Una festa a Roma

Com s'afronta el diagnòstic de Alzheimer? O el que és més important com ho afronta el malalt i com ho fan les persones que estan al seu voltant? Una festa a Roma narra la història de Romina, una dona de 76 anys a la qual se li diagnostica Alzheimer i com això no sols canvia la seva vida sinó la del seu fill.

Marc Artigau, autor d'aquest text, ofereix una visió real i tragicòmica de la fatal notícia a través de diferents personatges: el fill de la malalta i els seus peculiars companys de residència. És una reflexió sobre l'afecte i el desig en la tercera edat quan per a alguns està tot perdut i per a uns altres representa un renéixer.
Marta Angelat, esplèndida en el seu paper de Romina, posa en la seva mirada la indiferència d'una malalta per a passar sense pensar-s'ho a ser la dona més feliç de la terra. Transmet pau, valentia, por, desig, amor, ràbia… emocions que t'arriben. Oriol Vila, el seu fill de ficció, resol amb nota el seu paper juntament amb Lluis Marco al qual feia temps no vèiem i que està sembrat donant vida al ser irreverent personatge, Albert Triola també fantàstic ballant i cantant sense parar, sense oblidar a la Isabel Riccotti, la Gemma Martínez i el Xavi Boada, un equip amb gran talent dirigits per la Clara Segura que els guia amb total encert.

Els elements sobre l'escena canvien i es mouen al ritme del text, la música tanca cada escena i el vestuari omple les diferents personalitats sense deixar-se res. És clara la reivindicació de dignitat cap a les persones grans, com també ho és la crítica a la generació d'aquells que ronden els 40: “generació de cristall”.

Monòlegs, poesia, veritats i frases tan certes com “en aquesta vida quan has de fer alguna cosa no et guies per les emocions, ho fas i punt”. La vida és una i passa de pressa, no ho oblidem.

Una bona vida es mesura en base als records acumulats. Les experiències que s’han viscut es posen en una balança, bones i dolentes, i ajuden a determinar si tot ha valgut la pena. Però què passa quan els records queden desdibuixats o desapareixen? Com s’assumeix no poder-se fiar de la pròpia memòria? I com ho afronten aquelles persones que envolten aquesta pèrdua?

Marc Artigau navega en l’experiència compartida entre mare i fill quan la primera és diagnosticada amb Alzheimer. L’obra és un diàleg entre ells dos revivint moments viscuts des de la notícia fins al final. És una mostra de moments bonics, de molts d’incerts i d’alguns bastant desagradables.

En un muntatge senzill amb petits detalls escenogràfics que elaboren un marc mental perfecte pel relat, la història es desenvolupa amb un ritme ideal que enganxa a l’espectadora i, entre unes mans compartides, transita per aquesta etapa de la vida dels personatges. Marta Angelat i Oriol Vila, mare i fill a escena, estan meravellosos. Angelat aconsegueix que la seva Romina mostri el deteriorament cognitiu amb versemblança, alhora que amb tendresa i por. És capaç de transmetre els episodis en què el seu jo desapareix per la malaltia amb petites gesticulacions i una mirada perduda. Vila, per la seva banda, mostra un personatge espantat pel camí que està recorrent la seva mare, mentre intenta fer el cor fort i presentar-se com una àncora per Romina. La química entre intèrprets és magnífica i el públic perd de vista la producció teatral.

Al costat dels personatges protagonistes hi ha un repartiment molt divertit de personatges que la Romina troba a la residència on es queda. Tots una mica estereotipats, però que ajuden a posar humor a un relat que explica un episodi dur.

Amb tendresa i una mirada volguda d’esperança es presenta aquesta producció que pretén ser un bàlsam per aquelles persones que han viscut o potser viuran alguna situació com aquesta. La realitat ja arribarà, fins a llavors millor mirar l’espectacle de la vida amb un somriure a la cara.

L’Alzheimer és un tema que s’ha tractat molt en els darrers anys, ja sigui en literatura, cinema... i també en teatre. La malaltia que va esborrant els records i va buidant a la persona de la seva identitat té un aire poètic –també tràgic i terrible- que pot donar molt de si en una ficció. Ho hem vist normalment com a drama, però en molts casos s’ha intentat donar unes quantes pinzellades de comèdia a un assumpte tan trist com aquest. El cas d’Una festa a Roma s’encasella en aquesta vessant, ja que a través d’una mare i un fill que han de bregar amb la malaltia ens endinsem dins d’una comèdia romàntica que té com a escenari una residència de persones grans.

El text de Marc Artigau juga hàbilment amb el temps dramàtic i ja des del principi de l’obra ens posa en un context no del tot realista. És gràcies a això, i al seu aire de conte o de petita faula, que podem entrar en la història i donar per bons alguns elements que d’altra manera ens haurien semblat inversemblants. Les característiques de la residència, els peculiars personatges que l’habiten, les coincidències o les casualitats que es van donant són més fruit d’un gènere concret que d’una història real. Podem dir que tot va a favor d’una trama que vol tocar-nos el cor, però deixar-nos a la vegada un bon regust... Vol mostrar-nos el drama però tampoc ens vol amargar la tarda.

La direcció de Clara Segura és juganera i pràctica. La utilització de recursos molt teatrals i molt bàsics recorda, en ocasions, al seu debut a La trena... tot i que a mesura que avança la peça va agafant un estil més personal. És cert que el tema de les projeccions i de l’escenografia mòbil no estan ben resolts, o bé no llueixen com caldria, però en general estem davant d’un treball hàbil que ens permet veure l’obra amb interès i gaudir, sobretot, d’unes grans interpretacions. Lluis Marco, Oriol Vila i Isabel Rocatti fan treballs realment meritoris i destacats, però el far de la funció és la gran feina d’una excel·lent Marta Angelat. La seva Romina està construïda amb una tendresa, una fragilitat i una vulnerabilitat que són mereixedores de tots els premis de la temporada.