Tosca

“Tosca” de Puccini és una de les òperes italianes que més m’agraden, de fet sóc una gran admiradora de l'obra de Puccini.

Aquesta producció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro de la Maestranza de Sevilla la vaig poder veure en directe el dia 15 de març de 2014, i en guardo un gran record. En aquella ocasió els tres protagonistes principals varen ser la soprano Fiorenza Cedonis com a Tosca, José Ferrero en el paper de Mario Cavaradossi i Vittorio Vitelli com al Baró Scarpia. Eren altres temps.

En aquesta ocasió, i gràcies al projecte Liceu a la Fresca que s’emmarca dins de Liceu al Territori, iniciat el 2015,he pogut tornar a gaudir d’aquesta magnífica òpera des de casa. El meu poble acollia per primera vegada aquesta iniciativa, i gràcies a una gran pantalla instal·lada en un lloc magnífic del municipi es va poder seguir en directe tota la representació. La meva intenció era anar-hi, però degut a les altes temperatures que estem patint aquests dies, i com el canal 33 l’emetia aquella mateixa nit a les 22h en un programa especial, finalment la vaig veure des del televisor de casa. Ja se sap que no és el mateix que veure-ho en directe, les circunstàncies són les que són, i els preus d'una entrada al Liceu actualment no me la puc permetre, per això agraeixo aquesta magnífica oportunitat que se'ns ofereix de poder-la seguir en directe, encara que sigui a través d'una pantalla.

“Tosca” és un melodrama representat en tres actes en el que es retraten les passions humanes. Poques òperes clàssiques resulten tan actuals com “Tosca”. Amor, odi, desig, gelosia i violència sexual i de gènere. Es tracta de personatges que avui en dia, continuen plenament vigents, són reals, propers, quotidians, d’aquells que malauradament surten a diari en els medis informatius.

Sota la batuta el mestre John Fiore una música extraordinària. La música acompanya en tot moment les emocions i els sentiments dels personatges descrits per Puccini.

Magnifiques interpretacions de la soprano Tatiana Serjan com a Tosca, el tenor Roberto Aronica en el rol de Mario Cavaradossi, i el baríton Lucio Gallo com a Baró Scarpia. Pell de gallina no tan sols en els duets amorosos i les seves àries més famoses, sinó també en els moments més tràgics i foscos.

 

Sensacional nit d’òpera.

El nostre abonament del Liceu ens va oferir divendres passat l'última de les representacions d'aquesta producció de TOSCA, de Paco Azorin, que ja es va poder veure en aquest mateix espai ara fa 4 anys (veure ressenya), i que retorna amb la mateixa escenografia i petits retocs en el vestuari, fets per Lluna Albert sobre l'original d'Isidre Prunés (1948-2014).

Ens ha "tocat" el segon repartiment i aquesta funció és la que s'ha ofert dins del "Liceu a la fresca" a l'Arc del Triomf de Barcelona i a molts llocs arreu del territori català i també ha estat emesa per Canal 33 i la 2.

TOSCA és una òpera de Giacomo Puccini en tres actes, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basada en una obra teatral escrita el 1887 per a lluïment de la gran Sarah Bernhardt. Ells van reduir a tres els cinc actes de la peça original suprimint molts personatges del drama de Sardou i focalitzant l'acció en el trio protagonista, Tosca, Caravadossi i Scarpia.

El mateix Paco Azorín, a la roda de premsa (vegeu ressenya), que va tenir lloc el passat dia 4, va comentar de la seva proposta "Jo no opto per proporcionar una monumentalitat èpica, sinó per cedir protagonisme als cantants, apropant-los sempre al públic".

Giacomo Puccini (Lucca 1858-Brussel·les 1924) va ser el promotor d'aquesta iniciativa de convertir l'obra de teatre en una òpera. Tot i el seu interès, va compondre abans Manon Lescaut i La Bohème . Tosca es va estrenar a la ciutat de Roma el 14 de gener de 1900 al Teatre Constanzi i la seva estrena al Liceu va tenir lloc el 30 de marc de 1902.

L'escenografia de Paco Azorín consta d'una estructura sobre una base que girant, es converteix en tres indrets que marquen els tres actes de l'òpera. Al primer acte ens trobem  a l'interior de l'església de Sant'andrea della Valle amb un retaule carregat d'imatges religioses i on Caravadossi està pintant la seva Maddalena. Un primer acte que inclou un magnífic Te Deum.

Al segon acte l'escenografia es transforma en el despatx de Scarpia, fosc i tenebrós, on una cortina vermella amaga la presó on Caravadossi és sotmès a tortura. El vestit esclatant de Tosca és el contrapunt i el seu color, l'indici del tràgic final. A les finestres uns ulls que ho veuen tot. La videocreació es obra d’Alessandro Arcangeli i la il.luminació de Pedro Yagüe.

Al tercer acte el decorat tombat ens recorda al Castel de Sant'Angelo. Al fons una lluna que avança. A l'interior de la cel·la els dos amants creuen en la possibilitat de fugir i viure el seu amor, moments abans del fatídic final.

La direcció musical ha estat a càrrec de l'actual director de l'Òpera i el Ballet Nacional de Noruega, John Fiore, que és la primera vegada que dirigeix al Liceu. Una direcció que ha estat força aplaudida. Com és habitual la direcció del cor del Gran Teatre del Liceu, és de Conxita García i el cor infantil Amics de la Unió ha estat dirigit per Josep Vila i Jover.

Pel que fa al repartiment, Tatiana Serjan, soprano russa que nosaltres vam poder veure l'any 2016 (vegeu ressenya), interpretant a Lady Macbeth; ara interpreta el rol protagonista de manera prou convincent i una veu que ha brillat en l'ària del segon acte, "Vissi d'arte" on Tosca expressa tota la seva frustració davant Déu. Ha estat molt aplaudida.

Roberto Aronica, tenor italià que vam veure l'any 2012 interpretant Rodolfo a La Bohème (vegeu ressenya), ha interpretat el rol del pintor Mario Cavaradossi amb dos àries magnífiques, en el primer acte "Recondita armonia" i "E lucevan le stele" al final del tercer acte. Ha estat també fortament aplaudit, malgrat que al nostre entendre no ha arribat a estar a l'altura de la seva companya de cast.

Lucio Gallo, baríton italià, ha assolit el rol del Baró de Scarpia en una interpretació que ha anat guanyant a mesura que avançava la representació protagonitzant l'ària "Tre sbirri, una carroza" en el primer acte.

La resta del repartiment ha estat integrada per Stefano Palatchi com a Cesare Angelotti, anterior cònsol de la República Romana, Enric Martínez-Castignani com a sagristà, Francisco Vas com a Spoletta, esbirro de Scarpia, Josep-Ramon Olivé com al gendarme Sciarrone, Marc Pujol com a carceller i Inés Ballesteros com a pastoret.

Ha estat una bona nit d'òpera però que ens ha emocionat tan sols en el punt just..... i és que malgrat que l'òpera TOSCA ens agrada molt, especialment per la música de Puccini, hem sortit de la sala amb la sensació del "Déjà vu", perquè la mateixa producció la vàrem veure massa recentment i el cast (excepte la soprano), tampoc era per tirar coets.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Tosca és una d'aquelles òperes que et pot agradar per motius ben diversos: les seves famoses àries ("Recondita armonia", "Vissi d'arte" i "E lucevan le stelle"), el seu cor emblemàtic ("Te Deum"), el seu dramatisme exacerbat, etc. Però per a mi el que la distingeix d'altres peces del mateix estil és el seu tenebrisme, la seva crueltat i el seu aire pervers i tèrbol. El segon acte, amb la llarga escena de seducció entre el baró Scarpia i Floria Tosca alternada amb la tortura al pintor Cavaradossi, és un exemple claríssim de tot plegat. I si a això li sumem un final d'obra que sembla més aviat una broma macabra, ja tenim una peça única i teatralment molt interessant.

La proposta del director d'escena i escenògraf Paco Azorín opta per un espai fosc i un grandiós retaule que es va transformant segons l'escena. La veritat és que l'obscuritat moral de la peça queda ben palesa durant tota la funció, i l'acte final destaca a més per una bellesa que poques vegades hem vist en altres funcions de la peça. També cal destacar, evidentment, el treball de tot el repartiment, amb un apartat especial pel carismàtic baríton Erwin Schrott. La seva presència, la seva tècnica vocal i el seu treball actoral el van fer destacar per damunt d'una més correcta soprano (Liudmyla Monastyrska) i d'un tenor (Jonathan Tetelman) al que potser li va mancar la potència vocal necessària per arrodonir el seu rol.

Tosca és una de les òperes més conegudes i apreciades pel públic català. Es basa en una obra de teatre de Victorien Sardou. Puccini la va veure a Milà i va encarregar el llibret a Giuseppe Giacosa i Luigi Illica per escriure una òpera. Es va estrenar a Roma al 1900.

L’estrena d’aquest juny és una coproducció amb el Teatro de la Maestranza de Sevilla sota la direcció d’escena de Paco Azorín.

El públic operístic sap què va a veure i molts en coneixen totes les àries i molts moments de l’òpera. Per això vol un nou muntatge, noves veus, noves formes d’expressió. En aquest cas la repetició de l’escenografia de fa 5 anys ens va decebre una mica. Amb l’aixecada del teló ja vam reconèixer els muntatges dels tres actes, tots amb excessiva foscor, suposem que per expressar el terror que sent Floria Tosca i que Azorín volia transmetre. Confiàvem doncs en els cantants. És una òpera de tres personatges que tenen tots tres un gran paper i àries molt emotives i conegudes.

Jonathan Tetelman era Mario Cavaradossi, tenor nord-americà que debuta al Gran Teatre del Liceu per substituir a Fabio Sartori. El públic estava molt expectant. Al primer acte, durant el diàleg amb el sagristano, la seva veu quedava enfosquida i amagada sota la música de l’orquestra. Amb l’ària “Reccondita armonia” va recuperar la confiança del gran públic i va ser aplaudit més per donar-li suport que per haver demostrat un gran lluïment. Tetelman és un bon tenor, tècnicament molt correcte però li falta arribar a l’ànima de l’espectador. Tot i així, a la tan esperada ària de tenor “E lucevan le stelle” al final del tercer acte al Castel Sant’Angelo, va complir amb les expectatives i va ser calorosament ovacionat.

Floria Tosca és la ucraïnesa Ludmyla Monastyrska. La vam poder gaudir la temporada passada a Manon Lescaut i no ens va sorprendre la seva gran qualitat i sensibilitat vocal. “Visi d’arte” va ser una delícia i no se sentia ni un petit moviment entre el públic. El silenci era aclaparador.

Erwin Schrott, el malvat baró Scarpia, el gran baix-baríton xilè, va ser l’estrella i el gran protagonista de l’estrena. Va demostrar un gran domini de la veu i també de l’expressió corporal. Amb una gran presència escènica, va saber transmetre la maldat de la seva ànima. “Tre sbirri, una Carroza” va ser l’ària de més gran lluïment.

Stefano Palatchi era Cesare Angelotti. És un baix amb poc paper en aquesta obra però de manera brillant Palatchi ens acompanya a totes les temporades en diferents papers i és molt estimat pel públic del Liceu.

Si no heu vist aquesta producció no us la perdeu i, si repetiu, Floria Tosca sempre és un personatge que enamora. Les seves àries remouen els sentiments més profunds.

El Liceu ha estrenat Tosca, que torna al Gran Teatre després de 10 anys.

Ens han fet espera massa! El públic va sortir emocionat, satisfet, animat, va ser una nit rodona.

Tosca és una de les òperes de referència en el repertori mundial. Una obra passional, on l'amor, l'odi, la venjança, l'honor i el patriotisme -tots tan romàntics!- es barregen acompanyats de una música immortal.

La nova producció que estrena Paco Azorín per al Liceu és molt estètica, plena de foscors i de colors vermells, crea imatges extremadament potents com el final del primer acte quan el Te Deum de Scarpia, acompanyat pel cor del Liceu i el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers, tanca de forma brillant –i sota pali- un primer acte magnífic. Un primer acte en el que el joc de gelosia i enamorament dels protagonistes, la cantant Floria Tosca i el pintor Mario Cavaradossi, s’entrellaça amb les persecucions polítiques d’una Roma que està a punt de canviar de mans després de la victòria de Napoleó i en la que el protagonista ajuda a amagar-se a Angelotti, ex-cònsul de la República Romana.

Aquests fets es troben amb l’ambició i lascívia de Scarpia, el cap de la policia de Roma, que manipula la gelosia de Tosca perquè li reveli l’amagatall del seu amant, on espera trobar, no només al fugitiu Angelotti, sinó també l’excusa perfecte per aconseguir el favors de la cantant.

En el segon acte, Azorín ens presenta el contrast del luxe de Tosca amb la desesperació de la tortura dels presoners, i del protagonista, deixant que l’odi, el dolor i la lascívia de Scarpia omplin la resta de l’escena. Un’ escena dominada inicialment per la tortura de Cavaradossi, que cessa quan Tosca confessa l’amagatall d’Angelotti. Scarpia en aquell moment guanya no només la vida dels seus contrincants sinó també la possibilitat d’extorsionar Tosca perquè li doni els seus favors a canvi de la vida del seu amant. Tosca cedeix a l’inici però finalment l’odi la domina i acaba matant Scarpia, emfatitzant el final –llicència de Azorín- amb un petó de menyspreu als llavis d’un Scarpia ja mort.

El tercer acte és dominat per la lluna, sumptuosa i dominadora de l’escena que ens anuncia un final adornat per la preciosa ària “E lucean le stelle” i pel suïcidi de Tosca, inevitable després de la mort del seu amant i que Azorín ens proposa en una caiguda d’esquenes de la protagonista al buit, molt efectista i impactant.

L’escenografia es completa amb dos quadres, a l’inici del primer i del segon acte –fora de la trama original- i que passen als carrers de Roma. Interessant visió que ens permet veure una obra amb més perspectiva que ens fa pensar en una pel·lícula d’aventures.

Sondra Radvanovsky, en el paper de Tosca té un paper brillant. Amb una veu que recorda les de fa molts anys, amb un vibrato constant molt poc habitual i que li confereix una textura dramàtica molt característica. Sens dubte un luxe pel públic poder disfrutar de una cantant del nivell de la Radvanovsky que aporta, a més, una capacitat artística immillorable al llarg de tota la seva actuació.

Jorge de León, substitut de l’indisposat Riccardo Massi, interpreta de forma excel.lent a Mario Cavaradossi. Després d’un inici insegur durant l’ària “Recondita Armonia”, manté un altíssim nivell que culmina amb un fantàstica adeu a la vida. Destaca pels seus aguts segurs i un cabal de veu molt potent que, sovint se li descontrola en el moment d’atacar les frases.

Ambrogio Maestri, grandíssim Scarpia, en veu, en dramatització i en presència. Omple l’escenari amb tota la seva impressionant qualitat i realment es fa odiar i es fa admirar alhora. Espero que torni sovint al Liceu, realment és un absolut plaer veure’l en escena.

La resta de cantants, cor i orquestra van estar a un gran nivell.

Sens dubte, us agradi o no la òpera, conegueu més o menys el bel canto, sentiu més o menys atracció per Puccini, sens dubte és una magnífica elecció per passar una nit inoblidable.

No us la perdeu!