Vespres de la Beata Verge

El dolor té moltes cares i mil maneres d’expressar-lo quan se li permet manifestar-se. El dolor que sent un pare per la mort d’un fill és profund i descarnat. El protagonista de la història de Tarantino l’expressa parlant, amb un discurs inconnex, dispers, a una velocitat increïble, barrejant personatges i registres, anant endavant i enrere. Costa entrar en aquest text complex i difícil, però mica a mica tot es va lligant, tot va tenint un sentit. Només t’has de deixar portat per la cantarella a vegades lírica i poètica, a voltes grollera i rude. Es descabdella poc a poc tot el contingut dramàtic de la trama que en general expressa una profunda disconformitat amb la seva situació personal.  Oriol Genís és aquest pare desesperat que ens regala aquest monòleg mentre espera fora de la sala d’autòpsies on hi ha el seu fill. Va ser nominat a millor actor als premis Butaca  per la interpretació d’aquest text quan es va representar fa quatre temporades a Barcelona. Avui ho hem pogut comprovar i corroborar. En aquesta ocasió està dirigida per  Jordi Prat i Coll  (Premi Ciutat de Barcelona 2018 per "Els Jocs Florals de Canprosa") i magníficament traduïda per Albert Arribas.

Després d’haver vist Stabat Mater la temporada passada i haver repetit aquesta, podem reconèixer a Antonio Tarantino en aquesta obra “Vespres de la Beata Verge”. Dos monòlegs, dos personatges vulnerables, ferits i dissortats. El mateix tipus de llenguatge i expressió verbal per portar-nos a una història insuportable. No hi ha resignació sinó esperança. El pare la troba ajudant al seu fill a viatjar cap a algun lloc, cap a un més enllà que ni ell mateix sap on és ni explicar. Però l’ajuda a arribar-hi. En les converses simulades per telèfon es desprèn una infinita tendresa. El pare troba la manera d’ajudar-lo oferint-li el que el fill més hauria necessitat: acceptació.

Esperem que no triguin gaire a oferir-nos les altres dues peces d’aquesta quatrilogia (els Quatre actes profans) que falten: “Passione secondo Giovanni “ i Lustrini”. Seran molt ben rebudes.

Tot i ser un tema molt delicat, del dolor se’n pot parlar de moltes maneres. Es poden fer aproximacions més tràgiques, optar per un drama realista o, directament, exposar els fets en un marc de teatre documental. Si es tria, en canvi, el camí de la poètica, el risc és major però, quan surt bé, el resultat pot arribar a ser d’una bellesa emocional inigualable. Aquest és el cas de Vespres de la beata verge, un text preciós del dramaturg italià Antonio Tarantino i traduït amb gran destresa, com és habitual en ell, per Albert Arribas. L’obra tracta del dol d’un home que plora la mort del seu fill a la sala d’espera d’un hospital mentre li estan fent l’autòpsia al cadàver. Amb una fúria inicial trepidant, a través del protagonista coneixerem la història que ha avocat en aquest tràgic final. Jordi Prat i Coll ha sabut mesurar amb gust exquisit el ritme, la lírica, l’enuig i la tristesa que conté aquest text de gran contundència i bellesa. Cal dir que tot plegat no podia tenir un millor vehicle per ser explicat que l’actor Oriol Genís que es marca una interpretació antològica, memorable i aclaparadorament humana com poques es veuen en un escenari. Potser la peça té moments opacs, no precisament fàcils de seguir, però la seva força sentimental, densa i elevada, li aporta un toc màgic que la converteix en una experiència hipnòtica, profunda i inoblidable.

Tothom em va parlar molt d’aquest Vespres de la Beata Verge, i fins i tot ho van poder gaudir a Igualada amb els Dilluns Kabrota que es prepara a primers de mes. Però al final ha estat a l’espai Brossa on he gaudit t’aquesta obra. I ja és la segona vegada que veig una proposta del dramaturg Antonio Tarantino (i res a veure amb el director de cinema)

Sense marxar del tema que porto aquest any en gran part de les obres, parlen de la mort, del dol o del suïcidi.

Un text dur i difícil, segurament la petjada que deixa l’Oriol Genís fa molt per ser una obra rodona, ara mateix em sembla difícil veure a un altre actor amb aquest paper. Tant en el seu inici atropellat i ràpic com en el dolor que ens transmet durant l’obra.

La rememoració d’un pare per la mort del seu fill i el seu pas per l’infern ho fa genial. Pots viure el dolor del pare i del mateix fill, fins a crear la complicitat entre pare i fill (on no cal entendre, sinó estimar).

Per ara teniu fins el proper 8 de març per assistir als Vespres a l’escenari del Joan Brossa, i esperem que torni aviat. Per cert, esteu atents a les xarxes que porten col·loquis i xarrades que valen la pena. Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Fa quatre anys vaig veure “Vespres de la Beata Verge” al Teatre Akadèmia. Per mi va ser una autèntica descoberta: un autor amb un estil totalment diferent a la resta , un text autènticament meravellós, d’una gran dificultat tècnica, només a l’abast de grans actors com ho és l’Oriol Genís.

No sempre es te la oportunitat de tornar a veure, passats uns anys,  la mateixa obra interpretada pel mateix actor. Així que quan vaig veure que l’Escenari Joan Brossa, la programava, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig reservar les entrades.

Ha sigut genial tornar-la a veure. L'he gaudit i entès més que la primera vegada.

Els que no la vau veure en el seu dia, no us la podeu perdre. 

No entraré en analitzar-la perquè ja ho vaig fer en el seu dia, només comentar-vos que tot i la dificultat que pugueu trobar en aquesta obra (estructura i text) , paga la pena anar-hi per tal de veure la magnífica interpretació de l’Oriol Genís. No exagero si us dic que és un dels millors papers que li he vist fer al llarg de la seva carrera.

 

És ben bé allò de les expectatives generades el que, de vegades, no fa possible gaudir del tot el que veus. És el que ens ha passat amb aquesta proposta VESPRES DE LA BEATA VERGE que no havíem pogut veure anteriorment i que esperàvem amb moltes ganes. Dimecres dia 19 era nit d'estrena a l'Escenari Joan Brossa.

Un text d’Antonio Tarantino que forma part dels “Quatre actes profans” juntament amb “Stabat Mater” (que hem vist recentment a La Gleva), “La Passió segons Joan” i “Lluentons”.

Basada en un fet real que el mateix Tarantino va viure de prop, un noi del seu edifici que es prostituïa transvestit va ser rebutjat pels seus pares i va marxar de casa. Poc després es va assabentar que el noi s'havia suïcidat, llençant-se per la finestra.

Aquesta peça amb traducció d'Albert Arribas, direcció de Jordi Prat i Coll i interpretada per Oriol Genís i Roger Vilà, ha tornat a l'Escenari Joan Brossa després del seu pas per la Sala Beckett, on es va estrenar en 2012, i pel Teatre Akadèmia.

Un pare espera en un dipòsit de cadàvers per identificar el cos del seu fill que s'ha suïcidat. El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en una conversa que, sota la forma d'una trucada telefònica entre pare i fill, és una forma de reinterpretació de la realitat, el pare converteix el suïcidi del fill en un viatge al més enllà i li dóna consells per fer el millor viatge possible, al mateix temps que divaga sobre les seves vides, els seus records, les seves experiències, el seu entorn familiar...

Una conversa que es mou en una dimensió poètica a una velocitat verbal de vertigen. Una autèntica mostra de la mestria de l'Oriol Genís que ens aclapara amb aquesta conversa críptica amb la que el pare intenta apaivagar el buit enorme de l'absència del fill.

Tarantino planteja un monòleg intencionadament plagat d'idees inconnexes, de descripció d'escenes que no veiem, de diàlegs amb personatges absents i que ha provocat en nosaltres una necessitat d'atenció constant per intentar lligar tot el que el pare ens va desgranant des de la sala d’espera del dipòsit. Un pare que no ha sabut entendre el seu fill o que senzillament es va desentendre d’ell.

Magnific Oriol Genís que ha estat el viu reflex del dolor per la pèrdua, un dolor que ha deixat buida la seva ànima i ha esdevingut motor de la seva verborrea. No menys difícil el paper que ha interpretat Roger Vilà que, en bona part de l’obra,  ha d'ocupar immòbil i despullat la llitera del dipòsit. Pren vida en la ment del seu pare i amb la seva gestualitat i les seves paraules, ens mostra la innocència del seu transvestisme i la fe absoluta en el seu pare.

L'espai escènic i el vestuari de Ricard Prat i Coll, la il·luminació de David Bofarull i el so de Damien Bazin, aconsegueixen transmetre la fredor del lloc i el dolor de l'absència, creant una atmosfera gairebé irreal.

Una posada en escena molt estàtica que contrasta amb la complexitat del text que ens porta, a una enorme velocitat, d’una banda a l’altra de la ment del pare que no sap o no pot entomar la mort del seu fill.

Una proposta per nosaltres difícil, que arriba precedida per molts elogis.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Moltes sensacions després de “Vespres de la beata verge” però poques paraules per descriure-les i que facin justicia a aquesta proposta dirigida per Josep Prat i Coll (Requiem for Evita). Com és possible que no estigués ple al menys aquell dia? Sí, és un text difícil i dens de  Antonio Tarantino (Stabat Mater, que no us confongui el cognom) però dirigit i interpretat d’una manera que no importa per moments el significat literal de les paraules sinó què transmeten, què amaguen, si són d’ara o records, memòria real o creada per fer més fàcil la càrrega de la tragèdia.

Un pare espera per poder recollir el cadàver del seu fill, que s’ha suïcidat. Amb aquest interessant punt de partida podia descarrilar per la banda sentimental sense fre i ser un dramón. I ho és, però d’una manera poètica, sense amagar ni un bri de cruesa però sense sentimentalisme facilón entra ben bé fins el moll de l’os i et buida.

El pare rememora/recrea/reinventa xerrar amb el seu fill, passant per la complicitat inicial, la fractura familiar, la incomprensió, els retrets... per passar a acompanyar el seu fill en el seu nou camí, creant? una nova complicitat i un enteniment mut que faci més suportable, si això és possible, el moment actual i la resta de la vida ja sense ell. Que difícil és perdonar-se!

Una escena final perfectament lligada a la inicial d’intens dolor, un patiment ben quotidià i humil que és impossible que no et deixi tocat, tant, que al sortir de la sala i trobar-me que encara era de dia, notés que el món estava fora de lloc. Llàstima que els espectadors es perdin en part aquest inici per ignorar que mentre seuen, hi ha un actor que JA està interpretant, i xerrin, mirin mòbils… en lloc de contemplar aquell dolor silent que es trenca just al començar l’obra i et descol·loca.

El millor: Tothom ho diu i és veritat, una interpretació brutal, excelsa de l’Oriol Genís que transita pel camí del dolor i l’acceptació, per començar, de si mateix.

Per començar us haig de confessar que vaig haver de buscar informació sobre el dramaturg Antonio Tarantino, ja que de Tarantino només en coneixia el Quentin. Doncs bé, l'Antonio Tarantino és un dramaturg italià que va començar els seus inicis com a pintor, passant per la seva arribada tardana al món de les arts escèniques (quan tenia més de cinquanta anys), fins a arribar a la seva consolidació com a autor dramàtic.

Vespres de la Beata Verge forma part d'una tetralogia que Tarantino defineix com la seva 'Tetralogia de la cura', un projecte que partint dels mites evangèlics revisa els grans mites d'Antígona i Medea. L'obra neix a partir de la hipòtesi d'un fet real, la d'un noi que el mateix Tarantino coneixia, al que va veure créixer i que al cap d'un temps es va assabentar que havia decidit transvestir-se i prostituir-se. Aquest noi pertanyia a una família del sud d'Itàlia. La seva decisió, va produir un gran impacte tant pels veïns, com per la seva família, que ho va viure com un trauma. Llavors ell va decidir allunyar-se de la ciutat de Torí i va marxar cap a Milà. Per motius que es desconeixen va acabar suïcidant-se.

Les obres de Tarantino es caracteritzen, formalment, per llargs fluxos de paraules, i per allunyar-se força de l'estructura del diàleg naturalista. A Vespres de la Beata Verge imagina un diàleg per telèfon en què el fill demana comptes al pare abans del seu final. Aquesta trucada és real o simplement és la necessitat que té el pare de sobreviure? És la consciència de la mateixa existència, el dolor d'un pare davant la pèrdua d'un fill, la redempció i la salvació de la seva ànima a través de la veu del pare.

El fill està interpretat per Guillem Gefaell, que tot i que és el personatge principal de l'obra, es passa la major part de la representació estirat en una taula d'autòpsies. I el pare per un Oriol Genís extraordinari, genial!! Realment fa una feina per treure's el barret. La seva interpretació és precisa, plena de matisos i emocions. Durant tota la representació, no perd en cap moment el ritme. Brutal!

Un text excel·lent. Fantàstica adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll. Una interpretació extraordinària. L'espai escènic, llum i so perfectes. En definitiva, un espectacle d'aquells que en diem rodó. Forts aplaudiments d'un públic satisfet i agraït davant d'una actuació extraordinària.

No us ho penseu i correu a comprar les entrades, si no us voleu trobar el cartell d'entrades exhaurides!!

Antonio Tarantino és un artista italià que va començar pintant i que ha acabat convertint-se en un dels autors teatrals més peculiars i talentosos en llengua italiana. La seva escriptura és més abstracta que figurativa i és per això que la poesia envaeix tota la seva obra i la fa encara més universal. A Vespres de la Beata Verge ens mostra el dolor d'un home que plora al seu fill mentre li estan fent l'autòpsia. El text és enrevessat i a estones una mica críptic, però està dotat d'una humanitat que va més enllà de les paraules. La dignificació del fill per part d'un pare que no l'ha entès mai posa la pell de gallina, sobretot si aquest pare l'interpreta un Oriol Genís que mai ha brillat tant com en aquest espectacle. El seu personatge porta el dolor i la tristesa escrits en el rostre, però es tracta d'un dolor tan antic i tan universal que tots l'acabem sentint com nostre.

Ara fa uns anys que aquest muntatge va passar de forma fugissera per la Sala Beckett. Ara que hi ha  la oportunitat de tornar-lo a veure, no us el perdeu pas. Tot i ser un text difícil, la direcció de Jordi Prat i Coll és rica i aplana força el camí. Teatre recomanable al cent per cent.

Però genial. Un home fet merda en una sala d'espera. Que hi fa? I de què es queixa contínuament? Perquè crida contra tothom quan està sol? L'escolta algú? Doncs no, i quan la sala s'il·lumina més àmpliament ens adonem que l'únic que hi ha present és un cadàver damunt una taula de fer autòpsies. Colló! Però ell, que és el pare del mort no es pot aturar. Anirem entrant en el tema lentament, feixugament... tràgicament. Excel·lent adaptació i direcció d'un Jordi Prat i Coll magistral que ha portat a Oriol Genís a l'excel·lència. Val la pena no perdre-se-la. Fins el 17 d'abril.

Crítica completa » http://bit.ly/23cWjtZ