Comprar entrades per a Tot fent "La bella Helena"

El Teatre Lliure està d'aniversari!
El 2 de desembre de 1976, un equip format per Fabià Puigserver, Lluís Pasqual i Pere Planella, van crear un dels projectes més singulars i renovadors del teatre català contemporani: el Teatre Lliure.

El dramaturg mallorquí Miquel Mas Fiol ha estat un dels escollits per homenatjar i commemorar aquests cinquanta anys del Teatre Lliure.
I quina millor manera, que recuperant un dels seus espectacles més emblemàtics, La bella Helena, una de les operetes més famoses de Jacques Offenbach, estrenada l’any 1979 per un col·lectiu d’artistes impulsat per Fabià Puigserver.

D'aquest encàrrec neix Tot fent La bella Helena, una proposta divertida, esbojarrada, fins i tot m'atreveixo a dir, una mica gamberra, a l'estil de Mas Fiol.

Personalment, em va agradar molt, m'ho vaig passar molt bé i vaig riure molt.

Quins cracs!
Jordi Cornudella Heras, Gerard Franch, Núria Vinyals.
Quin far de riure amb la incombustible Mel Salvatierra, en Lluís Oliver fent de Paris i que us en puc dir del Sergi Boqué, quina gran descoberta!
Magnífica la Carmen Millán en el paper de mestra de cerimònies.
Tots són genials!
Quanta energia, entusiasme, il·lusió!

La proposta escènica és una barreja de metateatralitat amb fragments de La
bella Helena.
És una festa, un festival.
Teatre dins del teatre.
La posada en escena ens transporta a un petit escenari del Paral·lel.
L'escenografia ha estat dissenyada per     i el treball col·lectiu de la mateixa companyia. Es tracta d'una escenografia artesanal, imperfecta, però molt realista.
Pel que fa a la il·luminació, s'han utilitzat diferents tècniques, tradicionals i contemporànies.

A Tot fent la Bella Helena hi ha moments de tot: sàtira, ironia, nostàlgia, passió, humor, crítica, paròdia, números musicals en directe i improvisació.
Documentació i recerca de material (fotografies d'arxiu, documentals, llibres, entrevistes i converses)
Fets i referències reals.
Imatges, fotografies i gravacions històriques en blanc i negre del muntatge original de 1979.

Tot fent La bella Helena és un acte d’amor a l’ofici teatral, un reconeixement al sacrifici, a les ganes de continuar fent teatre i al compromís. És una oda al món del teatre i al treball en equip, un homenatge a tots aquells que van aixecar aquest teatre. És donar valor i reconeixement a un ofici.

Un imprescindible per tot amant del teatre.

El Teatre Lliure celebra els seus 50 anys d’existència. El 1976, concretament el dia 2 de desembre, un grup capitanejat per Fabià Puigserver obria les portes d’una antiga cooperativa de Gràcia, ja reformada com a teatre. A l’aventura també s’hi havia sumat Carlota Soldevila, Lluis Pasqual i Pere Planella, i la primera obra representada va ser Camí de nit, 1854. Els èxits i els encerts que produïa ràpidament aquella entusiasmada companyia van arribar a donar un muntatge encara recordat per molts espectadors. Corria el 21 de març de 1979 quan Planella va estrenar La bella Helena, l’opereta de Jacques Offenbach que interpretaven Anna Lizarán, Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Juanjo Puigcorbé, Fermí Reixach i molts altres.

Quaranta set anys més tard, el Lliure ha comès la gosadia –per a mi, l’encert- de convidar al Col·lectiu Miserable que capitaneja Miquel Mas Fiol perquè recreés o fes el que volgués amb aquell material. El grup, que la temporada passada ja va representar vàries de les seves peces (Els miserables, Càndid o l’optimisme i Les penes del jove Werther) a l’Espai Lliure, parteix del muntatge original i posa el focus en una sèrie d’actors i músics que volen tornar a l’esperit original del teatre. Parlen de que han passat setmanes acampats a l’edifici de Gràcia, muntant decorats, pintant i cosint el vestuari que se’ns presenta. I és a partir d’aquí quan els joves artistes comencen a qüestionar-se des de dins la professió d’actor, l’entrega absoluta, les misèries, els sacrificis i fins i tot el canvi de rumb del teatre... ara una institució respectada i aparentment més intocable.

L’homenatge i la crítica es donen la mà tota l’estona, aconseguint un espectacle gamberro, divertit i absolutament desacomplexat. No sabem si hauran caigut del tot bé els comentaris a la lluita d’egos, a les polèmiques de Pasqual o a les direccions discutibles de l’època de Montjuïc, però fins i tot els exabruptes més escandalosos traspuen amor per la institució, pel tipus de teatre que van crear i per l’herència que han deixat a moltes companyies posteriors. I és que els excessos també permeten veure els valors del Col·lectiu Miserable, amb unes esplèndides interpretacions de Carme Milán, Mel Salvatierra, Gerard Franch i Lluís Oliver. La part musical –i no només musical- la posen amb molt d’encert Sergi Boqué, Jordi Cornudella i Núria Vinyals.

Crec que aquesta aproximació a La bella Helena ja és, des d’ara mateix, un dels espectacles de la temporada. Per valentia, per enginy, per amor a la professió... i a tot el que comporta. No us perdeu la part de l’entremès (una autèntica virgueria) i si hi aneu i us conviden a participar o a ajudar, no ho dubteu en cap moment. El teatre el fem tots: els d’un cantó i també els de l’altre. I gairebé segur que sortiu comprenent una mica més les arrels del Lliure... ara ja un pèl oblidades.

Per arribar fins aquí, van haver-hi d’altres que ens van precedir. Persones que van creure en canviar les coses, fer-les diferents, amb un somni van crear una possibilitat que es va convertir en realitat. Gràcies a gent valenta i molt capaç es poden viure moments emocionants, divertits i que poden canviar com veus la vida. Va haver-hi un temps en què fer teatre era un objectiu a assolir, avui és una necessitat.

Al 1979 el Teatre Lliure va estrenar “La bella Helena” que comptava amb artistes que encara no sabien en què s’acabarien convertint per a les arts escèniques, des d’Anna Lizaran a Juanjo Puigcorbé passant per Muntsa Alcañiz i Imma Colomer, entre d'altres. Aquesta nova producció, que es porta a terme en el 50è aniversari del Lliure, pretén retre homenatge a aquesta representació d’una manera molt divertida: una companyia de teatre jove que està preparant la seva versió de La bella Helena basant-se en allò viscut al 79.

Un muntatge exquisit, amb un text irreverent, intel·ligent, provocador, sense pèls a la llengua i hilarant. Miquel Mas Fiol torna atraure amb una narració revolucionada, plena de ritme i un humor extraordinari, com ja vam poder veure a Les penes del jove Werther o Els miserables. La seva manera d’estructurar la narració sembla caòtica, però està plenament estudiada i detallada per aconseguir el resultat que espera: tenir al públic enganxat des que arriba a la butaca fins que s’aixeca per marxar del teatre. És impressionant la seva habilitat per explicar tantes coses i que sembli que està narrant una història senzilla sense més transcendència.

En una escenografia espectacular que participa en cada escena, s’estén un repartiment meravellós, on cadascuna de les persones que donen vida a un personatge -intèrpret o músic- demostren en seu compromís i les ganes de formar part d’aquest espectacle.

Cada personatge té el seu moment de glòria, des dels deliris per aconseguir la fidelitat a l’obra del 79 de Gerard Franch, fins a la reivindicació de deixar-se la vida pel teatre de Mel Salvatierra, passant per intentar posar ordre al caos de Carme Milán i les intervencions puntuals, però molt significatives de Sergi Boqué, Jordi Cornudella i Núria Vinyals, acabant en un espectacular monòleg de Lluís Oliver que aconsegueix callar al pati de butaques. Unes interpretacions magnífiques, sumades a unes actuacions musicals esplèndides, que deixen a l’espectadora amb ganes de més.

Es tracta d’un homenatge al teatre, a l’amor que li processen aquelles persones que treballen en aquest sector i també al públic sense el qual no seria possible tirar endavant algunes de les produccions més atrevides, revolucionàries i magnífiques de la història del teatre. Però al mateix temps, no és benvolent amb tot el que s’ha viscut durant tants anys i no dubte a atrevir-se a mostrar els seus punts febres i alguns dels moments més foscos -delirant el moment entremès-.

Una producció imprescindible que no es pot deixar perdre.