pare que no sap o no pot entomar la mort del seu fill.
Una proposta per nosaltres difícil, que arriba precedida per molts elogis.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest
ENLLAÇ
Avui a l’Auditori de Cardedeu he pogut recuperar aquesta obra deL dramaturg italià Antonio Tarantino que en el seu moment no vaig tenir l’ocasió de veure. Amb traducció d’Albert Arribas i la fantàstica adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll ens parla en un monòleg el dolor d’un pare que ha perdut el seu fill per un suïcidi i l’especial relació de tots dos tot això mentre espera en una freda sala d’ hospital que li facin l’autòpsia. El que a primera vista podria ser un drama i tot i conservant la seva duresa, el converteix en un relat poètic, en alguns moments groller, en altres desesperat, on aflora la part lírica del seu enuig i tristesa fent de tot això quelcom de gran bellesa . Una posada en escena austera molt adient amb el tema i on la il·luminació juga un important paper. Que Oriol Genís és un tot terreny, ho té més que demostrat però en aquesta ocasió, us asseguro que t’arriba a l’ànima i dubto que es pogués trobar algú que el superés, amb una força i una dicció perfecta i una càrrega d’humanitat desbordant, antològic vaja. Guillem Gefaell en el difícil paper del fill, tanmateix treu el seu personatge de forma extraordinària. Surts al carrer molt tocat però si no l’heu vist i teniu oportunitat de fer-ho no us la perdeu, és una petita joia.
Interessant obra per la intensitat dramàtica de la seva dramatúrgia i la portentosa interpretació d’Oriol Genís. Difícil, però, per dues raons: primer, per la velocitat vertiginosa del llarguíssim monòleg inicial del pare, massa aclapadora i que impossibilita seguir el fil argumental; dos, pel desordre en les seves reflexions en veu alta amb referències implícites i simbòliques a la mitologia grega, tot i el llenguatge col·loquial i directe que utilitza. Aconsellable.
El segell de l’autor i la interpretació del principal protagonista són per emmarcar. Ens ho hem passat molt bé.
M’ ha agradat molt la interpretació de l’ Oriol Genís!! A la que obre la boca sembla una ametralladora llençant paraules, però com que interpreta a persones diferents, canvia els tons, els timbres, els volums….un vertader fenòmen de la interpretació!!!
L’ altre intèrpret, fa un paper secundari, però fa un paper realment complicat per un actor jove com és. Molt bona actuació, també.
El llibret per mi no és el més important, els papers els fan viure els actors. En aquest cas, la meva valoració és màxima.
Un 10 a Tarantino i un 10 a Oriol Genís. El text i el protagonista incommesurables, no us la perdeu, queden poques oportunitats de veure-la i és una joia.
Emoción. Poesia. TEATRO en mayusculas.
Impactada por la interpretación de Oriol Genis. La última imagen, tardaré tiempo en olvidarla…me ha tocado el alma.
Que no se la pierda nadie, una autentica joya.
El dolor extremo por la pérdida del hijo se ve reconvertido en un esfuerzo casi sobrenatural de dignificación de la existencia humana, desde una espontaneidad tragicómica,una perdida que, en lugar de resultar paralizador o castrador, se convierte en motor de la grandeza poética y sobre todo de la grandeza ética.
Genial Oriol Genís,una pequeña joya teatral que vale mucho la pena ver.