Una llum tímida

La cartellera de musicals no destaca per, en general, obres adultes, i encara que de vegades el missatge sigui de pes s'endolceix amb tractaments lleugers. L'anterior està molt bé però s'agraeix que puguem gaudir -en el sentit més ampli de la paraula- de propostes com aquesta Una llum tímida que dignifica el gènere (enteneu-me, si su plau, que sóc musical lover fins a la medul·la).

Un tema dur, potent i no tan llunyà que no pot ser oblidat: la dramàtica i sensible història d'amor de dues dones en el franquisme i la seva lluita, desigual, davant d'una societat que no només les silencia sinó les aniquila. Dues professores, a la Barcelona de finals dels 50-inicis dels 60, una més atrevida, amb ànsies de llibertat, de parlar perquè si no, per què viure, i una altra més adaptada a la societat, descobreixen a poc a poc, amb tendresa, dubtes i humor, el seu amor. Sense morbositat, sense estridències, una bonica història d'amor…que s'ha d'enfrontar a molt més que al rebuig general i que genera una espiral de dolor. Àfrica Alonso (Rent) coprotagonista i dramaturga, la més atrevida, ens mostra de forma impecable la seva evolució, el seu amor ple d'il·lusió, el seu sacrifici posterior, la seva devastació, subtilment, amb gestos, mirades… Júlia Jové (Fun Home, un altre d+aquests musicals dramàtics multipremiats a l'estranger) ha de passar de la tímida i apocada a un rabiós animal ferit de mort a causa del sistema. Diversos registres en totes dues per a unes intèrprets extraordinàries que, a més, no tan habitual, presenten una dicció impecable.

Aquesta història no seria completa sense la música, preciosa a càrrec de Laura Masferrer i Andrea Puig en una combinació també original en el gènere (guitarra i violoncel) i compassada a l'evolució dramàtica, de la dolçor a la ira sense control, l'esperança, la pau momentània o el dolor més intens. Lletres d'esperança i d'esquinçament que mereixen ser escoltades i interioritzades a les veus de l'Àfrica i la Júlia que no sorprenen els qui seguim les seves trajectòries des de fa anys, amb una complicitat innegable i que ens traspassa en aquesta història tan valenta com dolorosa, que ens toca l'ànima però que genera ànsies d'estimar.

En resum: es canta a l'obra “em cremen les mans de no tocar-te”, ja que a mi em cremen els sentits per no veure més propostes com aquesta.

Emocionada i commoguda, així se surt d’aquesta producció. Havent-se creat una petita comunitat entre el públic i les intèrprets, entre els sentiments de cada espectadora i la història que es mostra dalt de l’escenari. Una sensació que, dies després, encara acompanya a cada persona que va poder viure aquell moment.

Carmen i Isabel són les protagonistes d’aquest relat, però podrien ser desenes més, perquè aquesta obra s’inspira en una història real. Ens ubiquem al 1969, en ple franquisme, quan dues professores d’una escola religiosa s’enamoren. No només viuen el secretisme que ha d’envoltar la seva relació per poder continuar vivint tranquil·les, sinó que també viuen el ser jutjades per aquells que ho intueixen o la por per una relació que els hi han dit sempre que no és “normal” i que no està bé. Passen els anys i anem veient com es desenvolupa la seva relació a través de molts obstacles, alguns, fins i tot, irreversibles.

El text és una meravella, amb una tendresa i estimació exquisides. Àfrica Alonso Bada, l’autora, ens transmet totes les emocions de les dues protagonistes, encaixant les cançons de manera magistral al relat. La connexió entre el públic i el que passa a l’escenari és instantània i es va fent més íntima a mesura que avança la narració. Cançons delicades i punyents, composades per Alonso i Andrea Puig Doria, van construint una història bonica, però al mateix temps dura i molt injusta. Moments durs que arrenquen llàgrimes a l’espectadora i d’altres tendres que esbossen un somriure a la cara de tot el públic.

La química entre les dues protagonistes és innegable. Àfrica Alonso (Isabel) i Júlia Jové (Carmen) ens enamoren mentre els seus personatges ho fan també. I les seves veus traspassen la pell hipnotitzant a cada nota, transportant cada sentiment a cada paraula proclamada.

Amb una posada en escena senzilla, quatre objectes necessaris i música en directe amb una guitarra i un violoncel, es crea el marc perfecte per aquesta producció.

Públic i intèrprets es converteix en un tot que aguanta la respiració i s’emociona amb cada línia de text, amb cada melodia. I tot això dona esperança, perquè en un moment concret totes ens unim per afrontar el dolor, però també la màgia de l’amor en totes les seves formes.

Hi ha històries que cal que siguin explicades, que mereixen el seu lloc als escenaris o allà on faci falta. La història que explica Una llum tímida va sortir d’una notícia real, d’aquelles que les veus al diari i se’t queden arrapades a la memòria. Una història que posava sobre la taula la repressió de la homosexualitat –en aquest cas, femenina- durant l’època franquista, així com els cruels tractaments que s’estilaven a l’època. Aquesta segona part, precisament, porta l’obra cap a una altra dimensió diferent... una mica desconnectada de la primera, però decisiva per al seu desenllaç.

Àfrica Alonso, actriu i autora del text, aposta per una narració que va de la quotidianitat al drama. No escatima els moments que van directes a la boca de l’estómac, que et colpeixen de forma descarada i buscada, però val a dir que el públic ho rep amb entusiasme... i més d’un mocador. De fet, Una llum tímida porta més d’un any donant voltes, apareixent i desapareixent de la cartellera amb curtes estades, però amb un públic fidel i cada cop més nombrós...

Pel que fa a la part musical, és importantíssim remarcar les cançons -Pessigolles, L'ombra, Si tu hi ets, Soledad sonora, etc.-, totes d’una gran honestedat i una gran qualitat. Però res seria el mateix sense la interpretació de Júlia Jové i Àfrica Alonso, que les porten a un altre nivell i que les viuen d’un forma completament generosa i sense cap mena d’artifici. Elles són l’ànima d’un espectacle d’aparença molt simple, quasi minimalista, que potser lluiria més en espais de petit format.

Sentir-se fora de lloc, sentir vergonya, por, espant, demanar perdó, amagar-se, callar, mantenir-ho en secret, no sortir de casa,... Per què? Per ser diferent? Per estimar diferent?

La història ens parla de Federico García Lorca, Miguel de Molina, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre,... I les dones? On són les dones?!!

El Col·lectiu La Cicatriz, sota la direcció de Marilia Samper, trenca portes i porta als escenaris la història d’amor entre dues dones.

La idea d’aquest musical sorgeix d’un article de premsa en el que es parlava de la relació entre dues dones que es van estimar durant l’època franquista i que va acabar de manera tràgica.

Estigmatitzar a algú per la seva condició sexual era un fet comú en aquella època. Malauradament encara ho és en avui en dia.
Des de quan es pot veure a dues dones agafades de la mà passejant pel carrer, o fer-se un petó?
Encara es pot escoltar pels carrers que l’homosexualitat és una malaltia. Precisament per això es del tot necessari que existeixin plataformes com la del col·lectiu La Cicatriz, per fer visible, sense por, amb llibertat i sense complexes, tantes i tantes històries que han estat silenciades al llarg dels anys.

La Cicatriz ha situat la història a Catalunya tot i que els fets reals van passar a Castella. Catalunya, Castella, País Basc, Astúries, ...a tot arreu hi ha una Isabel  o una Carmen. La Isabel I la Carmen són les veus de totes aquelles dones que van sacrificar la seva vida pel sol fet d’estimar diferent.

Una llum tímida és un musical amb música en directe. Dalt de l’escenari, i durant tota la funció, les dues músiques Andrea Puig Doria (guitarra) i Laura Masferrer (violoncel), sota la direcció musical d'Andrea Puig Doria, toquen aproximadament una vintena de temes.
Temes realment preciosos que aconsegueixen emocionar-nos per la seva melodia, per la sensibilitat en les seves lletres i per les magnífiques veus de les dues actrius, Àfrica Alonso (Isabel) i Júlia Jové (Carmen). Només per escoltar-les cantar ja paga la pena d’anar a veure aquest musical.

"Todas las historias empiezan con una luz tímida", "Pessigolles", "Al oído", " L'ombra",  "Si tu hi ets", "Soledad Sonora" o "Donde tu has Perdido"  són algunes de les cançons que es poden escoltar.

La música i les lletres són una peça clau en aquest espectacle. Elles ens descobreixen quins són els pensaments, sentiments i estat d’ànim de les protagonistes. Impressionant el moment en que s’utilitza la guitarra elèctrica per mostrar-nos el caos que hi ha dins del cap de la Carmen.

Es tracta d'un espectacle bilingüe. S’utilitza el català i el castellà tant en els diàlegs entre elles, com en les lletres de les cançons.

Una llum tímida és un homenatge, una reivindicació, el reconeixement i la memòria històrica a  totes aquelles dones que van estimar fora les regles establertes, aquelles que van ser tractades de prostitutes, de malaltes mentals, aquelles que van lluitar per qui eren i sentien, aquelles que van rebre tractaments mèdics agressius (la gran majoria irreversibles), aquelles que van tenir por de sortir al carrer i aquelles que van decidir no seguir vivint.

Encara hi ha molt de dolor acumulat, per això és molt important que històries com aquestes siguin explicades públicament per tal de conscienciar a tothom que hem de ser respectuoses davant les diferents maneres d’estimar .

Si us plau no us la perdeu!!

“Una llum tímida” ja fa temps que està en cartell i girant per diferents teatres. N’havia sentit a parlar molt bé i no me la volia perdre. Vaig aprofitar un del quatre dilluns de representació.

El tema és molt potent i tot el jovent que omplia de gom a gom el teatre (impressionant) ha de saber que fa 70 anys l’homosexualitat era considerada una malaltia quan ja no un delicte que havia de ser tractat o castigat. Dues dones que s’estimaven en ple franquisme havien d’amagar-se o fugir. El moviment LGTBI comença als anys 70 a EEUU i a Espanya 10 anys més tard. Actualment ja està més normalitzat però per aquest motiu moltes persones han sigut desgraciades o  han acabat la seva vida de manera tràgica. Encara ara hi ha països on l'homosexualitat és condemnada amb penes de presó o mort.

Benvinguda sigui aquesta obra d’Àfrica Alonso Bada, inspirada en uns fets reals i absolutament necessària des del punt de vista social, polític i per la salut mental d’una societat. Benvinguda també la joventut al teatre.

El millor de l’obra són la música en viu a sobre l’escenari amb un celo (Marta Pons), una guitarra espanyola i una guitarra elèctrica (Cèlia Varón) així com les veus de Júlia Jové (la recordo perfectament a Fun Home) i Àfrica Alonso Bada que són meravelloses i les cançons tendres i adequades a cada moment. La composició musical és de la mateixa Àfrica Alonso Bada i d'Andrea Puig Doria. L’obra té alguns alts i baixos però per sort els moments baixos són substituïts per la música que et torna ràpidament a l’emoció.

M’ha desconcertat molt el bilingüisme gratuït, utilitzat arbitràriament i sense un compromís amb el text. La llengua pot i ha de ser un recurs teatral. En una escola religiosa a la postguerra el castellà era obligat i castigat l’ús de qualsevol altra llengua. Era normal que les dues dones es parlessin de vostè i en castellà a l’escola però en els moments íntims i a totes les cançons haurien d’haver utilitzat el català per coherència teatral.

En qualsevol cas és una obra basada en fets reals absolutament necessària per la memòria històrica i que ha sabut arribar al jovent i moure segurament algunes conciències.