Això era una vegada que el director britànic Sam Yates es va imaginar un Oncle Vània de gran format i hipertecnològic, ideal per lluir-se en festivals. Entre altres innovacions, se li va acudir la idea de posar lletra als pensaments dels personatges: una veu interior que arribaria al públic a través d’auriculars. Va buscar diversos autors de prestigi per escriure aquests nous fragments, entre ells Simon Stephens. També tenia un protagonista: Andrew Scott. El projecte avança i un dia Yates i Stephens conviden Scott a una lectura del text de Txèkhov per convèncer-lo d’acceptar el paper. S’asseuen a una taula, treuen els papers i comencen a llegir i, com en la versió de David Mamet per a la pel·lícula de Louis Malle Vanya on 42nd Street, a partir de la proposta escènica d’Andre Gregory, ocorre el miracle.
Aquell dia s’aixequen de la taula amb un gir de 180 graus en la concepció del projecte: Vània serà un monòleg. Un únic actor per interpretar tots els personatges de l’obra, vestit de carrer, com en un assaig, en un entorn contemporani, sense cap referència a la Rússia de l’autor. Noms anglosaxons en la producció original del National Theatre de Londres, estrenada el 2023 al Duke of York’s Theatre. Un èxit, malgrat que la proposta s’allunya de les habituals produccions del West End, més afins a adaptacions de Txèkhov com el Vanya de Christopher Hampton, i més propera a l’heterodòxia de l’off de companyies com la novaiorquesa The Wooster Group.
Per a Stephens serà la tercera ocasió en què s’enfronta a una obra de Txèkhov i, com en les dues anteriors (L’hort dels cirerers, dirigit per Katie Mitchell, i La gavina, de Sean Holmes), la seva aproximació al clàssic no és del tot ortodoxa, en resposta a les particularitats de totes dues direccions. Però en Vània, Stephens adapta —més ben dit, sintetitza— el text des d’una visió molt més personal. Com ell mateix explica en una entrevista: “Aquest monòleg reuneix en un mateix espectacle tres dels elements que formen part de les inquietuds dramatúrgiques que més em motiven: la recerca del naturalisme en el teatre, la fascinació per l’estètica de la sala d’assaig i Txèkhov”.
Un exercici de virtuosisme que també s’estén a l’esforç actoral de l’intèrpret que assumeix el repte. L’equivalent a Scott al Teatre Romea és Joel Joan, que abandona la seva zona de confort —on s’ha mogut els últims anys amb espectacles com Escape Room— per acceptar una aventura professional que potser no afrontava des del paper del monstre de Frankenstein en la producció del Teatre Nacional del 2018, dirigida per Carme Portaceli. En Vània, el dirigeix Nelson Valente, director argentí que des de fa un temps ha convertit Barcelona en una de les seves places professionals, amb títols recents com Sílvia, Pols de diamant o la darrera producció amb T de Teatre, Avui no ploraré.
Més informació, imatges i entrades a:
