Els estunmen

Nao Albet i Marcel Borràs ho han tornat a fer. Han tornat a fer el teatre que a ells els hi agradaria veure, amb una barreja de tècniques i elements que a priori pot espantar però que després s’adequa com un guant al seu estil bigarrat, descarat i sobretot lliure. I és que la llibertat creativa i artística ha estat una característica inconfusible des dels seus primers passos teatrals, allà pel 2007. Ara uneixen teatre i òpera amb el món dels especialistes de cinema, com a metàfora d’un món masculinitzat i violent. En aquest món hi caben uns Déus mitològics que mouen els fils de tot plegat, així com una matança en un institut o l’aparició cap al final d’una mena de superherois molt singulars.

Res és subtil ni delicat en aquesta nova peça d’Albet i Borràs. L’estridència i la monumentalitat fan acte de presència des del principi, i potser a vegades resten més que sumen a tota la història de la mare en busca de venjança (l’ombra de Kill Bill planeja per sobre de tot, això no es pot amagar). Potser tampoc ajuda que la trama vagi delirant a mesura que passa l’estona, fins arribar a un tram final esbojarrat i potser una mica gratuït. Això sí, no hi falta l’espectacularitat, les baralles, els salts, la pirotècnia i tot el que faci falta. Els veritables estunmen -especialistes o dobles de risc- posen tota la carn a la graella, amb la música de fons del compositor Fernando Velázquez (El orfanato, Lo imposible, Ocho apellidos vascos, Un monstruo viene a verme) i les filigranes líriques d’un bon grapat de cantants.

Potser no estem davant d’una de les millors obres de la parella artística (De Nao Albet i Marcel Borràs va posar el llistó molt alt), però sí estem davant d’un nou desafiament creatiu. Alguns ho titllaran de broma o d’ocurrència passada de voltes, mentre que d’altres ho catalogaran de genialitat. Saber on està la frontera entre una cosa i l’altra és un tema que haurà de saber escollir cada espectador...

Els Estunmen és l'òpera, amb música en directa, que vint-i-un actors representen per explicar l'assassinat atroç que fa un adolescent en una escola. Només per aquest motiu cal anar a veure l'obra que s'han inventat els actors de prestigi Nao Albet i Marcel Borràs. Escoltareu música en directe, composta pr Fernando Velázquez, que és conegut, entre d'altres, per la banda sonora d'Un monstre em ve a veure), i veureu com de bé s'ho passen els dos actors jugant a fer de nens grans. Hi faran de narradors, vestits com si fossin poetes clàssics, mentre l'Evangelina, la mare de l'assassí, interpretat per Núria Lloansi desplega tot el seu art per explicar el desconcert i la set de venjança contra la societat que té. A partir d'aquí tot el que hi veureu és un divertimento dels directors, que podrien haver-ho fet més senzill, més entenedor, més reflexiu, però no els ha fet falta perquè el pressupost amb què han treballat els ha fet tirar la casa per la finestra. Hi veureu efectes especials a dojo que us sorprendran, personatges estrambòtics i tindreu la sensació que assistiu al teatre de l'absurd. I, no, sou davant de la creació personal de Nao Albet i Marcel Borràs, que potser volien demostrar que el teatre també és per fer "anades d'olla" com les fa el cinema. De fet, hi va haver un moment que tot plegat em recordava les pel·lis de Quentin Tarantino. En resum, una obra de teatre per passar-hi una bona estona sense que intenteu entendre-hi gaire res. És com aquells jocs infantils en què tothom s'inventa un món a part, i s'hi disfressa per recrear-lo. Però amb una orquestra. I música en directe.

Parlar de Nao Albet i Marcel Borràs és parlar dels enfants terribles que van sacsejar l’escena catalana quan encara no tenien edat per votar. La seva trajectòria és un cas d’estudi: una precocitat insultant maridada amb un talent que fa temps que va saltar les fronteres del nostre país per conquerir places europees. Molt abans de fer els 40, ja han demostrat que saben dominar el llenguatge de la irreverència, el metateatre i la ironia com pocs. Però, com algú va dir, "un gran poder comporta una gran responsabilitat", i l'ambició, quan no té fre, pot acabar devorant, fins i tot, el talent innat.

Aquesta vegada, al Lliure, ens trobem davant dels Estunmen, una proposta que neix amb una premissa fascinant: homenatjar els dobles d'acció, aquells herois anònims que s'emporten els cops mentre les estrelles es queden la glòria. En paral·lel, l'obra pretén ser una reflexió sobre la masculinitat al segle XXI —en aquest món fluït i feminista en procés de repensar-se— i, per si no n'hi hagués prou, un experiment per democratitzar l'òpera entre tots els públics (especialment, entre les generacions més joves).

El problema és que quan vols ser-ho tot, corres el perill d’acabar no sent res. Les lloables i ambicioses intencions del tàndem no acaben de precipitar en un espectacle sòlid. Totes aquestes capes (l'acció, la reflexió de gènere, la música simfònica) suren sobre l'escenari sense arribar a emulsionar mai. El resultat és un plat difícil de digerir.

Sobre l'escenari veiem 20 persones; al fossar, 20 músics més. Una producció de dimensions faraòniques que recorda la política de fitxatges de Florentino Pérez: tots els "galàctics", tots els recursos, totes les expectatives… però no hi ha equip. Sembla que la barra lliure pressupostària els ha generat una mena de borratxera d'idees. I, com sol passar amb les grans festes, un cop passat l'efluvi etílic i l'eufòria del moment, la ressaca ens deixa davant d'una estructura que no s’aguanta dempeus.

L'espectacle m’ha semblat, sent sincer, un bluf. Es fa llarg, pesat i, en molts passatges, resulta incomprensible. L'artifici dels efectes especials i les acrobàcies, que hauria de ser el motor, acaba sent un soroll de fons que no tapa la feblesa d'una dramatúrgia desaforada.

Davant d'aquest desplegament, un no pot evitar mirar enrere i enyorar la genialitat nua de De Nao Albet i Marcel Borràs. Allà, amb prou feines, amb un espai buit i el seu virtuosisme com a actors, ens van regalar una lliçó de teatre, ironia i veritat. No necessitaven 40 persones ni pressupostos de transatlàntic per fer-nos explotar el cap.

Esperem que aquests Estunmen siguin només una relliscada en una carrera brillant, un exercici d'excés necessari per tornar, aviat, a l'essència d'aquella irreverència que realment feia pensar. A vegades, menys és més, i en el teatre, cap efecte especial pot amagar un guió que no arriba a bategar mai.