Vània

L’oncle Vània d’Anton Txékhov es va estrenar el 1899 al Teatre d’Art de Moscou. Des de llavors se n’han fet moltes produccions, versions, adaptacions i tota classe d’obres cada vegada més imaginatives com aquesta de Simon Stephens.

Durant el Grec del 2017 es va poder veure una proposta  d’Àlex Rigola amb un  Oncle Vània amb 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l'essència de Txèkhov dins d'una caixa. Vam veure Oncle Vània al desembre del 2021 amb una proposta d’Oskaras Korsunovas al teatre lliure de Montjuïc i un repartiment de luxe que no oblidarem.

De l’autor Simon Stephens hem vist recentment (2023) una obra per un sol intèrpret Una cançó llunyana (Song From Far Away). I ara en la mateixa línia veiem Vània amb un magnífic Joel Joan que ens ha deixat a tots sense paraules.

Amb una escenografia més simbòlica que real d’Albert Pascual, Joan va interpretant a tots els personatges de l’obra de Txékhov amb petits canvis de veu o moviments posturals amb els que reconeixem sense cap dubte a tots els personatges de la coneguda obra.  La direcció de Nelson Valente fa entrar a l’únic actor per una porta i sortir per la mateixa convertit en un altre personatge. En la mateixa escena pot parlar i respondre sense canviar de lloc. Hi són tots: Marina, l’ama gran estimada per tothom, Miquel el metge amic de la família, metge rural com ho va ser Txékhov (Àstrov) que apareix més sovint per la casa des de l’arribada d’Alexander (Serebriakov), marit de la germana morta de Vània i sobretot de la seva dona actual, Elena, seductora, que crea tensions amb la seva enganyosa indiferència. Ella encarna la bellesa inútil i la paràlisis emocional; Sònia, la filla d’Alexander i de la germana morta de Vània, qui amb el seu oncle han mantingut treballant incansablement la finca que va heretar la filla. És l’ànima més noble i generosa de l’obra, enamorada i no corresposta pel metge. I Maria  Vasilievna, la mare de Vània, obsessionada amb el que va ser el gran èxit d’Alexander i el seu autoengany intel·lectual .

El millor d’aquesta proposta és que un sol personatge és capaç de mostrar-nos com estan d’atrapats tots els personatges en una mecànica tediosa, en una rendició absoluta, i ens pot mostrar, ell sol, un circuit tancat de relacions personals i familiars que va a una velocitat pausada i constant com acostuma a fer Txékhov, però de mica en mica va apareixent el passat amb tota la seva força de rancors i retrets fins arribar a l’explosió de la veritat de tot allò que no s’ha dit mai, al clímax amb tensió sexual inclosa i que finalitza d’una manera tranquil·la. Tot torna al seu lloc, la pau, l’ordre, l’avorriment i la pèrdua de l’esperança de que alguna cosa podia haver canviat.

 

Fer allò que s’espera, realitzar tasques que ningú més vol per un sentit del honor o la responsabilitat, pot desesperar. Perdre anys de vida en un lloc on no s’hagués volgut estar mai però on les circumstàncies han relegat provoca un conformisme amb retrets, dolor i exasperació. Tots aquests sentiments no es poden reprimir per molt temps, en algun moment ha de sortir la ràbia i el dolor, encara que sigui per uns moments.

Nelson Valente dirigeix aquesta nova aproximació a l’oncle Vània de Simon Sephens, que parteix de l’original d’Anton Txékhov, però a on l’autor crea una producció amb un sol intèrpret donant vida als diferents personatges en els moments claus de l’obra. Un text original amb un repartiment extens es converteix en un monòleg entrellaçant els diàlegs de cada part amb tota la dificultat que això pot comportar.

Joel Joan es posa a la pell d’aquests personatges d’una manera brillant, és hipnotitzador com aconsegueix fer el canvi entre cadascun/a amb naturalitat i creant un llenguatge gestual que ajuda al públic a saber qui té la paraula en cas de entrebancar-se en aquest text complex. Aquests dos elements, la seva facilitat per intercanviar les interpretacions sumat a petits detalls que va deixant entreveure, van construint un relat interessant, engrescador i gens recarregat.

Tot i que la trama que s’explica és potent, val a dir que altres representacions anteriors han patit excés de lentitud a l’hora d’explicar què passa en aquesta família, i en aquesta versió això, afortunadament, queda enrere. Valente crea una escenografia senzilla que ajuda a Joan a utilitzar diferents elements per transmetre al públic el rebuig, la ràbia i l’odi acumulat de Vània, al mateix temps que es pot veure la innocència de Sònia, l’egocentrisme d’Alexandre o el desig entre Miquel i Helena.

Esplèndida versió que només cau en algun parany quan vol apropar el text a referències actuals, que despista a l’espectadora en el moment d’obrir una porta a l’humor, però que no es veu afectat en la seva totalitat. Un exemple magnífic de virtuositat teatral que fa admirar la capacitat interpretativa i de reinterpretar clàssics literaris.

Txékhov sempre torna i sempre agrada. Personatges neuròtics, ressignats, antiherois que veuen passar la vida sense pena ni glòria. Ens agradi o no, s’assemblen a nosaltres. Però en aquesta versió d’Oncle Vània del britànic Simon Stephens el protagonista no és ni Txékhov, ni l’oncle Vània, ni el drama familiar ni el context rus del segle XIX. Aquí, el protagonisme és el propi joc escènic i interpretatiu que encarna Joel Joan convertit en tots els personatges de l’obra.

No és el primer cop que veiem una aposta així: Terra baixa amb Lluís Homar i la més recent El cos més bonic que s’ha trobat mai en aquest lloc amb Pere Arquillué. Reconeixem que la decisió té els seus perills: la dificultat de sostenir l’atenció del públic o d’identificar correctament cada personatge i, conseqüentment, perdre el fil de la història. I aquí, la història la coneixem ja bé i això sempre ajuda: un matrimoni format per un vidu i la seva jove esposa Helena tornen a la casa que durant anys han estat cuidant Vània i Sònia. L’arribada provocarà estralls sentimentals i una sensació de fatalitat davant del pas del temps.

Per aquests desafiaments, no cal patir: durant els cent minuts que dura l’obra l’interès no decau i la direcció de Nelson Valente clarifica en tot moment qui és el personatge que parla. Per altres sí que cal: la identificació dels personatges femenins —veuetes cursis, gestos exageradament afeminats— redueix Sònia i Helena a pàmfiles. I el que és encara pitjor: entre això i certs retalls del text per part de Simon Stephens, el focus de l’obra se centra més en els embolics amorosos que no pas en la frustració pel pas del temps, el veritable tema de l’obra. Amb tot, un espectacle que dona joc i que demostra, com ja va fer a Frankenstein, que Joel Joan és un actor majúscul.

Agafar un text clàssic, amb diversos personatges, i adaptar-lo per a un sol actor és un experiment que s’ha fet en altres ocasions. Hem vist vàries versions de Hamlet, i fins i tot molts recordaran encara aquella Terra Baixa que va interpretar Lluis Homar ja fa uns 12 anys. Ara li toca el torn a Txèkhov, amb la particularitat que l’autor rus escrivia obres molt corals, amb gran profusió de personatges, escenes amb molta gent i diàlegs força realistes. Per tant, tenim una dificultat afegida i un repte que sembla més una pirueta escènica que una aportació extra a la història de l’Oncle Vània.

No hi ha cap mena de dubte que aquest tipus d’extravagàncies suposen un desafiament gegantí per a l’actor o l’actriu que les interpreta. No negaré que Joel Joan fa un dels treballs més complexos i rellevants de la seva carrera, però quan penso en el sentit de tot plegat no li acabo de veure l’entrellat... més enllà del “més difícil encara”. Què aporta a l’obra aquest exercici de fregolisme actoral? Canvia la perspectiva dels personatges o del que s’està explicant? Descobrim una visió diferent de la història? Es fa difícil contestar a totes les preguntes, però en general la meva resposta entronca més amb l’escepticisme que amb alguna afirmació rotunda i absoluta.

El principal mèrit de l’autor, Simon Stephens, és haver condensat el text original en una hora i mitja i aconseguir que tot s’entengui, lligui i respongui al Vània que tots coneixem. També simplifica personatges, tria les escenes més rellevants i crea un vehicle ideal per a un actor que s’hi vulgui lluir. I en aquest sentit, Joel Joan aconsegueix moments molt bons i aproximacions força acurades. Potser no tots els personatges estan igual d’aconseguits, però el conjunt és més que notable. En aquest sentit, la direcció de Nelson Valente, o l’escenografia d’Albert Pascual, ajuden a fer un tot força txehovià... encara que hagin canviat petits detalls i la història s’hagi adaptat a circumstàncies més contemporànies.

Vània arriba al Teatre Romea com una de les apostes més arriscades de la temporada. Nelson Valente despulla el clàssic de Txékhov de qualsevol artifici per deixar-ho tot en mans d'un sol intèrpret.

És innegable que Joel Joan es llança al buit en un exercici de virtuosisme tècnic i resistència física. Interpretar els vuit personatges de l'obra durant noranta minuts és una gesta encomiable que demostra la maduresa i el compromís de l'actor amb l'ofici. Joan surt airós de la batalla, però el preu a pagar per aquesta "proesa" recau, malauradament, en la connexió amb l'espectador.

Tot i que el desplegament és digne d'elogi, la proposta pateix certs problemes de definició:

• La pèrdua de la identitat: En certs passatges, la línia que separa els personatges es desdibuixa excessivament, fent que el públic es perdi en el relat i acabi per desconnectar de la trama.

• La dificultat del gènere: Mentre que els perfils masculins tenen més cos, les figures femenines resulten poc orgàniques i difícils de creure, restant veracitat al drama txekhovià.

• El ritme: Malgrat la intensitat de l'actor, l'obra cau en moments d'una certa densitat soporífera que fan que l'hora i mitja se senti massa feixuga.

En resum, el Vània de Nelson Valente és una exhibició de múscul actoral on Joel Joan es buida a l'escenari, però el format acaba devorant l'emoció. És una proposta que s'ha de veure pel seu valor com a repte físic i interpretatiu, tot i que la manca de claredat en els personatges i un ritme excessivament feixuc facin que l'espectacle resulti, per moments, tediós i difícil de seguir.