Tot en ordre

Tot en ordre (All in a Row) d’Alex Oates es presenta a BCN traduïda per Mireia Isal i Carla Torres Danés.

L’obra transcorre en una habitació, una sola nit al voltant d’una parella, Martin i Tamora i el seu fill d’onze anys, afectat d’un autisme greu, sense habilitats verbals i expressió corporal difícil i de vegades amb reaccions violentes. Algú ha trucat a Serveis Socials i el nen ha de marxar l’endemà a un recurs residencial per nens amb greus disfuncionalitats.

És la història d’una parella jove que veu frustrades les seves il·lusions de futur amb la presencia del seu fill autista. Un tercer personatge, el cuidador del nen, (esplèndid Pau Rosell), més imparcial i allunyat de tots els sentiments de tristesa, culpa, impotència i desesperació és el que pot demostrar la tendresa que li inspira el nen  que només es pot expressar  amb un llenguatge preverbal i amb violència per demostrar  la ràbia per no ser entès. Aquesta és una història que ens mostra i ensenya què passa quan l’element més vulnerable de la família necessita tota la protecció de tothom.

Una situació complexa i difícil que la parella Joan Sureda i Carla Torres interpreten de manera exquisida dirigits pel ja reconegut mestratge de Montse Rodríguez Clusella que ens va meravellar a A.K.A i a Llegat.

No és la primera vegada que es porta a l’escena el problema de l’autisme o el TEA (trastorns de l’espectre autista). Al 2017, dirigit per Julio Manrique a partir de l’adaptació teatral de Simon Stephens al 2012 a Londres, es va presentar “El curiós incident del gos a mitjanit" basada en la novel·la de Mark Haddon. En aquell cas era un síndrome d’Asperger magníficament interpretat per Pol López, molt diferent dels casos com el de  la película Rain Man en la que  Dustin Hoffman és el germà autista de Tom Cruise o l'obra d’Alex Oates que hem vist al Tantarantana aquesta temporada.

Els personatges de Tot en ordre aconsegueixen fer-se molt propers a nosaltres ja que tothom, d’una manera o altra, ha de conviure amb problemes greus que no tenen una solució immediata. Si aquest problema és el fill d’una parella, les relacions es veuen molt afectades per la diferent manera d’afrontar una situació en la qual els sentiments, l’estimació pel nen i l’amor fan que tot trontolli.

Tot en ordre és un text del dramaturg britànic Alex Oates, dirigida per Montse Rodríguez Clusella i interpretada per Joan Sureda, Pau Rosell i Carla Torres Danés, que parla de l'autisme amb patrons de conducte molt disfuncional.
Una obra que ens fa reflexionar sobre quins són els nostres límits a l'hora de prendre decisions davant d'un fet o situació que ens supera.

Tot en ordre parla d'estigmes i tabús, de necessitats i de pors, del que suposa haver d'enfrontar-se a una situació límit, en aquest cas el d'un fill diagnosticat d'autisme greu, però ho podríem aplicar a moltes altres patologies com el de tenir fills amb addiccions, malalties mentals o malalties degeneratives. Parla de com pot afectar en l'àmbit personal, de com cada persona gestiona les seves angoixes. N'hi ha que es refugien en la feina, dedicant-hi moltes hores, donant-ho tot, són els millors; hi ha qui utilitza les drogues com a refugi.

Tot en ordre parla de com una situació límit pot afectar les relacions de parella. Diferències, disputes, desgast, odi, amor, tendresa, compassió, solidaritat, ressentiment, el negacionisme d'alguns i la responsabilitat i sentit comú d'altres. L'ètica i la moral. La por de fer el correcte.

El que queda clar és que moltes vegades s'han de prendre decisions molt difícils, gens fàcils, doloroses però necessàries, i que ningú hauria de jutjar. Prou difícil és per a un mateix qüestionar-se si el que està fent és el correcte.

Una obra molt dura, que remou, que no deixa indiferent, que crea debat, que ens fa reflexionar sobre els nostres límits i sobre com les persones amb trastorns (físics o mentals) són tractades per la societat i el sistema.

Una obra amb moltes capes i lectures diverses.

Molt bones interpretacions, molt encertada i molt metafòrica la utilització d'un titella per representar al Laurence i molt ben treballat el tema de l'amor profund que hi ha al darrere d'algunes decisions (molt difícils i doloroses) i que ningú hauria de jutjar.

Us la recomano.

Aquesta obra d’Alex Oates es va estrenar a Londres ja fa uns cinc anys, i des del mateix moment de l’estrena es va veure que estava creada per provocar reaccions contràries. L’elecció de representar amb un titella a un nen amb trastorn de l’espectre autista (TEA) ja era tota una declaració d’intencions, però també ho era el fet de presentar a uns pares que ja no poden assumir emocionalment i físicament la cura del seu fill. A l’obra es planteja cruament la nit abans d’internar al nen en un centre especialitzat. Les converses entre pare i mare, que no passen precisament per un bon moment, així com els diàlegs amb el cuidador, acaparen la major part de la peça. Converses amargues, plenes de retrets, dubtes i pors.

Montse Rodríguez -Ricard de 3r, A.K.A., Uppgivenhet, Res de tu, Llegat- torna a posar-se al davant d’una peça on els nens o els joves estan al centre de la trama. Potser no és un dels seus treballs més fins, però no es poden negar un estil i una manera de fer que es noten principalment en la feina dels actors (Carla Torres Danés, Joan Sureda i Pau Rosell). Les situacions de tensió, i especialment les explosions que de tant en tant es donen, potser necessitarien una mica més de control i de matisos. Però, sigui com sigui, la peça és prou potent per si mateixa com per provocar converses molt interessants a la sortida. Tots hem pensat què faríem en situacions límit, i si es tracta de decidir sobre un fill la cosa es torna més delicada i compromesa... Aneu-hi, i traieu les vostres pròpies conclusions.